democràcia

Avui serà un dia important. La visita a Barcelona del monarca espanyol serà una prova de la determinació de la ciutadania catalana. Si Felipe VI aconsegueix de fer el seu acte més o menys amb comoditat haurà imposat la seua autoritat per la força i haurà guanyat una mica de temps per al seu projecte. Si l’acte es desenvolupa en condicions de molta anormalitat, especialment pel volum de la protesta exterior, s’endurà un revés seriós, perquè no es pot oblidar que en realitat s’hauria de fer a Girona, que molts ja consideren la capital republicana, però la monarquia ni tan sols s’atreveix a posar-hi els peus. Per això, si l’acte no el pogués fer finalment ni a Barcelona, la bufetada seria immensa i la victòria contra la repressió, històrica.

Tot plegat depèn de nosaltres. De la gent. Perquè amb el dispositiu de seguretat tan exagerat que han començat a preparar no n’hi haurà prou, emperò, si la protesta és de milers i milers de catalans. El monarca espanyol ha renunciat a entrar al centre de Barcelona. Hi fa una miniincursió i prou, en una punta de la ciutat i al terreny que els experts consideren geogràficament més favorable. Però ni amb tota la policia del món no es pot aturar una protesta si és potent. Ni es pot evitar que una protesta paralitze completament un entorn urbà per més ample i ple d’obstacles que siga. L’acció de l’aeroport el dia de la sentència n’és una demostració que tenim fresca a la memòria. Van arribar a tancar els metros i trens, van blocar el funcionament de l’edifici i tot, però de cap manera no van impedir una protesta que va sacsejar el mapamundi i que va tornar a situar el conflicte català a les portades de tots els diaris.

Avui hauria de ser un dia semblant a aquell perquè Felipe VI mereix tota la nostra repulsa. En primer lloc, perquè representa una institució, la monarquia borbònica, que mai no ha estat acceptada com a pròpia pel nostre país –i ací teniu, com a prova indiscutible, el retrat cap per avall del primer Borbó, penjat encara així a l’Almodí de Xàtiva.

Felipe VI mereix tota la nostra repulsa també perquè és la consagració del postfranquisme. Ell és rei perquè Franco ho va voler, perquè una llei franquista ho va proclamar el 26 de juliol de 1947 i perquè el dictador va triar el seu pare per successor el 22 de juliol de 1969. No té cap més legitimació a oferir, i la monarquia no ha volgut sotmetre’s tampoc mai a la prova d’un referèndum sobre la forma d’estat. Dir que està legitimat perquè es va aprovar una constitució que només deixava triar-la tota sencera o bé el retorn a la dictadura és cinisme.

Però Felipe VI no mereix solament tota la nostra repulsa per raons històriques. També la mereix per les seues actuacions; per damunt de qualsevol altra, el seu infame discurs del 3 d’octubre de 2017, que no tindrà mai ni oblit ni perdó.

I en aquest sentit Felipe VI mereix, finalment, i més enllà de l’independentisme, la nostra repulsa com a demòcrates precisament per la filosofia que s’amaga rere aquella actuació.

La figura de la monarquia és un anacronisme històric a extingir a tot el món. Però Felipe VI, a més, ha esdevingut rei d’una part i amb això ha esgarrat el principi més bàsic de la democràcia, el que diu que les institucions d’un estat han d’estar al servei de tots els ciutadans. El seu comportament personal i polític no és comparable en cap cas al dels monarques constitucionals que, com a element equilibrador o totèmic, regeixen encara alguns països d’Europa.

Més i tot: cal remarcar sempre que el seu comportament ha estat la peça clau per a validar l’actual extensió abusiva del nacionalisme espanyol al si de l’estat. Un estat espanyol que deriva molt de pressa a esdevenir el dels espanyols només, rebutjant i expulsant qualsevol altre component nacional.

És veritat que molt probablement aquesta decantació històrica serà la seua fi, la d’ell i la seua família, de la monarquia borbònica i potser fins i tot de l’estat espanyol tal com l’enteníem fins ara. Però res no pot justificar ni pot fer que admetem una posició tan retrògrada i autoritària, tan agressivament guerracivilista, tan bel·licosa contra les minories nacionals i tan contraposada al concepte modern de sobirania.

Potser Felipe VI encara pensa en termes de súbdits i no de ciutadans. Potser encara es pensa que li devem obediència només perquè ell va nàixer en un bressol diferent. Mirant com actua, la veritat és que no sembla que siga gaire conscient del món on viu. Així doncs, avui tenim una altra bona ocasió per a ajudar-lo a obrir els ulls. I, sobretot, de fer-nos més forts encara nosaltres. Més forts contra ell.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb

S'ha afegit la noticia a Favorits