13.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 20.12.2020 - 21:33
Giardino dei Tarocchi
Loc. Garavicchio, Capalbio
Mapa a Google
Tot i que en aquests moments de pandèmia els ciutadans de Barcelona han pogut tornar a fer seu el Park Güell, en un any normal el nombre de visitants d’aquesta atracció turística de primer ordre es pot comptar per milions. Però n’hi ha pocs a qui els hagi canviat tant la vida com a l’artista francoamericana Niki de Saint Phalle, que des que hi va passejar un dia del llunyà 1955 va quedar per sempre més marcada pel trencadís d’Antoni Gaudí.
Perquè Catherine-Marie-Agnes Fal de Saint Phalle (1930, Neuilly-sur-Seine-2002, La Jolla, Califòrnia), nascuda en el si d’una aristocràtica família de banquers francesa arruïnada amb la Gran Depressió, havia viscut fins aquell moment interiorment trencada per culpa d’un fet i una persona molt íntims: la violació, quan tenia onze anys, per part del seu pare. Aquella agressió, de fet, no l’acabaria insinuant implícitament fins el 1973, amb el film Daddy, i revelant explícitament fins el 1994, amb el llibre Mon secret. Com ella mateixa havia confessat més d’una vegada, l’esclat de la seva vena artística la va ajudar, molt abans de fer públic el seu dolorós secret, a refer-se anímicament i a vehicular tota la ràbia acumulada contra la societat patriarcal: “Vaig tenir sort de descobrir l’art perquè, psicològicament, tenia realment tots els números per a convertir-me en una terrorista. Però vaig saber fer servir les armes per a una bona causa: la de l’art.”
La referència a les armes no era metafòrica: els fusells van ser la principal eina artística per als seus agressius quadres tirotejats (shooting paintings), en què disparava contra figures humanes de guix plenes de pintura que esquitxaven les teles. Sense aquell alt grau de violència, però amb la mateixa radicalitat i voluntat d’emancipar-se d’un món dominat pels homes, l’art trencador de Niki de Saint Phalle va adoptar un aire més amable amb les voluminoses dones gegants multicolor (Nanas), veritable expressió de la seva llibertat naïf i del seu ferm compromís feminista avant la lettre. En tota aquesta immersió alliberadora en l’art, hi van tenir un pes capital els dos anys que va viure a Deià (del 1954 al 1956), amb el marit i els fills (un dels quals, de fet, nascut a Mallorca mateix), on va trobar la pau i la tranquil·litat per a començar a crear. I, aprofitant la proximitat geogràfica, en una visita a Barcelona el 1955 va descobrir l’obra d’Antoni Gaudí i, molt especialment, el Park Güell.
“Aquell dia, la meva vida va canviar”, va deixar escrit. “Em vaig dir que un dia, jo també construiria un jardí de l’alegria. Hi veia les mares amb els fills i respirava un aire de llibertat; la gent semblava haver deixat molt enrere les cabòries del seu dia a dia. Els adults i els infants compartien una atmosfera de somnis i gaudi, i vaig pensar que algun dia, jo també faria un jardí com aquell.” Vint-i-cinc anys després d’aquella revelació, Niki de Saint Phalle adquiria un terreny de dues hectàrees a Capalbio (Toscana), a un centenar de quilòmetres al nord-oest de Roma, per a començar-hi a aixecar el seu propi Park Güell, que al llarg de dues dècades va anar omplint amb vint-i-dues estàtues immenses que representen els arcans majors del tarot, d’acer i ciment, recobertes amb trencadís fet de vidres, miralls i trossos de ceràmica. El 1998, quatre anys abans que una malaltia pulmonar originada pels materials tòxics amb què solia elaborar les seves obres se l’endugués, obria les portes el Jardí del Tarot, “l’obra més demencial de tota la seva existència”, assegura Caroline Deyns a Trencadis (2020), la biografia més completa fins ara d’aquesta artista rupturista.
I una mica més: A l’altra banda de l’Atlàntic, a la favela de Paraisôpolis de São Paulo, hi ha un altre petit Park Güell en miniatura. És obra d’Estevão Silva de Conceição. Explica que quan va arribar al barri el 1985 s’ofegava de no veure-hi gens de verd i va començar a construir-se una casa amb jardins de trencadís. Assegura que no havia vist mai l’obra d’Antoni Gaudí i que la seva Casa de Pedra, com és popularment coneguda, coincideix de casualitat amb les edificacions de l’arquitecte modernista. De fet, el 2002 va ser convidat pel Centre d’Estudis Gaudinians a visitar Barcelona i el Park Güell, una experiència que va quedar enregistrada al documentari Gaudí de la favela, de Sérgio Oksman.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàsposa catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
