Monument a Joan Canut de Bon
Plaça Arturo Hughes, Coronel
Mapa a Google

A VilaWeb ja és tota una tradició, quan comença l’any, el resum de les efemèrides i commemoracions més destacades dels dotze mesos següents elaborat per Joan Josep Isern. Una cosa semblant fa, des del 2018, Josep-Lluís Carod-Rovira a la revista El Temps amb la memòria protestant. I en la seva llista d’aquest 2021, hi ha inclòs un valencià molt desconegut a la seva terra, però ben conegut a Xile, de qui se celebra enguany un doble aniversari: els 175 anys del naixement i els 125 anys de la mort.

Parlem de Joan Canut de Bon Gil, nascut el 30 de setembre de 1846 a la ciutat de València. Després de passar per l’Escola Pia de la capital, a divuit anys va ingressar a la casa de formació de la Companyia de Jesús a Balaguer i posteriorment va entrar en un taller de sastreria del col·legi dels jesuïtes de Tortosa. Però en el seu recorregut religiós, s’hi van interposar les guerres carlines, que el van fer tornar a Balaguer, primer, i el van obligar a traslladar-se a Tolosa de Llenguadoc, després, des d’on més tard es va embarcar en una missió cap a Sud-amèrica. Va desembarcar a Buenos Aires, però la seva destinació final era Xile, on poc després d’arribar, el 1871, va decidir de deixar l’orde per estudiar. Es va establir al municipi de Los Andes, on es va casar el 5 d’agost de 1872 amb Virginia Robles Aguilar, i va treballar de sastre i comerciant de teles al poble veí de San Felipe, a més de preparar remeis homeopàtics.

La llegenda diu que el 1876, a l’andana de l’estació de tren de Quillota, hi va trobar un exemplar del Nou Testament de la Societat Bíblica de Valparaíso que li va capgirar la vida. L’amistat que va establir poc després amb Robert MacLean, un missioner evangèlic que s’havia instal·lat amb la seva dona a San Felipe mateix, va consolidar la seva conversió a la fe protestant. Malgrat el buit social que va experimentar Canut i la seva família des de bon principi, amb burles, insults i agressions incloses, els seus sermons apassionats sobre l’evangeli i contra el dogma catòlic pels carrers i les places de moltes localitats de la geografia xilena li van atorgar una popularitat extraordinària. No en va, amb els seus discursos (que solia introduir amb la frase “Vinc a donar-vos una notícia meravellosa!”) va aconseguir, per primera vegada, acostar el protestantisme a les bases populars del país: “Amb Canut de Bon, la predicació evangèlica va irrompre al carrer, anunciada en castellà sense accent ianqui, per una persona convertida recentment del catolicisme”, resumeix el pastor Juan Sepúlveda González.

Ja fos seguint els passos del predicador nord-americà William Taylor o bé tot sol, aquest valencià de llarga barba i verb esmolat –que algunes fonts fan provenir d’una família d’origen danès vinculada amb Catalunya– va recórrer les regions de l’Aconcagua, Coquimbo, Maule, l’Araucania i Bío-Bío, entre més, on va anar fundant esglésies i comunitats evangèliques… o de canutos, el terme amb què la catòlica població xilena designava despectivament els protestants i que, cent vint-i-cinc anys després de la mort de Joan Canut de Bon, es continua utilitzant àmpliament a Xile ja sense bona part de la càrrega pejorativa. Canutos és, precisament, el títol d’un documentari sobre la seva vida i obra que es va estrenar l’any passat.

I una mica més: Amb Virginia Robles Aguilar, Joan Canut de Bon va tenir uns quants fills, però sols quatre van sobreviure. Alguns d’ells van aconseguir que el cognom continués essent conegut a Xile, sobretot en el terreny de l’art: és el cas de Carlos Elías (1878-1945), pintor i escultor, i de Juan Barack (1891-1958), també pintor i membre de la Generació del Tretze. Un fill d’aquest últim, Darío Canut de Bon, va ser director del diari Mercurio. I un nét del missioner valencià, Sergio Canut de Bon, va ser un reconegut poeta llibertari que amb la dictadura d’Augusto Pinochet es va exiliar a Suècia. Hi va morir el 1993, havent deixat escrit això: “No se m’ha d’enterrar en cap lloc del territori nacional mentre l’usurpador continuï viu o mort podrint-se dins els seus límits. Solament quan s’allunyi aquell corruptor de la nació del seu territori, aleshores sí que les meves cendres es poden escampar o col·locar al pati Onze del Cementiri General de Santiago on reposen els meus camarades ‘N.N.’ víctimes, entre molts més, de tanta insània.”

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

Què és Com a casa?
Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.