Com voleu que no estigui enfonsada, tanta canalla?

  • La coincidència és poderosa, vull dir la de la puixança de les xarxes socials i l’enfonsament de tanta canalla, tanta alhora, la més protegida, vetllada i encotonada de la història

Marta Rojals
20.01.2025 - 21:40
Actualització: 21.01.2025 - 08:30
VilaWeb

De la pandèmia ençà, una altra epidèmia: el nombre de xiquets afectats i empastillats per problemes de salut mental que no para de créixer. Entre els menors de quinze anys, es parla d’un increment del 253% respecte del 2020. A Catalunya, dels 10.000 del 2019 hem passat a 21.000 xiquets i adolescents que, si no és farmacològicament, no poden amb la vida. Nanos deprimits i angoixats en un racó de món que oficialment viu en pau, on teòricament no els falta el plat a taula, ni endolls on carregar el mòbil ni extraescolars, i no hi ha mala bava en l’observació: a una ànima en rodatge no cal sotmetre-la a cap extrem per a desmanegar-la.

Ja se n’ha parlat i reparlat, de l’ús i abús de les xarxes socials com un dels factors del deteriorament del seu benestar –sobretot de les xiquetes, però avui parlem en general. Qui els pot culpar? Qui sap on pararíem, naltros, si a la seua edat ens haguessin donat un dispensador de dopamina a demanda, posem per cas una finestreta màgica amb fil directe a tot allò que ens barrufava –una font de desconnexió i de plaer immediats a un cop de ditada–, però que alhora també fos una escletxa per a tot allò que temíem i tot allò que no sabíem que temíem, per a aberracions que ni sabíem que existien i impactes (audio)visuals que no voldríem haver vist mai. I aquí em voldria aturar.

No cal marejar més amb xifres, tothom té una idea de la barbaritat de canalla que va pel món armada amb una connexió personal a internet. I no és que en un moment donat haguessin plogut mòbils en una llevantada i mira, tantes desgràcies poden passar: darrere hi ha la pressió social que no han pogut resistir no pas ells –que en tot cas no és la fortalesa que els toca–, sinó els seus adults proveïdors. És “pel seu bé”, perquè no hagin de patir el tràngol de ser els últims, els únics, els marginats: qui voldria per al seu xiquet aquest mal, tan fàcil com era d’estalviar? I bé, al final ha resultat ser l’equivalent d’encolomar-los el mòbil al restaurant, però a escala vital: xutar un problema cap endavant.

Parlar des del futur és fàcil, és clar. Abans no ho sabíem i ara ja ho sabem, tot i que també hi ha experts que asseguren que les xarxes fan tant de bé a totes les edats, i que no hi ha prou proves que sostinguin una relació directa amb l’empitjorament de la salut mental dels infants, però de moment la coincidència és poderosa, vull dir la de la puixança de les xarxes socials i l’enfonsament de tanta canalla, tanta alhora, la més protegida, vetllada i encotonada de la història; la que, amb una mica de lògica, hauria de tindre menys números per a acabar a les consultes i ja no cal dir a la farmàcia, per pocs recursos que tingui una administració desbordada per tants casos iguals, perquè això no-és-nor-mal.

Les causes d’aquesta epidèmia són multifactorials, això ja ho tenim, però de tant en tant m’agafa per pensar en els moderadors de continguts de les plataformes socials, els peons que han de filtrar-ne el contingut extrem i pertorbador abans que no arribi als nostres ulls: suïcidis, tortures, mutilacions, pederàstia, violacions, tot el mal de què és capaç l’animal humà i que els acaba provocant danys psicològics que arriben a l’estrès posttraumàtic i fins i tot als jutjats. “Són coses que no hauria de veure mai ningú”, manifestava un dels afectats, “imatges que no les oblides mai”. I bé, què ens fa pensar que aquests escuts antimíssils humans, justament per humans, ho poden parar tot entre la barbàrie i els nostres infants?

Com dèiem al començament, no cal arribar a extrems. Els que ja tenim una edat per a espantar-nos de res, feina rai tenim a pair aquell fragment d’horror irromput en el contingut impredictible de les nostres xarxes, a neutralitzar-lo amb les eines que hem adquirit a còpia d’anys endurint la pell. Però, com podem estar segurs que entre la novetat de la velocitat, la distracció constant i la tirania del like els nanos no es veuen igualment exposats a la cara més fosca del món, la de tota la vida, inermes davant de tot el seu catàleg d’atrocitats? Fotografies, vídeos, imatges que no hauran demanat i que els burxaran en somnis o que els turmentaran en la vigília, que els perseguiran tot i esborrades per un mecanisme de defensa mental –i que potser algun dia un professional els acabarà desblocant. Perquè la possibilitat que se’ns tornin insensibles, com ha passat amb el porno violent, només faria el panorama més desolador.

L’altra cosa que sabem de les xarxes és que els estats emocionals s’hi encomanen, com va demostrar el famós experiment de Facebook de sotmetre grups diferents d’usuaris a continguts alegres i depriments respectivament, amb el resultat que els conillets d’índies acabaven fent publicacions en el mateix sentit que els havien administrat. Entre això i els algorismes de l’atenció, que en les aplicacions preferides dels adolescents són la cosa més afinada, no sabem quanta canalla acaba atrapada en un bucle de vídeos d’iguals compartint angoixes, desesperacions i imitant-se l’estil de les autolesions (poca broma: un 25% de les urgències psiquiàtriques infantils a la Vall d’Hebron són per aquesta causa). Ara és quan tocaria parlar de desllorigadors, o d’obrir una escletxa a l’esperança, i ganes n’hi ha, però com a víctimes que són d’aquest món que els hem donat, no hi ha cap solució per als menuts que no passi per “solucionar” els grans.

 

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor