05.05.2025 - 21:40
El sol es ponia a l’Antàrtida i Javier Cacho passejava tot veient com pingüins i foques es preparaven per acabar el dia. Aquell era el seu moment màgic del dia. L’oportunitat per a desconnectar de les seves responsabilitats com a cap de base i gaudir d’aquell entorn que el captivava. “Sempre ho feia des del mateix lloc, un petit monticle a uns dos-cents metres de la base”, rememora.
Javier Cacho va formar part de la primera expedició científica oficial de l’estat espanyol al continent antàrtic, el 1986. També va ser cap de la base científica Juan Carlos I en unes quantes campanyes i, fins i tot, hi ha una illa que porta el seu nom. En el meu viatge per aquelles terres inhòspites, vaig tenir la sort de compartir estones i converses amb ell, que no se n’havia pogut estar de tornar a visitar el continent oblidat. “És una cosa que t’arriba a l’interior i que et produeix una pau i una calma difícil d’aconseguir”, m’assegura quan parla d’aquells moments de silenci tot sol a l’Antàrtida.
La seva ha estat una vida dedicada a la investigació i a la divulgació de tot allò que s’hi feia. “L’Antàrtida és important perquè la vida hi és al límit, és un lloc que ens pot ensenyar quins són els mecanismes d’adaptació d’aquestes espècies en un entorn tan hostil”, em comenta. “I també és important perquè és bo que mantinguem un espai que no hagi estat massa contaminat per l’ésser humà.”
L’estat espanyol té dues bases científiques a l’Antàrtida. La Juan Carlos I, a l’illa de Livingston, gestionada pel Ministeri de Ciència i Innovació; i la Gabriel de Castilla, situada a l’emblemàtica illa Decepció, gestionada per l’exèrcit. Són pocs els països que en tenen més d’una.
Per a Cacho, les bases són importants per tres motius. D’una banda, perquè implica tenir més científics estudiant el continent. D’una altra, per a donar suport a les empreses de l’estat que volen provar els seus productes tecnològics a l’Antàrtida. I, finalment, “per posicionar bé un país en aquest delicat món d’interessos diplomàtics”.
Si alguna cosa destacava de la seva àmplia experiència vivint a l’Antàrtida era, curiosament, la camaraderia entre persones de diferents països i opinions. En els seus anys operant com a científic, havia pogut veure com l’ajuda entre bases era contínua i desinteressada. Una vegada, per exemple, va comprovar amb incredulitat com un metge búlgar arriscava la seva vida embarcant-se en una llanxa amb les pitjors condicions possibles per salvar un company de la base espanyola. “La mar estava fatal, hi havia molt de gel, molts corrents i els vents ens empenyien contínuament contra les roques de la costa”, narrava Cacho. Quan van recollir el doctor i li van dir que potser no arribarien amb vida si s’embarcaven, es va limitar a encongir-se d’espatlles i a dir “sóc metge”.
“A l’Antàrtida hi ha una curiositat natural a voler intercanviar informació, a voler compartir, ho dones tot amb generositat”, em va asseverar Cacho amb orgull. “Quan veiem una altra persona, no veiem un espanyol, ni un xinès, ni un japonès, només veiem un ésser humà com nosaltres, i llavors es mereix tot el respecte. Aquesta és una de les lliçons que he rebut de l’Antàrtida.”
Un trencaglaç com a casa
Un altre científic, Marc Diego, un investigador de la Universitat Politècnica de Catalunya, va experimentar una cosa similar en la seva experiència antàrtica. En el seu cas, va passar a bord d’un trencaglaç alemany dos mesos i mig. En tot aquell temps, només van deixar el balanceig del vaixell dos dies, tan bon punt van arribar, per donar subministraments a la base alemanya Neumayer II, una pràctica habitual en aquest tipus d’expedicions. La resta de dies els va compartir exclusivament amb la resta de la tripulació, formada per cinquanta científics i cinquanta mariners. Per ell, l’experiència va ser “similar a la d’un Gran Hermano”.
Sense conèixer ningú i sense parlar gaire anglès, els primers dies se sentia sol. “Després d’aquestes dues o tres setmanes inicials, les relacions s’estrenyen molt”, recorda. “El teu company de laboratori t’explica la seva vida, amb molts detalls, i de cop comences a tenir relació amb gent amb qui potser en un altre àmbit no t’hauries trobat mai, però en aquest comences a intimar-hi moltíssim.” De la mateixa manera, al tram final del trajecte, “van començar a sortir els nervis”.
En aquells més de dos mesos navegant per la mar de Weddell sense topar-se amb cap altre vaixell, Marc Diega va sentir que desconnectava de tot allò que no passava dins l’embarcació. No hi havia internet, ni xarxes socials. Tan sols un ordinador connectat via satèl·lit que havien de compartir entre tots. “Jo, de tant en tant, mirava els resultats del Barça”, bromeja. “Però aquest aïllament de la família, dels amics, és dur.”
El seu únic entreteniment era la feina i l’Antàrtida. De les coses que més el van impressionar era la possibilitat de veure tants animals a tocar, gairebé immutables al pas del vaixell. Balenes, foques, pingüins i albatros eren el delit de la tripulació. Per a Marc Diego, a més a més, el paisatge era sorprenent. “M’esperava certa homogeneïtat, la meva idea de l’Antàrtida era una massa blanca infinita, però em va sorprendre la quantitat de paisatges i de llums diferents. Quan érem més al sud, teníem vint-i-quatre hores de llum, i això generava una dissonància, perquè no sabies on eres, ni quina era. Però és molt bonic, veure les oscil·lacions de la llum, quan es difracta i veus quasi tot l’espectre de llum sobre l’Antàrtida. Des de la coberta del vaixell, era un moment molt especial.”
També ho era veure el vaixell trencant el gel. Marc Diego recorda cruixir el glaç, com es trencava mentre el vaixell avançava, i el riu negre que es formava entre una mar congelada, literalment. Tot plegat creava unes formes en el gel i un soroll que l’investigador assegura que no oblidarà mai.
Quan, finalment van travessar la mar de Weddell i es van plantar a la península Antàrtica, van veure les primeres persones després de gairebé dos mesos. Era un altre vaixell científic, en aquest cas, britànic. Allò es va convertir en “el gran esdeveniment”. Les dues embarcacions es van col·locar de costat mentre els tripulants se saludaven. “No podíem entrar, simplement ens saludàvem des de la distància”, explica Marc Diego. “Era molt absurd, però la gent estava molt contenta de veure unes altres persones humanes.”
Més d’un any acampant
A Robert Vrabel l’encanta dormir en una tenda a l’Antàrtida. És quan descansa més, i on se sent més a gust. Però això encara no ho sabia, quan hi va anar per primer cop com a assistent del xef d’un campament comercial. Era la primera volta que trepitjava l’Antàrtida i, tot i que vivia a l’Àrtic, a les illes de Svalvard, allò li semblava diferent de tot allò que havia vist. “És com comparar Austràlia i Àfrica només perquè són dos llocs on fa calor”, assegura.
La primera prova de foc, la va passar una nit que les temperatures van baixar fins a 50 graus negatius, molt per sota del que recomanava el seu sac de dormir. Va sobreviure, però va maleir el fred i la incomoditat de no haver pogut dormir gairebé gens. Es va llevar, va anar a la cuina a saludar els cuiners, i un, de setanta anys, el va rebre amb una gran energia. “En aquell moment em vaig adonar que no era tant el fred o les condicions com l’actitud i la manera com tu t’hi adaptaves. Va ser llavors quan vaig canviar completament la mentalitat i em vaig adonar que acampar allà m’encantava.”
La comoditat del seu sac de dormir, l’aire fresc que entrava a la tenda pel forat que deixava a la cremallera, el fred que feia fora… Tot allò el va enlluernar fins al punt que encara hi va tornar tres vegades més, a fer la temporada d’estiu. En aquest cas, com a mecànic i guia d’activitats exteriors. “Dormia com una criatura, un cop entaforat dins el sac, amb l’aire fresc i el soroll de la neu caient a l’altre costat de la tela. Era molt relaxant, molt relaxant”, diu amb una llum especial a la mirada.
Ara, dormir en aquestes condicions no era exempt de desafiaments. Una vegada que les condicions meteorològiques havien empitjorat molt, amb una tempesta de neu que deixava ratxes de vent fins a 140 quilòmetres per hora, una de les tendes va sortir volant. Amb un dels seus companys dins. Per sort, només van ser deu metres, però des d’aquell dia van decidir de fer torns per a vigilar les tendes quan hi havia aquestes tempestes. Com a broma, van regalar al noi que havia sortit volant un certificat de commemoració per haver estat el primer que havia volat tot sol per aquella zona.
Aquelles experiències a l’Antàrtida el van canviar. “Vaig començar a valorar coses diferents, com per exemple, estirar la cadena d’un vàter, o poder-hi barrejar sòlid i líquid, o dutxar-nos, cosa que no podíem fer fins que no tornàvem a la base, a vegades al cap de quaranta dies”, explica. També creu que li va ensenyar a ser més resolutiu. “A l’Antàrtida no hi ha taller, o sigui, que si alguna cosa no funciona, ets tu qui l’ha d’adobar.”
Aquella era la gran diferència amb Svalvard, segons el guia turístic d’Eslovàquia. A l’illa noruega “hi ha civilització”. Els terrenys estan identificats, hi ha GPS, internet i botigues. Per en Robert, més enllà dels ossos polars de l’Àrtic o els pingüins de l’Antàrtida, la divergència entre un lloc i l’altre roman en els perills. “A Svalvard pots fer més o menys el que vulguis, però a l’Antàrtida el 96% de vegades que t’hi endinsis acabaràs mort, ja sigui perquè acabes dins una escletxa d’una glacera, o se’t trenca un tros de gel, o de neu… A Svalvard et fas càrrec de les teves accions, però a l’Antàrtida no. Pots viure a Groenlàndia, a Svalvard o a les illes Baffin, però res és com l’Antàrtida.”
En Robert és d’aquells entusiastes que han decidit alternar la seva vida entre un pol i l’altre. A l’hivern, se’n va a l’Antàrtida com a guia turístic. A l’estiu, ho fa a l’Àrtic. I entremig, gaudeix del seu temps lliure, probablement fotografiant ossos polars a Svalvard o fent salts acrobàtics amb una moto de neu.
Un lloc únic
Si bé no ho ha fet fins ara, en Marc assegura que li agradaria molt de tornar a navegar pel continent blanc. “És de les millors experiències que he tingut a la vida i hi tornaria de totes passades. De fet, hi ha molts científics que estan enganxadíssims a l’Antàrtida i hi van sovint perquè és un lloc que crec que val la pena de veure. I això no és una crida perquè la gent faci turisme, perquè entenc que també ha de ser un espai on es controlin molt aquestes activitats, però hi trobo diferent de qualsevol altre lloc on puguis haver estat. Només ets capaç d’entendre-ho si hi has pogut anar.”
Qui segur que ho entén és en Javier, enamorat de l’Antàrtida però també ferm defensor de la necessitat de protegir-la. “L’objectiu que tenim és mantenir l’estat actual”, diu. Per ell, l’Antàrtida és “una porta a l’esperança”. Gràcies al Tractat Antàrtic i al protocol de Madrid, el continent continua essent territori neutral, amb un estricte control en matèries com ara el turisme o l’explotació de minerals. En Javier ho veu clar: això que passa a l’Antàrtida és un “miracle”, però s’ha de protegir.
“Tinc por”, reconeix. “Després d’això que hem vist aquests últims anys, tinc por que un país decideixi de desobeir els acords internacionals, la sobirania d’uns altres països i directament prengui les armes per imposar les seves idees. O que vingui un altre país i digui que li agrada un territori perquè té molts recursos i que se’l vulgui quedar. Després de tot això que he vist, estic espantat.”
