Anys després d’haver fugit de Corea del Nord, aquests refugiats fan el salt a la política sud-coreana

  • Els activistes nord-coreans refugiats a Corea del Sud volen marcar l’agenda de les relacions intercoreanes i les qüestions clau a què s’hauran d’enfrontar tots dos països

VilaWeb
Park Choong-kwon (esquerra), durant un acte electoral a Seül (fotografia: Jun Michael Park/The Washington Post).
The Washington Post
07.04.2024 - 21:40
Actualització: 07.04.2024 - 21:44

The Washington Post · Michelle Ye Hee Lee

Seül, Corea del Sud. En el seu moment, Park Choong-kwon va ser considerat una de les ments més preuades de Corea del Nord; va ser l’encarregat de desenvolupar el programa de míssils balístics que és la joia de la corona de les capacitats ofensives del règim de Kim Jong Un.

La setmana que ve es convertirà en legislador sud-coreà, i així esdevindrà el quart fugitiu de Corea del Nord que ocupa un escó a l’assemblea legislativa del sud. Arriba al càrrec amb una missió.

“Com a desertor, crec que tinc un paper a exercir en les relacions intercoreanes”, diu Park, de trenta-vuit anys. És candidat del partit conservador, encapçalat pel president Yoon Suk Yeol, i és cridat a guanyar en virtut del sistema de representació proporcional, que garanteix a un partit un nombre d’escons determinat segons la proporció de vots emesos a favor seu.

Ara com ara hi ha dos desertors nord-coreans a l’Assemblea Nacional sud-coreana: Tae Yong-ho, un ex-alt diplomàtic nord-coreà que aspira a la reelecció, i Ji Seong-ho, un activista nord-coreà pels drets humans que es retira aquesta legislatura.

Tant Park com Tae volen marcar l’agenda de les relacions intercoreanes i les qüestions clau a què s’hauran d’enfrontar les futures generacions de tots dos països, amb l’ambició d’erigir-se en dirigents capaços de bastir ponts entre una meitat i l’altra de la península. Volen que uns altres sud-coreans més joves també es preocupin per la reunificació, encara que la majoria dels seus companys defensin que és innecessària.

“Vaig sentir que la societat civil per si sola no podia fer gaire cosa en matèria de drets humans a Corea del Nord… però que les institucions polítiques sí que podien”, diu Kim, i explica els motius que el van empènyer a dedicar-se a la política.

Tots dos saben de què parlen.

Park va escapar-se de Corea del Nord quan tenia vint-i-tres anys. Havia estudiat a la Universitat de Defensa Nacional de Corea del Nord, un centre de formació per als enginyers encarregats de desenvolupar el programa de míssils balístics del país, que el règim considera fonamental per a la seva supervivència i seguretat.

Kim era un dels pocs estudiants de la prestigiosa Universitat Kim Il Sung que va tenir l’oportunitat d’estudiar a l’estranger. Aquest règim aïllat envia fora els seus millors estudiants perquè aportin a Corea del Nord la seva molt necessària experiència a l’estranger, per més que això els exposi al món exterior.

Durant la seva estada a la Xina, Kim va començar a adoptar idees de l’exterior fins al punt de cridar l’atenció dels funcionaris de seguretat nord-coreans. A tan sols vint anys, va decidir de fugir.

Com a membres de l’elit nord-coreana que havien demostrat la lleialtat al règim, Park i Kim tenien privilegis inaudits, i eren cridats a encapçalar el futur del país.

“Eren el futur de Corea del Nord”, diu Hanna Song, directora executiva de Database Center for North Korean Human Rights, una ONG amb seu a Seül que treballa amb desertors.

Podrien haver continuat vivint còmodament al nord. Però, en compte d’això, van arriscar les seves vides per fugir. Ara, proven de transformar el sistema democràtic de Corea del Sud i aportar la seva experiència com a joves que han crescut entre totes dues Corees.

“El fet que hagin fet servir la seva experiència al nord per mirar de cercar un futur més brillant per a tota la península coreana envia un missatge realment contundent als joves tant als nord-coreans com als sud-coreans”, diu Song.

Identitat doble

Park i Kim formen part d’una generació de mil·lennistes que va créixer a Corea del Nord en la dècada dels noranta, un moment històric en què el capitalisme va començar a penetrar en un estat teòricament comunista.

Són coneguts com la “generació Jangmadang”, en al·lusió als mercats il·legals que van sorgir espontàniament després d’una fam devastadora que va revelar que l’estat era incapaç de mantenir el seu poble. Aquells que van sobreviure ho van aconseguir a còpia de vendre o comprar aliments en aquests mercats informals.

Aquest grup ha crescut amb accés a productes de la Xina i Corea del Sud, incloent-hi programes de televisió i films, que els han obert els ulls a la vida en una gran economia i una societat més lliure. Segons els experts, estan més exposats al món exterior i, per tant, més desil·lusionats amb el seu propi govern.

“Quan encara vivia a Corea del Nord, la consciència de la generació més jove ja havia començat a canviar de forma dràstica”, diu Park, que va fugir del país el 2009.

La transició dels joves fugats a la societat sud-coreana ha estat més fàcil que no la dels desertors més grans, que sovint mostren moltes més dificultats per a adaptar-se al capitalisme.

“Com a generació Jangmadang, tenim experiències sobre la vida a Corea del Nord que els mil·lennistes de Corea del Sud senzillament no tenen”, afegeix Kim. “Això vol dir que, a través d’aquestes percepcions, podem aportar idees úniques i noves”, continua.

Sigui com sigui, tant Park com Tae expliquen que no volen encasellar-se en una identitat uniforme de “desertor”. D’una banda, tots dos s’han forjat una doble identitat com a ciutadans nascuts a Corea del Nord que han passat la majoria de la seva edat adulta com a sud-coreans, cosa que diuen que els concedeix una percepció única de la vida a la península coreana.

A més, les seves experiències vitals no són representatives de la immensa majoria dels 34.000 nord-coreans que s’han traslladat al sud d’ençà del 1998, la major part dels quals són dones sense educació universitària. De fet, a la majoria dels joves sud-coreans també els costaria identificar-se amb l’educació d’elit que tots dos homes van rebre en totes dues Corees.

Després d’haver-se escapat de Corea del Nord per la frontera amb la Xina i haver arribat a Seül, Park es va doctorar en ciència i enginyeria de materials en una de les millors universitats sud-coreanes, i va aconseguir una feina molt cobejada com a investigador sènior a Hyundai Steel.

Ara, a l’Assemblea Nacional, Park vol donar forma a les polítiques científiques, tecnològiques i fiscals que afecten l’enginyeria i la indústria, els dos sectors que van impulsar l’ascens econòmic de Corea del Sud com a potència manufacturera.

“Com a persona amb experiència en el sector industrial sud-coreà, crec que és absolutament necessari innovar en la normativa empresarial i el mercat laboral del nostre país”, explica.

Alhora, es mostra d’acord amb l’enfocament de línia dura de Yoon cap a les provocacions del nord i els seus esforços per a ampliar les mesures de dissuasió militar en coordinació amb els Estats Units i el Japó.

“Corea del Nord, per la seva naturalesa, és incapaç de posar fi a les provocacions militars”, explica. “Hem d’ajudar Corea del Nord a trobar una altra estratègia de sortida per a convertir-se en un país normal”, afegeix.

Tots dos creuen que les Corees es reunificaran, i que els preparatius han de començar ara, a còpia d’estudiar detingudament els canvis interns de Corea del Nord i preparar l’opinió pública sud-coreana per a una unió eventual.

“L’únic camí per a solucionar els diversos problemes de Corea del Sud, com ara el declivi demogràfic, la crisi econòmica i la polarització, implica la reunificació”, diu Kim. I afegeix: “Necessitem ampliar el nostre territori i la nostra població, i desenvolupar mercats nous.”

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any