Collboni i els museus

Aquests dies, com qui no vol la cosa, l’alcalde Collboni, ell personalment, ha anunciat dues operacions de l’ajuntament barceloní relatives als museus de la ciutat. L’una, el MACBA i la seva ampliació, que afecta el CAP del Raval. L’altra, sobre el museu, en preparació, privat, de la baronessa Thyssen. Les coses es mouen en aquest terreny de la cultura que és també, i potser sobretot, un dels centres importants de les inversions contemporànies de les entitats privades internacionals. Ja és així a París: les grans exposicions les fan ara fundacions privades, com la Vuitton o la Cambra de Comerç, perquè els grans museus públics ja no se les poden permetre i es dediquen a aconseguir més i més franquícies en terres saudites, que és on hi ha tones de diners. Com que les exposicions són condició inexcusable per a les revaloracions de les obres d’art, el lligam entre museus, públics o privats, exposicions i mercat de l’art s’estreny més. El mercat planetari de l’art és tant o més segur que el mercat immobiliari.

Els museus que en aparença són públics, com és el cas del MACBA, cal saber fins a quin punt ho són: en aquest cas, no ho és exactament per la seva col·lecció, que pertany a la Fundació MACBA, privada, però sí que ho són, públics, l’edifici i el manteniment. Aquest és el punt ara, la seva ampliació, tan discutida al barri del Raval.

El batlle ha anunciat que les obres començaran, en tots dos casos, museu i CAP (centre d’atenció primària), aquest gener o febrer. Ho ha proclamat al mateix temps que ha deixat anar, com si res, que a partir d’ara l’àrea de Cultura del consistori passarà a dependre directament d’ell, de l’alcaldia i del seu regidor de Cultura i Indústries Culturals, Xavier Marcé, i home de confiança. Indústries culturals, aquesta és la clau contemporània de la cultura entesa com a consum i el públic com a consumidors. La veritat és que no s’entén que fins ara la Regidoria de Cultura no se n’ocupés; era competència de la regidora Maria Eugènia Gay, que detenia Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de Vida, ho detallo perquè ja és prou curiós, que hi hagués una Regidoria de Cultura i una altra que també la tingués en cartera. En fi, coses. Per cert, què deu implicar això de “Cicles de Vida”?

L’altre anunci, a bombo i plateret, quan la premsa ja havia informat que a partir d’ara l’àrea de Cultura seria cosa seva, l’alcalde l’ha fet aquesta setmana en una solemne roda de premsa a la sala més important del consistori, el Saló de Cent: la presentació en societat del projecte de la baronessa Thyssen, la barcelonina d’origen Carmen Cervera, del museu que obrirà, a partir del 2027 a la seu del que va ser el cine Comedia, a la cantonada de la Gran Via amb el passeig de Gràcia.

Discreció respecte del MACBA en l’anunci públic, pompa i cerimònia per a la baronessa i el seu projecte finançat per la firma inversora amb seu suïssa Stoneweg, la que volia fer l’Hermitage a Barcelona, que ara se’n surt amb aquesta iniciativa thysseniana. Maria Palau, del Punt Avui, ho ha explicat amb detalls que no he vist enlloc més: “Tots quatre [la filla de la baronessa, la baronessa, l’alcalde i Jaume Sabaté, el màxim responsable de la firma Stoneweg] han posat per als fotògrafs de premsa amb les mans agafades i alçades. No era una festa de casament, però ho ben semblava. També perquè els periodistes no eren els únics convidats. N’hi havia de força més mudats per a l’ocasió. El Saló de Cent estava ple d’empresaris, directors de museus, galeristes, col·leccionistes, i historiadors de l’art. I s’ha habilitat un dels bancs per al cos consular.”

El mateix dia, perquè no faltés res en l’estratègia municipal del paper de la cultura en la ciutat, una declaració institucional turística, anunciada pel director general corresponent, Mateu Hernández, nomenat fa un any per l’òrgan del turisme barceloní que aplega el consistori i les entitats privades Cambra de Comerç i Fundació Barcelona Promoció: la creació, aquest 2025, del projecte Barcelona Art Season, que, pel que digué l’home, ha de portar la nostra cultura artística al món a través dels turistes que vindran a la capital i se’n tornaran a casa amarats de la Barcelona cultural, la capital més bella de les que es fan i es desfan.

Alguna cosa de bo en traurem, el públic, és d’esperar, de tot plegat. Els veïns del Raval ens ho podran explicar, quan tinguin el CAP que tant necessiten. Del que no cal tenir cap dubte és del rendiment que en trauran, de totes aquestes operacions, les entitats privades que hi intervenen. N’haurem d’estar al cas.