Castell de Croia
Rruga Kala, Croia, Albània
Mapa a Google

El 15 de juny de 1389 –seguint l’antic calendari julià–, el silenci habitual a l’anomenat camp de les Merles –a pocs quilòmetres de Pristina, la capital de Kossove– es va trencar amb el soroll de les armes. Dues grans hosts, la dels prínceps cristians serbis i bosnians, d’una banda, i la de l’imperi otomà, de l’altra, van topar en la coneguda i decisiva batalla de Kossove, que marcaria per sempre més la història dels Balcans i, indirectament, la de tot Europa. Perquè la victòria del soldà Murat –tot i perdre la vida al camp de batalla– va representar el començament del llarg domini otomà sobre la península Balcànica.

Com a garantia de vassallatge, des d’aleshores els soldans van exigir als senyors feudals balcànics l’enviament a la cort otomana d’un dels seus fills perquè s’hi eduquessin i assolissin, ben sovint, càrrecs importants dins l’administració o l’exèrcit. Aquest va ésser el cas de Gjergj Kastrioti (1405-1468), fill del senyor de Croia, a Albània, que es va convertir de ben jove a l’islam i va arribar a ésser general amb el sobrenom de Skandërbeg (és a dir, el bei Alexandre). Però el 1443, arran de la derrota turca amb els hongaresos a la batalla de Nis, Jordi Castriota –com és conegut en els textos medievals catalans– va trencar la seva lleialtat i va deslliurar Croia del jou otomà. L’any següent, havent recuperat la fe cristiana, va constituir la lliga de Lezhë amb la resta de senyors albanesos, amb la qual van aconseguir mantenir a ratlla les tropes del soldà fins al 1479.

En aquestes tres dècades llargues de lluita per la llibertat de les terres albaneses, el fet de tenir davant un enemic molt superior en nombre i armament va empènyer Jordi Castriota a cercar aliances a Occident. Descartada Venècia, amb la qual hi havia tensions, el cabdill albanès va optar per acostar-se a la Corona catalanoaragonesa, principal poder de la Mediterrània a l’època. Alfons el Magnànim, acabat d’instal·lar al Regne de Nàpols, veia de fet l’expansió otomana com una amenaça per als interessos comercials catalans i, en aquest sentit, ja havia signat feia poc una aliança amb el duc de Bòsnia, Stefan Vukcic, que va acceptar ser-ne vassall en canvi de protecció.

Per mitjà del tractat de Gaeta del 26 de març de 1451, Skandërbeg també va retre doncs vassallatge a Alfons, en canvi de suport per a lluitar contra els otomans. Lluís Nicolau d’Olwer, a l’Expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental, descriu els compromisos adquirits amb aquell pacte: “L’albanès s’obliga que, tot seguit d’arribar-li l’ajut militar d’Anfós [el Magnànim], cedirà el castell de Croia amb les seves pertinences als oficials reials, reconeixerà la sobirania d’Anfós sobre totes les conquestes faedores; acabada la primera expedició, anirà personalment a retre-li homenatge; i si reïx, li pagarà cada any el tribut que pagava al gran turc. El rei s’obliga de trametre auxilis i de respectar els privilegis de Croia, dels cabdills albanesos i dels habitants en general ‘com havien fet els antics reis d’Albània’.”

Complint la paraula, Alfons IV enviava aquell mateix any cap a Croia una primera expedició, formada per un centenar de catalans i capitanejada per Bernat Vaquer. Arribats al centre de la resistència balcànica contra els turcs al final del mes de maig, Pere Escuder hi va ésser nomenat castlà amb l’encàrrec de reparar i reconstruir les defenses de la ciutat. I el 25 d’abril de 1452 s’hi sumava, amb el títol de virrei d’Albània sota el braç, el noble rossellonès Ramon d’Ortafà, que havia acompanyat el Magnànim en les seves campanyes itàliques. Ortafà hi va exercir realment de governador reial i va rebre autorització, en conseqüència, tant per a encunyar moneda com per a signar decrets. Des del juny del 1454, també va ésser designat virrei de Grècia i d’Esclavònia, a més de capità general de les forces armades catalanes als Balcans, que tot i ésser reduïdes en nombre van participar activament en unes quantes campanyes al costat dels albanesos. Però la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans (29 de maig de 1453), primer, i la mort d’Alfons V (27 de juny de 1458), després, van representar el principi de la fi de la influència catalana a Albània. Ferran I, nomenat rei de Nàpols, va mantenir inicialment l’ajuda als albanesos acordada pel seu pare, però cap al 1467 se’n va desentendre i va trencar l’aliança amb Skandërbeg, que va mirar de continuar la lluita, del tot desigual, pactant a última hora amb Venècia i el papat. El 1479, deu anys després de la seva mort, es considera que tot Albània ja s’havia reintegrat a l’imperi otomà.

Abans i després de la conquesta definitiva del país, val a dir, hi va haver un incessant degoteig d’albanesos –de professió cristiana– cap als regnes de Nàpols i de Sicília, acollits pels monarques catalanoaragonesos, i són de fet l’origen de les actuals comunitats arbëreshë que hi ha escampades pel sud de la península itàlica i alguns pobles de muntanya sicilians. Un fruit indirecte i encara ben present, doncs, d’aquella llunyana aliança segellada fa quasi sis segles entre Alfons el Magnànim i Skandërbeg, l’indiscutible heroi nacional dels albanesos que viuen a banda i banda de l’Adriàtic.

I una mica més: La batalla de Kossove del juny del 1389, tot i no esmentar-la, és descrita al final d’una breu i desconcertant novel·la cavalleresca, Història de Jacob Xalabín, escrita en català per un autor desconegut molt probablement els primers anys del segle XV. En disset capítols s’hi narren les aventures de Jacob Xalabín, primogènit del soldà Murat I, que ha de fugir de la cort del pare per qüestions amoroses i que acaba morint, com ell, en la famosa batalla del camp de les Merles.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.