Fartet mascle ('Aphanius iberus'). / I·lustracions de Manuel Roldán, imatges cedides pel Servei de Vida Silvestre de la Generalitat Valenciana.

El naixement de la ictiologia, ciència que estudia i descriu els peixos, igual que el de la zoologia en general, es remunta a l’antiga Grècia de la mà d’Aristòtil (384-322 aC). El filòsof grec va ser el primer a descriure més de cent espècies de la mar Egea, de les quals, a més, va recopilar informació sobre els seus trets morfològics, reproductius, tròfics i migratoris, i, fins i tot, sobre les malalties que els afectaven (Ecoloxía azul, 2015; Ganias et al., 2017). Els estudis d’Aristòtil van estar vigents durant disset segles fins que, en el segle XVI, en ple renaixement europeu, es van començar a establir les bases de la ictiologia moderna. Per la seua banda, el coneixement de la ictiofauna ibèrica fins a començament dels anys vuitanta del segle passat era molt limitat; no obstant això, ha avançat enormement en les últimes dècades gràcies en gran manera al desenvolupament de les tècniques moleculars que han permès identificar noves espècies (Doadrio et al., 2011) i a l’interès que ha suscitat en biò­legs, ecòlegs i taxònoms l’elevada biodiversitat de peixos continentals que habiten els rius peninsulars.

Els habitants dels nostres rius

La ictiofauna continental ibèrica, a causa de la seua composició i història evolutiva, mostra unes particularitats molt especials. De les 68 espècies autòctones que habiten els sistemes fluvials i estuarians, el 60 % són endèmiques, és a dir, espècies que de manera natural es troben únicament a la península Ibèrica. Això és conseqüència de l’escassa afectació de l’última glaciació, durant la qual la península va actuar com a refugi, i del caràcter insular del nostre territori per a la ictiofauna continental.

«El coneixement de la ictiofauna ibèrica fins a començament dels anys vuitanta del segle passat era molt limitat»

Els peixos, al contrari que altres organismes, són incapaços de travessar barreres geogràfiques de manera activa, com és el cas de l’estret de Gibraltar o dels Pirineus (Doadrio et al., 2011), la qual cosa ha provocat l’aïllament i la posterior evolució dels peixos ibèrics. Alguns dels endemismes ibèrics més coneguts són el barb comú (Luciobarbus bocagei) i el barb Luciobarbus comizo, la madrilleta roja (Achondrostoma arcasii), el bordallo (Squalius carolitertii), la bagra ibèrica (Squalius pyrenaicus), el llopet de riu (Cobitis paludica) o la raboseta o llopet ibèric (Cobitis calderoni), tots pertanyents a l’ordre dels cipriniformes. Una altra espècie emblemàtica, en aquest cas pertanyent a l’ordre dels ciprinodontiformes, és el fartet (Aphanius iberus), una espècie en perill d’extinció que es distribueix per estanys costaners i desembocadures de rius del litoral mediterrani.

El fartet (Aphanius iberus) és una espècie endèmica de la península Ibèrica que es distribueix per llacunes costaneres i desembocadures d’alguns rius. Es troba amenaçat per l’alteració del seu hàbitat i la introducció d’espècies invasores com la gambúsia (Gambusia holbrooki). Foto: Carlos Cano-Barbacil

En particular, la conca del Guadiana és la que més espècies de peixos endèmics alberga. No obstant això, algunes d’aquestes es troben en greu estat d’amenaça, com el jarabugo (Anaecypris hispanica), espècie en perill; o la bogardilla (Squalius palaciosi) i la pardilla oretana (Iberochondrostoma oretanum), en perill crític (IUCN, 2020). En aquesta situació tan alarmant hi ha també dues espècies del gènere Iberochondrostoma presents a Portugal (I. almacai i I. olisiponensis), la madrilla del Xúquer (Parachondrostoma arrigonis), endèmica de la conca del Xúquer, i el samaruc (Valencia hispanica), un altre ciprinodontiforme que es distribueix per la costa mediterrània entre el delta de l’Ebre i el cap de la Nau.

Les activitats humanes com el comerç, la pesca esportiva o l’aquariofília, i la construcció d’infraestructures com ara embassaments i canals han afavorit, però, la introducció, establiment i dispersió d’espècies aquàtiques invasores en la península, la qual cosa en conjunt representa una greu amenaça per a les espècies autòctones de peixos. En l’actualitat hi ha 125 espècies d’animals introduïdes en els ecosistemes aquàtics ibèrics (Muñoz- Mas i García-Ber­thou, 2020), de les quals 32 són peixos. Algunes com la gambúsia (Gambusia holbrooki) –que depreda sobre nombroses espècies endèmiques com el fartet– o la carpa (Cyprinus carpio), estan catalogades dins de la llista de les 100 espècies invasores més nocives a causa dels greus efectes que produeixen sobre les espècies autòctones i els ecosistemes que envaeixen (Lowe et al., 2000).

Per què és important conèixer els trets de les espècies?

L’ecologia, encarregada d’estudiar les rela­cions dels éssers vius entre si i amb el medi en el qual habiten, sovint es basa en els trets biològics i ecològics de les espècies, és a dir, en aquelles característiques que reflecteixen una adaptació a l’entorn, per a comprendre i predir el comportament de comunitats senceres i les seues respostes enfront de diferents pertorbacions ambientals. Els estudis basats en trets són utilitzats amb diferents grups d’organismes, des de plantes anuals i macroinvertebrats, fins a ocells i mamífers. No obstant això, existeix una considerable disparitat en els avanços metodològics i en el grau de coneixement dels trets entre aquests grups. Per a alguns organismes com les plantes s’han estudiat en profunditat els trets de nombroses espècies, ja que hi ha manuals estandarditzats per a seleccionar i mesurar aquells que tenen un major significat ecològic. Per contra, per a altres tàxons no hi ha protocols que ajuden a establir aquests trets seguint una metodologia comuna i, a més, es desconeix la fiabilitat dels trets assignats i la seua coherència entre les diferents bases de dades actualment en ús.

«Les activitats humanes, com el comerç o construcció d’infraestructures, han afavorit la introducció, establiment i dispersió d’espècies aquàtiques invasores en la península»

En ecologia aquàtica, i en concret en ecologia de peixos, s’utilitzen trets relacionats amb la morfologia, les estratègies reproductiva i tròfica, i les preferències d’hàbitat. Hi ha diversos estudis que han utilitzat els trets dels peixos per a comparar les estratègies de vida de les espècies invasores amb les de les espècies natives, per a avaluar les possibles respostes de les comunitats de peixos davant del canvi climàtic o l’alteració hidrològica, així com per a explicar i predir extincions (Cano-Barbacil et al., 2020).

Per exemple, un estudi dut a terme a la Universitat de Girona va demostrar que les noves condicions hidrològiques més estables associades a la construcció de preses han afavorit la introducció i establiment d’espècies que segueixen una estratègia «periòdica» com la sandra (Sander lucioperca), el luci (Esox lucius), el black-bass (Micropterus salmoides), la perca (Perca fluviatilis) o la carpa. Aquestes es caracteritzen per presentar una major grandària, una major longevitat, una maduració sexual més tardana, una fecunditat més elevada i un període reproductiu més curt que les espècies autòctones (Vila-Gispert et al., 2005). Per contra, els trets de les espècies autòctones són típics d’espècies «oportunistes» més ben adaptades als canvis bruscos que es produeixen en el medi, típics de rius mediterranis.

Els trets dels peixos també constitueixen un component central dels índexs biòtics que s’han utilitzat àmpliament per a avaluar l’estat ecològic i la integritat dels ecosistemes d’aigua dolça. Trets com ara la preferència d’hàbitat s’utilitzen com un indicador dels efectes de l’embassament i de la canalització de les aigües. En la imatge, presa de l’embassament d’Irabia (Navarra). / Foto: Carlos Cano-Barbacil

Els trets dels peixos són, a més, un component bàsic en els índexs biòtics que utilitzen aquests organismes com a indicadors de l’estat ecològic dels rius, ja que reflecteixen les característiques o condicions ambien­tals del sistema del qual formen part. Índexs com l’EFI+, que s’aplica en els rius d’Espanya per a avaluar la qualitat ecològica de l’ecosistema, consideren la preferència d’hàbitat de les espècies que componen la comunitat piscícola com a indicador dels efectes de la canalització o de la construcció de preses i embassaments sobre el medi. En concret, la presència d’espècies reòfiles, més ben adaptades a hàbitats lòtics (aigües amb corrent), és indicador d’una menor alteració hidrològica del riu.

Per exemple, al riu Manzanares al seu pas per la ciutat de Madrid, on ha experimentat un procés de restauració ambiental des de l’obertura de les preses l’any 2016 que ha millorat la seua connectivitat, s’ha apreciat un canvi significatiu en la seua comunitat de peixos. El pas d’un ambient lèntic (aigües estancades) a un ambient lòtic ha provocat la recuperació de les poblacions de barb ibèric, una espècie reòfila adaptada a aigües corrents. El barb ha passat d’estar seriosament amenaçat al Manzanares en els anys cinquanta a ser-hi l’espècie dominant avui dia malgrat conviure amb nombrosos peixos invasors com l’alburn (Alburnus alburnus), la carpa, el carpí daurat (Carassius auratus), el peix gat (Ameiurus melas) o la gambúsia, que presenten uns trets millor adaptats a l’ambient lèntic que generaven les preses. No obstant això, els resultats de tots aquests estudis i la caracterització de l’estat de conservació dels medis aquàtics depenen directament de la qualitat de les dades en què es basen. Per aquesta raó es requereix informació fiable sobre trets biològics i ecològics dels peixos.

Llig l’article complet a la web de Mètode

Descobreix els altres articles del número 108 de la revista Mètode «Ciència ciutadana: la societat entra a escena».

Carlos Cano-Barbacil és Enginyer Ambiental i de l’Energia, i estudiant en el Programa de doctorat en Ciència i Tecnologia de l’Aigua de la Universitat de Girona. El seu treball se centra a avaluar els impactes de l’alteració hidrològica sobre la ictiofauna ibèrica. carlos.cano@udg.edu

Johannes Radinger és investigador postdoctal en l’IGB Leibniz-Institute of Freshwater Ecology and Inland Fisheries de Berlín (Alemanya). La seua investigació se centra a modelar la distribució dels peixos i les seues relacions amb l’entorn per a ajudar a la conservació i gestió dels rius. És el codirector de la tesi de Carlos Cano-Barbacil.

Emili García-Berthou és catedràtic d’Ecologia en l’Institut d’Ecologia Aquàtica de la Universitat de Girona. La seua investigació se centra en l’ecologia de peixos continentals i espècies invasores. Actualment és codirector de la tesi de Carlos Cano-Barbacil. emili.garcia@udg.edu

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.