Companyia Elèctrica Dharma, cinquanta anys fent bullir l’olla

“Amb això de la música no fareu bullir l’olla”, deia l’avi Josep, preocupat per aquells néts que s’havien enderiat amb la música. Però els Fortuny Guarro –i afegits– no solament s’han pogut guanyar la vida amb la música, sinó que han arribat a uns cinquanta anys de carrera tan sols a l’abast de les bandes de rock internacional més mítiques. Per a celebrar-ho, la Companyia Elèctrica Dharma té previstes diverses iniciatives –un gran concert al Palau Sant Jordi el 22 d’abril, un documentari, un carrer per als dos germans desapareguts…– que han tingut com a tret de sortida la publicació d’un llibre, Companyia Elèctrica Dharma. 50 anys (Comanegra), coordinat per l’escriptor Mathew Tree i amb texts dels periodistes Àngel Casas, Elisenda Soriguera i Pep Blay; els productors i mànagers musicals Gonzalo i Javier García-Pelayo, els escriptors Joan-Lluís Lluís, Jordi Sierra i Fabra, Màrius Serra i Núria Cadenes, i la Dharma mateixa, que a més s’encarrega d’aportar un valuosíssim i ric arxiu fotogràfic i documental i de redactar els peus de fotografia.

La comuna hortenca d’uns germans de Sants

Gràcies al llibre, descobrim els orígens d’una família de Sants, formada per Joan Fortuny i Núria Guarro, amb sis fills mascles –Josep (1952), Esteve (1954), Joan (1955), Jordi (1958), Lluís (1960) i Jaume (1961)–, que es traslladen de Sants fins a una torre del carrer de Montserrat de Casanovas, al veïnat de la Font d’en Fargues. Al barri d’Horta, on viu l’autor del primer text, l’escriptor Màrius Serra. Allà hi naixeria el darrer plançó i l’única noia, la Maria. Al nou barri, aquella tribu de “pirates”, com els definiria en Josep, fan d’escolanets de la parròquia de Sant Antoni de Pàdua i formen part de l’agrupament escolta Prat de la Riba. Com a llobatons van conèixer un altre nen que amb els anys seria un dharmo més, Carles Vidal, el baixista de la banda. Tan sols dos germans, Jordi i Jaume, no han estat membres de la companyia, tot i que sí que van formar el grup Herba amb el seu germà Lluís.

Fos com fos, malgrat el fort vincle amb el barri de Sants, on tornarien a viure el 1979, el primer concert de la Dharma va ser al Casal de la Font d’en Fargues el 20 de febrer de 1972. Josep, Esteve i Joan Fortuny, els tres germans que van actuar en aquell mític primer concert, havien format el trio els Llums, amb el qual havien cantat adaptacions al català dels Beatles, però va ser la descoberta de Pau Riba i els Om, especialment de Toti Soler, que els va canviar de perspectiva. Afegint al folk i al rock les influències del jazz i del rythm and blues, va néixer un grup que prenia el nom d’una novel·la de Jack Kerouac, Els pirats del Dharma. Però ells seran la Companyia Elèctrica Dharma o, directament, la Dharma.

Kerouac, de fet, amb uns altres escriptors beatnik, com ara Allen Ginsberg i Allan Watts, seria una de les grans influències dels joves hippies d’arreu del món, que fan seu el pacifisme –tots els dharmos es van deslliurar de fer la mili– i d’una vida diferent. En aquest sentit, la fundació de la Dharma té forma de comuna, en què els tres germans Fortuny, Carles Vidal, les parelles respectives i dos amics més vivien en col·lectivitat. Es dediquen a fer cinturons i artesania de cuir, que venen en fires. Aquella primera comuna encara seria a Horta –tècnicament, al districte de Nou Barris, fronteres amb els dominis hortencs– però poc després es traslladen a una masia de Girona, amb la Costa Brava a prop, on poden anar a vendre als primers turistes. En aquella comuna, l’any 1975 escriuen les cançons del seu primer disc, Diumenge.

“La música de fons d’una alegria col·lectiva”

Aquell mateix any en què el dictador es trobava en el seu estadi terminal –tot i que continuaria signant penes de mort–, la Dharma participa en un dels esdeveniments contraculturals més recordats, el primer festival Canet Rock. El desaparegut Àngel Casas, santsenc il·lustre i cronista de referència de la música dels setanta, fa memòria al seu text –el darrer que va escriure, atès que la mort el va sorprendre quan encara no l’havia pogut acabar– d’aquells anys trepidants en què la Dharma va esclatar dins la música catalana. De fet, esdevenen, com diria Josep Fortuny, “la música de fons d’una alegria col·lectiva” que s’estén, especialment entre el jovent, que deixa enrere un règim feixista i repressor i creu, potser ingènuament, que tot està per fer i tot és possible.

Aquell esclat d’il·lusió té com a banda sonora les cançons de la Dharma i un escenari, Zeleste, la sala del carrer de l’Argenteria que esdevindria la pista de llançament de tants i tants músics i grups de la contracultura barcelonina. Perquè Zeleste no serà solament una sala de concerts, sinó també la productora del primer disc d’una banda de rock que forma part del fenomen de la música laietana, batejada per la febril imaginació del Gato Pérez. Al costat del so i els ritmes més urbans, la Dharma de seguida va connectar amb l’esperit de festa major. No solament per la descoberta feliç dels sons de cobla, que van passar pel sedàs del rock –fins i tot van ser definits com a sardana-rock–, sinó per la seva associació amb un grup teatral que també vivia i creava en comuna: els Comediants. L’any 1976, publiquen el seu segon treball, L’oucomballa i un any després el tercer, Tramuntana.

La Dharma fa les Espanyes

Una de les il·lusions efímeres dels anys setanta, abans no es tanqués el procés democratitzador amb la constitució espanyola del 1978, va ser la possibilitat d’una veritable entesa entre les diferents nacions de l’estat espanyol. En aquest estat d’esperança efímera s’emmarca l’èxit de la Dharma fora dels Països Catalans. Potser sorprèn avui dia saber que un dels primers concerts multitudinaris de la banda va ser a Burgos, el 1975 mateix, encara en vida del militar que havia dirigit la guerra del 1936-1939 d’aquella ciutat castellana estant. Un testimoni present en aquelles “15 hores de música pop”, l’escriptor Jordi Sierra i Fabra en fa memòria, i els productors Gonzalo i Javier García-Pelayo recorden l’èxit, també efímer, de la Dharma a les Espanyes.

Perquè quan parlem d’èxit no parlem solament d’entrades venudes, sinó d’un autèntic fenomen. Ho mostra clarament un retall de la revista Vibraciones, dirigida per Casas: al metro de Madrid hi havien aparegut pintades que deien “La Dharma al poder”. L’èxit d’aquell grup català es va acabar, tal com expliquen els García-Pelayo, quan els mitjans oficials madrilenys van engegar l’anomenada “movida madrilenya”. De fet, en l’oblit de la Dharma –i més grups catalans– en un Madrid on havien omplert pavellons i sales de concert, hi van tenir molt a veure els mitjans de comunicació de la capital espanyola, que van fer-los el buit, i els polítics, que els van arraconar per crear un producte cent per cent sorgit del quilòmetre zero.

Força, Dharma!

L’any 1981, la Companyia Elèctrica Dharma fa un històric concert al Palau de la Música amb la cobla Mediterrània. No solament són els primers que toquen rock al Palau, sinó que incorporen un so de cobla que sempre els ha acompanyat. Tot i que als vuitanta sembla que tota la música dels anys setanta és una mena de record que cal enviar a l’habitació dels mals endreços, la Dharma publica algun dels seus àlbums més recordats, com ara Catalluna i Força Dharma, subtitulat Deu anys de resistència. Amb No volem ser, del 1986, les referències són més clares que mai. Així, els germans Fortuny han estat sempre al costat de les reivindicacions polítiques i socials dels Països Catalans.

Sessió de fotografies del disc ‘Força Dharma’. D’esquerra a dreta: Lluís Fortuny, Joan Fortuny, Josep Fortuny, Carles Vidal i Esteve Fortuny (fotografia: Carles Montagut/Arxiu Companyia Elèctrica Dharma).De la lluita antinuclear i ecologista al moviment independentista, passant per l’abolició del servei militar i qualsevol prestació substitutòria. Cançons com ara “La presó del rei de França” i “Inana inene” han esdevingut, alhora, himnes que s’han transmès de generació en generació. Lluís i Cadenes evoquen aquesta història compartida entre la Dharma i el país. De connexió entre la banda i el públic. Però a la dècada dels vuitanta tenen un punt d’inflexió tràgic. El 19 d’agost de 1986 es mor Esteve Fortuny, després d’haver patit una hemorràgia cerebral durant un concert a Cardedeu. Era el segon germà Fortuny que es moria abans d’hora, després del suïcidi de Jordi, l’any 1979, i va deixar un buit profund en la banda, en què destacava com a guitarrista i, especialment, compositor.

Catalan music

Un dels fenòmens més singulars de la Dharma és la seva projecció internacional, dins el fenomen del world music, que als anys noranta va revalorar els sons també anomenats ètnics en la indústria internacional. Després de deixar de comptar per als programadors espanyols, la música de la Dharma va trencar fronteres i van començar a actuar arreu del món presentant-se sempre com a catalan music. El primer viatge, tal com manen els cànons, va ser als Estats Units. El primer d’abril de 1991 començarien una ronda a la ciutat de Nova York. A partir d’aquell primer concert iniciàtic, durant els noranta i primers dos mil la Dharma va fer rondes arreu del món, en escenaris tan sorprenents com ara Durban, a Sud-àfrica, el Festival du Désert de Mali, o el Rock in Rio al Brasil.

Una anècdota impagable d’un concert a Memphis, l’any 2007, relatada per Blay, mostra la capacitat de la música de connectar tradicions emparentades –la influència del jazz i el blues–, fins i tot quan es produeixen curtcircuits lingüístics: El “foc, foc, fot-li foc” de “Correfoc”, cantat per Joan Fortuny, és interpretat pel públic com una invitació a posar-se a fer l’amor allà mateix.

I el futur?

Dels darrers anys de la Dharma, els que menen cap a les cinc dècades dalt l’escenari, se n’ocupa Soriguera, la més jove dels autors. Una darrera dècada marcada, una altra vegada, per la mort, el 2013, d’un dels germans Fortuny, component imprescindible del grup: Josep Fortuny, “el savi tímid, el poeta, que amagat al darrere de la bateria aportava unes dosis inigualables de màgia al grup”. Es repetia el xoc causat per la desaparició d’Esteve Fortuny vint-i-set anys després. Va tocar parar màquines per, després, retrobar-se fent el que més els agrada: tocar plegats. L’oportunitat de tocar al recuperat Canet Rock, per ells, que ja hi havien estat el primer any, va ser el moment de recuperar-se, passar el dol i reinventar-se. I d’aquell renaixement arribaria el 2019 Flamarada, el vint-i-cinquè treball del grup, deu anys després del darrer disc, i el darrer fins ara.

I ara, què? Per parlar del futur pren la paraula la Dharma mateixa, formada avui per Lluís, Maria i Joan Fortuny, Pep Rius, Iban Rodríguez i Carles Vidal. I recorden les respostes de l’Esteve i en Josep, els germans que no hi són, a una entrevista d’Àngel Casas, precisament. Preguntats per al futur, Esteve Fortuny deia, sorneguer: “No tenim cap plantejament futurista ni de túnel del temps. Podem acabar essent una cobla, un grup de marxa o una orquestra d’èxits russos.” I, sobre el plantejament musical de la Dharma, el poeta del grup –i actor en les pel·lícules de Francesc Bellmunt L’orgia i La quinta del porro–, afegia: “La nostra música és vivencial, visceral, epidèrmica i estomacal. Tota premeditació és traïció i és penada musicalment.” Fidels a aquesta manera de ser i de fer, els dharmos han aconseguit d’arribar als cinquanta. Per molts anys!

Les aventures d’en Roc Guitar

El llibre dels cinquanta anys no és l’única publicació que arriba al mercat per celebrar el mig segle de la Dharma. El duo creatiu format per l’escriptor i guionista Jaume Copons i la il·lustradora Liliana Fortuny –filla del desaparegut Josep Fortuny– han escrit braç amb braç un volum que explica la mateixa història, però, en aquest cas, adreçada a un públic infantil i juvenil. El protagonista és Roc Badosa, un noi de Sants que gràcies a la seva àvia Lola acaba fent un treball de l’institut sobre la Companyia Elèctrica Dharma. Aquesta descoberta providencial el convertirà en Roc Guitar, el protagonista d’una sèrie que és previst que l’any vinent s’ampliï amb la història de Tortell Poltrona i el Circ Cric.