Artur Mas puja per l’escala del Parlament de Catalunya amb un posat seriós que ja no deixarà en tot el matí. Un matí, un altre cop, històric: avui el parlament declara que comença el procés de creació de la República Catalana. Circumspecte, el president en funcions entra en una sala i el perdem de vista. Descobreixo que tot el debat es pot seguir en altaveus i televisions repartits per tot l’edifici. No cal ni entrar a l’hemicicle. Així, visc el començament del ple envoltat dels treballadors de la casa, al bar. Només una persona el segueix per la televisió. La resta, xofers, personal de seguretat i més treballadors, xerren en grup, absents.

Quan Joan Coscubiela parla, sento sorolls i surto fora el pati a tocar del bar. Veig la manifestació de la ultradreta a través dels barrots que separen l’edifici del parc. Veig com un parell de mossos d’esquadra, secció mediació, treballen per separar-los del grup de l’ANC. ‘Fa quatre anys que no parem, i la nostra feina és evitar que entri la força’, em diuen després. I efectivament, criden, però no passen d’aquí; no hi ha d’intervenir ningú. Ah, per cert, els mossos són mosses.

Sento aplaudiments. Vénen de la sala de premsa. Resulta que més d’un ha acabat aplaudint el discurs de Raül Romeva. Però no sé si són premsa o convidats. ‘A Colòmbia hi ha gent que us entén i gent que no’, em diu un periodista de la cadena colombiana NIN24. Xavier, càmera de Telemadrid, fa temps llegint el llibre ‘El pensamieno creativo’. Estudia una carrera a la UOC. I el fotoperiodista Jordi Borràs m’ensenya la fotografia que acaba de fer: és Asier Arraiz, president de Sortu, a la tribuna de convidats. L’abertzale que ha pres partit a favor d’Artur Mas.

Jo em perdo per l’edifici.

Em trobo la senyora Espino. Cara alegre i desperta, fa catorze anys que treballa al Parlament de Catalunya. És una de les dones de la neteja. ‘A mi em toca Convergència. Molt nets, i molt educats’, em diu somrient amb un preciós català xafallós. Segons ella, això de les negociacions acabarà de la següent manera: ‘Com els convingui a ells.’ Crac. Una uixera, metres més enllà, em diu que ‘és optimista’ i Manuel, l’home que fa trenta anys que poleix el terra de marbre de Macael del parlament, ho veu ‘difícil’. En canvi el bibliotecari, Antoni, 26 anys a la casa, creu que ‘no hi haurà acord’ i em dóna una informació: ‘Qui fa servir més la biblioteca és, sempre, l’oposició. No els donen sempre totes les dades i s’han d’espavilar aquí.’

Amb uns col·legues, mentre discutim si els cupaires vesteixen de Quechua i els de CSQP de North Face, m’arriba una de les notícies del matí: el diputat Joan Giner, de North Face, ha publicat una blocada on diu que voldria abstenir-se, i no pas votar contra la declaració. Al final, escriu, vota en contra per por de ser expulsat del partit. La pregunta que circula de boca en boca és si es trencarà CSQP. Minuts després, un càrrec important d’ICV, em diu: ‘Mira, jo ja no estic tant dins el partit perquè ara volen gent que es cregui molt el que diu. I saps què em passa, a mi? Que em sembla bé la independència, i em sembla bé que no. No és la meva batalla. Per això no m’hi veuràs tant, ara, per aquí. Volen gent més de combat.’ Que a CSQP hi ha nervis m’ho confirma un vell conegut de l’ANC: ‘Joan Coscubiela viu al costat de la seu de l’ANC. Ho sabies? Jo el veig cada dia. Fa quinze dies que no em saluda, i abans sí.’

M’encurioseix una de les revistes que el parlament ofereix en un vestíbul. Es diu Ausbacn i té aquest titular de portada: ‘Claves para negociar con el banco’. Un grup d’escolars de Mataró, multiracials, es fan una fotografia durant una visita guiada. La casa, per ple que hi hagi, manté el ritme habitual de visites.

Finalment, la votació s’acaba. Guanya la declaració, com era previst, per 72 vots a favor i 63 en contra. Cap abstenció. Els diputats surten de l’hemicicle, es tanquen als despatxos, o conversen amb la premsa. Per un monitor veig que Artur Mas continua plegat de braços. Jo em trobo, feliç de mi, David Fernàndez, de la CUP. ‘Vols que sortim plegats de l’edifici?’ Inconscient, dic que sí. I un cop passada la porta, em trobo desenes de càmeres empaitant-lo, amb mi al costat, i, a pocs metres, els de la ultradreta, histèrics: ‘Etarra, etarra!’ La cosa es complica quan un enamoradíssim Lluís Llach se li tira al damunt, l’abraça, i un de l’ANC l’estira perquè digui hola als seus.

És el meu moment de marxar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb