Més que conferències (22)

  • Carme Junyent parla dels restaurants que ha visitat arran de les conferències i presentacions de llibre que ha fet arreu de Catalunya en aquest nou capítol de la sèrie "No patiu per mi"

Carme Junyent
21.08.2023 - 21:40
Actualització: 21.08.2023 - 22:13
VilaWeb
Una de les escultures que es poden veure a la sala del Celler de l'Artista, a Tàrrega (fotografia: el Celler de l'Artista).

Una altra manera de conèixer restaurants és anar a fer conferències, participar en taules rodones, presentar llibres, etc. En aquests casos, tant et pots trobar que et portin a algun lloc com que te’l recomanin. I qui diu restaurants diu els mateixos llocs. A Tremp, per exemple, sempre que hi he anat ha estat per fer xerrades convidada per la Sílvia Galera, una lingüista que ha treballat molt en qüestions d’immigració i que ara és l’alcaldessa de la capital del Pallars Jussà. Ella em va fer conèixer el Segle, un restaurant històric.

Un dels llocs on sempre he volgut tornar és l’Isidro de Lleida. La veritat és que jo no hi hauria anat mai si no fos perquè m’hi van portar. Allà he menjat per únic cop a la vida (que jo recordi) els caragols a la gormanda, molt millors que els fets a la llauna. Pel meu gust, és clar. El que sí que recordo és que els meus companys de taula van menjar unes graellades sensacionals. Amb unes botifarres i unes costelles que feien goig. Vet-ho aquí que trobes qualitat on menys te l’esperes.

M’hauria fet il·lusió que em convidessin a fer una xerrada a Puigcerdà. Hi vaig viure els anys 1970-71, en conservo algunes amigues i és un lloc on vaig ser feliç. El cas és que no m’ha passat mai i el més a prop que he estat de fer-hi una xerrada va ser un cop que Òmnium Cerdanya em va convidar a un centre de Bolvir. M’hi va acompanyar la Rosa, amiga meva des d’aleshores, que va ser especialment feliç perquè, tot i ser final d’abril, ens va nevar. Ella fa molts anys que viu a Barcelona, però, quan torna a casa, viu una mena de transformació. Els organitzadors ens van convidar a Ca la Núria de Bellver. La Núria té un altre restaurant de característiques semblants a Puigcerdà, on vam fer una mena de trobada d’antigues alumnes. Tots dos tenen una gran qualitat.

Solsona era un altre d’aquests llocs on em feia il·lusió que em convidessin perquè per mi era una mena de lloc mític. El meu germà tenia un gran amic a l’internat, el Ramon, i a l’estiu feien una mena d’intercanvi. El Ramon venia a passar uns dies a casa i el meu germà anava uns dies a casa seva, a Solsona. Jo era comparsa d’aquestes anades i vingudes perquè la meva mare ens portava amunt i avall amb el sis-cents, i així Solsona va esdevenir un lloc conegut sense haver-hi viscut mai. A Solsona vaig descobrir la Cabana d’en Geli, un lloc d’aquells on tant el menú com la carta són excel·lents i l’atenció d’allò més afable. Hi ha uns altres llocs a Solsona, és clar. Tinc un bon record del Mare de la Font, que portaven uns nois molt simpàtics i, per cert, encara que no hi he anat mai, al centre hi ha una pastisseria on fan una coca de croissant i uns carquinyolis quilomètrics que són boníssims. Ho sé perquè la meva companya de la Universitat de Lleida, Ester Baiget, tot sovint em porta algun detallet d’aquests. Per cert, el Ramon fa molts anys que viu a Girona, és veí de la família Roca i no fa gaire em va convidar al restaurant dels pares dels Roca.

Fa bastants anys vaig anar a un restaurant de les Borges Blanques, el menciono sobretot per incloure les Garrigues, però l’he cercat i sembla que ja no existeix. Si no ho recordo malament, es deia el Cavallet Blanc i també em va deixar un bon record.

A Tàrrega hi he anat a fer unes quantes xerrades, entre les quals, la primera que vaig fer (eren els anys noranta), sobre les llengües de la immigració a l’escola. En aquell moment, qui treballava en aquestes qüestions eren sobretot els mestres de les zones on la immigració ja era un fet evident (a més de les comarques de Lleida, la Selva, el Maresme, l’Empordà…), però com que el fenomen no era visible a Barcelona era com si no existís. A Tàrrega, un nebot meu em va portar un dia a la Cava, un lloc de tapes excel·lents i jo vaig intentar moltes vegades d’anar al Celler de l’Artista. Intents que van fracassar per motius molt diversos fins que un dia hi vam anar expressament la meva amiga llepafils i jo. M’hi vaig trobar el gran pintor Josep Minguell (el lloc no podia ser més adient) i em va fer feliç poder-li dir que moltes de les seves obres em tenen enamorada.

La Garriga és un altre dels llocs on he anat a fer xerrades. Tinc molt bon record de l’Alambí, un restaurant en una casa preciosa. Ara el cerco i no em queda clar si encara existeix. En cas que sí, no us el perdeu.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any