‘Cor pirinenc’, èpica postmoderna per a la literatura catalana del segle XXI

  • Lluís Calvo publica un poemari de més de sis mil versos que es converteix en un punt d'inflexió per a la poesia

VilaWeb
Sebastià Bennasar
01.01.2023 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De tant en tant, la poesia catalana pareix un monument, un d’aquells llibres destinats a marcar punts d’inflexió. No en són gaires, però cada any n’apareix algun. De vegades més i tot. Ara, molt poques vegades apareix un poemari com Cor pirinenc, de Lluís Calvo. Subtitulat “El poema de Fontalba i Gotanegra”, són més de sis mil versos distribuïts en catorze cants que per ambició, qualitat i raresa s’han convertit en un dels poemaris de l’any 2022 i un dels llibres més importats del darrer mil·lenni, una obra de gran volada a l’abast de molt pocs poetes. El volum ha tingut dues edicions en un sol any, ha guanyat el premi Jacint Verdaguer que atorga la Fira del Llibre de Muntanya de Vic i inclou un assaig sobre la poesia pirenaica que podria ser un altre llibre i que obre les portes a molts estudis possibles més.

D’aquest llibre, se n’han dit moltes coses. L’editorial diu a la contraportada que “és un llibre destinat a ser una obra de referència de la literatura catalana”, mentre que Lourdes Godoy, catedràtica de llengua considerava que “Cor pirinenc és un monument a la llengua, que brilla amb tota la seva esplendor i apareix en tots els registres. Té alguna cosa de pilar fonamental” a la presentació a Figueres. Alba Sabaté en diu: “Calvo ha escrit un bell, intens, savi, pròxim i contemporani poema èpic travessant el Pirineu des de Benasc fins al Cap de Creus a remolc del nostre passat vital i literari, i ens convida a acompanyar-lo i a acompanyar les gestes dels nostres herois Fontalba i Gotanegra, dos personatges mig beckettians que s’estimen, s’enrabien, se salven, s’escolten i s’adonen, mentre caminen plegats, que l’un aprèn de l’altre el que no té.”

Per la seva banda, el poeta Jaume C. Pons Alorda en el seu moment reblà: “D’aquí a uns anys ens trobarem gent amb aquest llibre, des de Benasc fins al Cap de Creus, fent la ruta d’en Gotanegra i d’en Fontalba. No és només un poemari, són 6.133 versos seguint la petjada dels grans creadors, amb mètrica i rima, i les comparacions amb Verdaguer, Sagarra, fins i tot amb Riba, poden ser exactes. Però és que a més es llegeix amb l’esperit intrèpid d’una novel·la, i això és el que fa que sigui tan gran.”

Més de sis mil versos

Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és que en aquesta obra, Calvo (Saragossa, 1963) va més enllà dels seus plantejaments habituals i ens presenta la història de la travessa dels peus de l’Aneto fins al Cap de Creus del filòleg Fontalba i el biòleg Gotanegra. Són dos personatges antagònics, que juntament amb els altres que es troben pel camí, especialment dones, conformen una mica tots els interessos del poeta. I, és clar, els 6.133 versos de Cor pirinenc es converteixen en un poema èpic postmodern, protagonitzat per antiherois que sedueixen el lector ben de pressa, dos tipus amb els quals és impossible de no empatitzar. I si ho anem a buscar, tant l’un com l’altre no existien com a personatges literaris fins que la necessitat els va crear.

El procés creatiu de Calvo és singular: “La meva manera de treballar consisteix a proposar llibres a les editorials amb qui treballo, llibres que encara s’han d’escriure i que en un primer moment desconec com seran i quin caràcter tindran. Les editorials em reserven una data i a partir d’aquí vaig escrivint l’obra, que respon a l’impuls vital i intel·lectual que em volta en el moment precís de l’escriptura. Ara mateix tinc compromisos amb unes quantes editorials fins al 2025.”

El cim del Canigó

Així doncs, Maria Muntaner, l’editora de Lleonard Muntaner, li havia guardat la data per al 2022: “Però jo no tenia ni idea de com volia plantejar el llibre. Sí que tenia clar que havia de ser alguna cosa diferent. Per edat i per trajectòria, calia fer-ne una de ben grossa. Un bon dia en Jaume C. Pons Alorda em va dir: ‘Fes un poema llarg. Els catalans s’exciten amb els poemes llargs.’ I em va semblar un bon consell. I vaig anar cap al meu món més immediat i allò que em defineix: el Pirineu, la natura, el camí, el viatge. Així va sorgir Cor pirinenc, que ja tenia un precedent en el poema homònim que vaig publicar a Ancestral, i que és dedicat a Laia Llobera. El plantejament d’aquest llibre va ser semblant al que segueixo en els assaigs i la narrativa, en el sentit que el conjunt va ser molt més arquitectònic i estructurat. Quan et fiques en una cosa així, has de tenir una certa idea de totalitat, estrofa a estrofa, cant a cant. Però aquesta idea també canvia ben sovint, perquè els personatges són vius i jo he caminat al seu costat.” És a dir, al revés d’allò que passa habitualment, primer hi havia un forat en una programació editorial i després un llibre a col·locar.

Fa molt temps que la natura i el Pirineu formen part de l’imaginari poètic de Lluís Calvo, que en el transcurs de la ruta no s’està de tocar qüestions polèmiques, com ara el canvi climàtic i la sobrefreqüentació de la natura, i unes altres totalment clàssiques, com ara l’amor i la mort, temes universals que Calvo trasllada a la serralada i als seus personatges. No és debades que el poeta sigui geògraf i que aquest territori el conegui perfectament i de primera mà, però la concepció del poemari ha estat majúscula.

“En primer lloc, ha estat un repte per la dimensió mateixa de l’obra. Són catorze cants i un preludi, amb 6.133 versos, tots amb mètrica i molts d’ells amb rima. Tenim una tradició molt rica i extensa en el camp del poema llarg, també en temps recents, però aquestes característiques tècniques concretes, i la concepció general del conjunt, singularitzen el llibre de manera clara en relació amb el cos de la nostra tradició més o menys recent. És un llibre especial dins la meva obra: per concepció, per ambició, per abast. El poema és narratiu, explica una història. I alhora també és líric i actual. No tenia sentit de repetir clixés del segle XIX, sinó actualitzar-los en el context postmodern en què vivim, tot reinterpretant la tradició i aconseguint que el conjunt fos sincer i viu. Això ho va subratllar Jordi Marrugat en la presentació de Cor pirinenc a la llibreria Documenta de Barcelona, i hi estic del tot d’acord. Per tant, hi ha connexió amb la badiella del passat, però també novetat i trencament. Per això el passat, la modernitat (en el sentit d’innovació) i la postmodernitat van de bracet en l’obra. No podia ser altrament, en un llibre aventurer com aquest, que parteix de l’exigència personal i literària.”

En aquest caminar dels personatges pel Pirineu hi ha un altre dels desafiaments importants del llibre, el lingüístic. Hi ha una mescla de modernitat i d’antigor quan parlen els pagesos i els pastors o les padrines que es van trobant ara i adés tots dos herois protagonistes del poema de Calvo. També hi ha prou dosi d’èpica i d’homenatge a la tradició literària nostrada, començant pel Canigó de Jacint Verdaguer, però també per moltes obres més que Calvo coneix molt bé i que ens presenta i reivindica a l’assaig que acompanya el poemari, dedicat a la literatura pirinenca.

L’assaig que complementa el llibre

“Aquest assaig és un petit llibre en si mateix, però em va semblar important d’incloure’l per donar veu, justament, als escriptors que han parlat del Pirineu i situar d’aquesta manera la seva obra. Així i tot, només he pogut analitzar l’obra dels escriptors i escriptores que m’han influït més, o que tenen un paper incontestable en la nostra tradició. He hagut de deixar de banda la narrativa i no he pogut entrar a fons en l’obra de molts escriptors. El problema que tenim és que moltes de les obres d’aquests autors no són visibles als taulells de la majoria de llibreries. En la nostra literatura encara pesen massa les falses perifèries. Aquest és un debat important, perquè per mi determinades formes del mainstream o algunes maneres de plantejar la literatura són del tot perifèriques i allunyades del centre dels meus interessos. Per tant, cal ser molt cautelós amb el concepte de perifèria, que respon sempre a una assumpció interessada de la noció de centralitat. La literatura pirinenca –és a dir, la que parla del Pirineu, no solament la dels autors i autores nascuts a la serralada– té una riquesa i vitalitat enormes. I això també es tradueix en un món editorial que no sempre és prou visible.”

Fer literatura europea

I, sorprenentment, aquesta novel·la en vers, aquest poema èpic postmodern amb mètrica i rima en molts casos, que inclou un assaig literari, ha aconseguit de connectar totalment amb el públic. Calvo diu: “Des del primer moment era conscient que el llibre seria especial en el nostre context, però la rebuda era una incògnita ben gran. He de dir que sense la confiança cega de l’editora, Maria Muntaner, no hauria estat possible. El més bonic és haver arribat a lectors que no acostumen a llegir poesia. El fet que l’obra es pugui llegir, en part, com una narració en vers hi ha ajudat. Però aquesta manera de fer la trobem en la tradició europea, des del Roman de la Rose i l’Orlando Furioso fins als Contes de Canterbury, per no parlar de la tradició grega i romana. I també hi ha contribuït la natura dels personatges, que són molt de carn i ossos, uns paios del tot comuns, amb els seus maldecaps i el seu passat ple de clarobscurs. No són atletes, no són individus amb qualitats sobrenaturals, sinó herois postmoderns. I és just aquí on es poden construir els mites contemporanis.”

“El Pirineu és arrelat en el nostre imaginari, constitueix la nostra columna vertebral. I som un poble molt caminador. El millor, per tant, és haver arribat a tanta gent, ampliar els públics de la poesia, cosa que ens convé a tots. He fet moltes presentacions per tot Catalunya i la rebuda ha estat excel·lent. També l’acollida de la crítica ha estat magnífica, però vull tenir el cap fred en tot moment. M’han arribat a comparar amb Verdaguer, fins i tot amb Dant i Petrarca! Però més enllà de les hipèrboles manifestes, hi ha també el goig de contribuir amb aquesta obra a la revitalització del català i de la literatura catalana, en un moment en què les notícies sociolingüístiques no són precisament optimistes. Els escriptors i escriptores catalans hem de fer literatura europea, no pas casolana, conformista o de simple consum. Això també és important per a la pervivència de la nostra llengua i la nostra cultura.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes