Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La Fundació dels Amics de la Gent Gran celebra enguany el trentè aniversari. Fa molts anys que treballen per eradicar la solitud de la gent gran del nostre país. Un mal que confessen que no ha parat de créixer. Segons Albert Quiles, director de la fundació, encara hi ha molta feina a fer. La primera i més important és conscienciar la societat. Si l’esperança de vida continua creixent a aquest ritme, es preveu que el 2051 hi haurà un 30,5% de sobreenvelliment, persones majors de 85 anys, cosa que complicarà molt més el problema. La fundació diu que cal posar-se a treballar de seguida i demana que s’hi impliqui tota la societat. Necessiten voluntaris. Hi ha molts avis que esperen algú que vulgui ser amic seu i per això demanen ajuda. Aquest 2017 tenen previst de fer un pas més i expandir el projecte a Girona, Lleida i Tarragona. Amb això podran analitzar més acuradament el fenomen de la soledat de la gent gran a Catalunya.

175.000 persones més gran de seixanta-cinc anys viuen soles al Principat sense desitjar-ho. Hi ha un perfil de les persones que tenen aquest problema?
—En la nostra pràctica diària, ens trobem que majoritàriament els qui pateixen soledat no desitjada són gent de vuitanta-cinc anys o més. Són persones molt grans que acostumen a tenir problemes de mobilitat, perquè la tenen molt fràgil o reduïda. No se senten segures a l’hora de sortir al carrer o directament no poden fer-ho. Això fa que quedin aïllats a casa.

La majoria són dones?
—El 75% de les persones que acompanyem són dones. Però això és una incògnita: no sabem fins a quin punt és que són les dones les que ho manifesten més o que realment hi ha més dones que pateixen la soledat. De cap manera no volem dir que els homes no se sentin sols, però ens és molt més difícil d’accedir-hi.

Les pensions també podrien ser un factor clau?
—Sí, acostumen a tenir pensions bàsiques. Amb un poder adquisitiu molt just o fins i tot deficitari.

També acompanyeu gent que hi ha en residències. No és contradictori que en una residència, on hi ha tanta gent, hi hagi persones que se sentin soles?
—El model social que construïm necessita residències, perquè segons en quin estat et trobis no pots viure sol a casa. De residències, n’hi ha de tota mena. N’hi ha que funcionen molt bé, però n’hi ha que no fan bones pràctiques. Hi ha de tot. I, per molt bé que et tractin en una residència, això no evita que moltes vegades aquestes persones se sentin soles. A més, cal ser conscient que a les residències hi ha molta gent amb demències, de manera que els qui estan bé mentalment tenen dificultats per a comunicar-se. Fins i tot hi ha qui cau en depressions. És en aquest punt on som claus. Aquesta gent té la necessitat de tenir un amic o amiga amb qui poder desfogar-se. És una necessitat inherent que tenim els éssers humans. El fet que hi hagi voluntaris que una vegada la setmana et porti a fer una volta i et faci sortir de les rutines és guaridor.

Cal repensar-les, les residències?
—Cal repensar i redissenyar les residències. Hi ha projectes molt importants i pioners, centrats en l’atenció de la persona. A la província de Girona, per exemple, hi ha centres on els residents poden portar els propis mobles per decorar l’habitació i sentir-se com a casa malgrat haver canviat físicament de lloc. O pot traslladar-hi el número del seu telèfon fix per continuar rebent les trucades amb normalitat. És una iniciativa que intenta reformular com s’ha de viure en una residència i com se senten les persones grans que hi viuen. Hem de continuar treballant en aquest sentit i pensar si volem això.

gentgranok
Albert Quiles, acompanyat de la Dolors i la Maria durant la campanya de Sant Jordi. Imatge: Laura Abad

Podríem dir que la solitud  que viu la gent gran serà un dels mals més important del futur?
—Que aquí l’esperança de vida pugi, i per tant tots visquem molts més anys és una notícia molt bona. Però això ha canviat molt de pressa i potser com a societat encara no som prou conscients i madurs per a entendre què significa. Cal repensar-ho ara. No podem deixar aquest debat per al futur, ja és el present. Cada vegada hi ha més gent gran que viu sola sense desitjar-ho. I la societat no adapta ni acull les persones grans. Al contrari, moltes vegades les acabem deixant aïllades.

Com hi arriben, a aquest aïllament?
—La majoria es troben que les persones amb qui es relacionaven s’han mort. La mort de la parella, amb qui han compartit tota una vida, acostuma a ser un punt d’inflexió en la soledat. Però després també se’ls moren els amics, i fins i tot han sobreviscut als seus fills. Però no hi ha un únic factor, n’hi ha molts.

Com ara quins?
—Hi ha moltes dinàmiques familiars que canvien. Abans la cosa més normal era que els avis visquessin amb la família, tot junts. Això canvia molt ràpidament. Les llars unipersonals creixen cada vegada més. I encara hi ha més factors. Ens hem trobat que molta gent ha hagut d’anar-se’n a treballar fora o lluny del seu municipi per culpa de la crisi. Això ha fet que famílies i persones que voldrien fer-se càrrec dels pares o avis no ho poden fer perquè viuen en un altre país. Ens truquen fills preocupats: la seva mare es passa moltes hores sola perquè ells viuen lluny o estan moltes hores fora de casa per la feina. Confessen que, malgrat que se’n preocupen i no se’n desentenen, pateixen per la soledat que viu la seva mare.

La societat no n’és prou conscient ?
—La societat no mira amb prou atenció la situació de la gent gran. Els Amics de la Gent Gran creiem que per justícia social i per reconeixement a les persones que ens han obert camí, hauríem de tenir-los més presents. Però no podem pas culpar tota la societat d’això que passa, les conjuntures socials i familiars no solen afavorir les persones grans. Hi ha gent que sí que se’n preocupa i gent que voldria però no pot. És una conjuntura molt difícil, però és clar que ens falta més organització, interlocució i coordinació, entre la societat civil, les administracions, les empreses i el teixit associatiu. Aquesta comunicació hi és, però cal que augmenti encara més perquè la situació es va agreujant de dia en dia.

D’on creieu que ve aquesta por d’encarar el problema?
—Es continua associant la vellesa a malaltia, dolor, patiment i mort. I això no agrada a ningú, perquè, en definitiva, mirar cap aquí ens interpel·la sobre qüestions que considerem delicades. I la gent prefereix mirar cap a una altra banda i pensar que ja ho afrontarà quan arribi. Els Amics de la Gent Gran creiem que, independentment de l’edat que tinguem, hauríem de començar a planificar com ens agradaria viure els últims anys de vida. Si ho fem, després tindrem molts més elements per a poder-ho encarar. Cal informar-se dels recursos que tenim a l’abast i rumiar què ens interessa.

Què implica ser voluntari dels Amics de la Gent Gran?
—Vol dir esmerçar dues hores del teu temps setmanal a acompanyar una persona gran. Es tracta de convertir-se en el seu amic i confident. En compensació, et pot nodrir de la seva experiència i saviesa. Aquests voluntaris van acompanyats en tot moment d’un equip tècnic, que els forma i els ajuda. També necessitem voluntaris que vulguin fer més funcions, com ara coordinar o organitzar activitats per al projecte. Recomanaria a tothom que ho provés i que es deixés sorprendre. Moltes vegades amb aquest voluntariat es canvien idees prefixades sobre la gent gran.

Però actualment teniu més demanda que no pas voluntaris…
—L’any passat vam arribar a tenir una llista d’espera de cent persones, la xifra més elevada de la història de l’entitat. El nombre de persones grans que se senten soles i contacten amb nosaltres creix de manera exponencial. Necessitem que molta més gent s’hi involucri. Creiem que si tots ens hi impliquem, podrem acompanyar la gent gran com es mereix. Però necessitem més voluntaris.

Si a l’entorn tenim algú que viu aquest problema, com el podem ajudar?
—S’hauria de parlar amb la persona i saber què vol. Perquè de vegades no tenim en compte que hi ha gent que vol estar sola, i s’ha de respectar. No podem decidir per ells. Si no és el cas, li podem explicar les iniciatives que té el seu abast per a no estar tan sol.

I les persones, individualment, hi poden fer res?
—Si tens un familiar o algú de molta confiança, truca-li habitualment, no perdis el fil. No deixis passar dues setmanes. Aquesta trucada moltes vegades es pot convertir en l’única interacció que té aquesta persona. No menystinguem el poder d’una trucada. Faria una petició pública i demanaria a tothom que truqués molt més a la gent gran. Siguem més proactius. No costa gens, abans de sopar, fer aquesta trucada.

I si no hi tenim tanta confiança amb la persona per a trucar-li?
—En aquests casos és molt important parlar i escoltar. Es tracta de fer una mínima exploració i facilitar-li un parell de telèfons bàsics. Jo recomanaria de fer una pregunta molt bàsica: si té el servei de teleassistència. És un servei bàsic per a aquesta gent i la seva seguretat. És tan simple com que si cau i prem el botó que porta a sobre, el servei d’urgències d’assistència hi anirà. En canvi, si no ho té, es pot passar hores i hores sense que ningú sàpiga que necessita ajuda.

Per una altra banda, també hi ha el poder del veïnatge?
—Es va perdent i caldria recuperar-lo. És important de saber qui viu a la porta de davant de casa teva. En municipis més petits, continua funcionant, tot i que comença a perillar. Però en els més grans de 100.000 habitants això es va perdent completament. Cal estar atents i tenir en compte que tots podem ser essencials per eliminar aquest problema. No podem fer com si no passés res.

L’administració hauria de preocupar-se’n més?
—No podem culpar l’administració de la situació emocional de la gent gran. Això és una cosa de tots. Afortunadament, ja hi ha interlocució entre les administracions i les diverses iniciatives socials que es proposen. Però, si el problema creix, els llaços s’han de fer més estrets. Hem d’afavorir que hi hagi més coordinació. Les administracions han de prendre consciència que hi ha urgències que no es poden esperar. La gent gran no té tot el temps del món.

De quines urgències parlem?
—Hi ha molt a fer en qüestions de drets bàsics. Cal que la gent gran tingui garantida l’atenció sanitària i el subministrament de l’aigua, llum i gas. La nostra gent gran viu sense tenir garantits els drets mínims bàsics, com ara l’habitatge. I l’administració té molt a dir sobre com es garanteixen els drets fonamentals de la gent gran i quines lleis cal fer o aplicar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.