Coco Comin a la seva escola de dansa i teatre musical de Barcelona

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La dansa és vida, i Coco Comin n’és la prova. Després de cinquanta anys de carrera professional, aquesta coreògrafa i professora de ball manté intacta la passió per l’ofici, al costat d’una vitalitat, una energia i una forma física envejables. Diu que un dels secrets és que la seva feina l’engresca i li proposa desafiaments constantment. I és que no tan sols dirigeix, coreografia i escriu musicals, sinó que continua dirigint i fent classe a l’escola de dansa i teatre musical que va fundar a dinou anys i que s’ha convertit en una de les més prestigioses de Barcelona.

Acostumada a aquesta voràgine laboral, se li fa estranya la situació actual, que diu que té el sector desolat. Les darreres mesures preses pel govern català per a aturar la pandèmia van obligar a tancar les escoles de ball i ara les seves aules, normalment curulles de joves talents, resten buides fins a un nou avís. Hi parlem sobre aquesta situació, sobre els beneficis de la dansa i sobre la seva carrera professional. Té fama de ser exigent i sovint els seus alumnes es posen nerviosos quan la veuen entrar a classe, però és una persona molt afable i riallera, que entén el ball com un regal a l’abast de tothom: “La dansa no ha de ser vetada a ningú. Se n’ha de gaudir i prou.”

Com heu viscut les darreres restriccions, que inclouen el tancament de les escoles de ball?
—Amb un dramatisme absolut. Hem fet molts esforços i només hem pogut obrir un mes. Ha estat una galleda d’aigua freda. No ens ho esperàvem perquè som escoles autoritzades per la Generalitat, sota el paraigua d’Educació, no només d’extraescolars. Fem plans formatius professionals, la carrera dels nostres alumnes, com si anessin a la universitat. Ens hem sentit maltractats i llançats a l’ostracisme. Per a ser escoles autoritzades complim molts requisits. Pensàvem que la mare Generalitat ens protegiria i no ho ha fet. Estem desolats i a punt de no poder continuar la tasca formativa. Les escoles som pobres i vivim al dia, no podem recórrer a estalvis. És com una guerra en què ens ha caigut una bomba al damunt i ho hem de reconstruir tot de zero sense recursos.

"Estem desolats i a punt de no poder continuar la tasca formativa"

Fins ara ha estat possible de ballar amb totes les mesures de seguretat?
—Hem ballat amb ràtios, màscares, catifes per a desinfectar les sabates, un sistema de ventilació invertida, hem posat mampares de tres-cents euros per a les classes de cant… Els espais són enormes i ventilats i hem deixat deu minuts entre classe i classe per a desinfectar-les. Les classes en línia les veiem inviables i es perd l’essència. No pots corregir, tocar, copsar… Però ara si no ho fem així no podrem tornar a obrir.

Com valoreu la comunicació del govern?
—Fatal. Divendres dia 8 a les sis del matí va sortir al DOGC que no podíem continuar, tot i que el PROCICAT ens havia enviat una nota a la nit dient que sí. Van dir que l’educació podia continuar. Els alumnes ja eren davant la porta… No pots avisar amb dues hores d’antelació. Els qui decideixen no han estat mai en una escola de dansa per a veure com funcionem. No tenen fills que ballen? És com si no existíssim! Aquest tancament que ens han fet a les escoles autoritzades ha estat il·legal. Presentarem un recurs perquè s’ha obrat amb arbitrarietat.

Com havia d’haver actuat la Generalitat?
—Havien de valorar que les escoles autoritzades que fem plans formatius s’han de mantenir obertes i tractar-nos com una universitat, on es poden fer pràctiques.

"Els qui decideixen no han estat mai en una escola de dansa per a veure com funcionem"

Heu rebut cap mena d’ajut?
—De moment, res. Qui més crida i va a la plaça de Sant Jaume a embrutar el terra i les parets és qui rep alguna ajuda. Però les ajudes són irrisòries, insultants. Que et donin mil euros de què serveix? Aquest segon tancament s’ha fet sense saber què passava dins una aula de dansa, on no hi ha cap mena de perill. Penses si no estem en mans d’ineptes. Donem una formació de primera línia i per això després omplim teatres amb actors de musical. Tot anirà malament d’aquí a un temps perquè no hi haurà artistes amb qui fer muntatges teatrals.

També hi ha un part immaterial que es perd sense la cultura i la dansa.
—I sense l’entreteniment, que és vital per a l’esperit, que dóna feina a moltíssima gent i que és molt important per a l’economia. Esperàvem que tothom pensés en nosaltres i ens hem adonat que som invisibles. La restauració són molts milers, però teatres i escoles som pocs, però patim molt.

El món de la dansa és especialment invisible?
—La dansa sempre ha estat la germana pobra de les arts. A Fama els ballarins diuen: “Som els que arribem més aviat i els que ens n’anem més tard.” I som els que menys cobrem. Som imprescindibles perquè fem de coixí d’algú que actua o canta, però ens tenen en poca consideració. És molt difícil que un ballarí arribi a ser una primera figura i que el seu nom rodi, però si desapareguéssim segurament desapareixerien les arts escèniques. No ens queixem perquè ballant s’és molt feliç…

"La dansa sempre ha estat la germana pobra de les arts"

La dansa no es considera essencial, però té molts beneficis. Quins destacaríeu?
—Pel que fa al cervell, és la gimnàstica integral perquè estableix connexions neuronals. Coordines a uns nivells inimaginables: l’espai, els moviments, la memòria… Ets capaç d’enllaçar hores i hores de passos com qui recita una poesia. I manté el cos sa, i per tant també la ment sana. Quan un balla no ha d’anar a cap psicoanalista… Arribes a una classe després d’un dia dur i en surts completament eufòric. I eleva l’autoestima. Ho facis com ho facis, a cada nova classe et superes i això et fa sentir millor i superior als altres mortals que no ballen! [Riu.] Això, en l’àmbit professional, s’eleva a la màxima potència. Mantens un cos magnífic fins a edats molt avançades i una coordinació mental que no deixa lloc per a l’Alzheimer.

I és un retrobament amb el cos.
—De cop i volta connectes amb totes les teves extremitats i límits. Prens consciència de les cervicals, omòplats, costelles, diafragma, malucs… Et fas un escànner complet del cos i arribes a conèixer-te a tu mateix. La teva mà sembla que no sigui teva fins que no te la trobes. I això no et passava des que eres petit i et miraves la mà al cotxet! [Riu.] També expresses els teus sentiments. T’endinses en la música i fas un sol cos amb el cantant. I tot això ho pots aplicar en altres professions.

Per exemple?
—Aquesta consciència corporal d’anar recte, si ets un advocat i fas un al·legat final, et pot servir per a fer-lo dret, mirant el públic, alineat, sabent caminar… I no encongit amb la gepa fora i la veu cap endins. Tens moltes més possibilitats de convèncer. Aquí hem tingut pilots d’aviació que ballen! Després volen molt millor i aterren més fi! [Riu.] O si ets un cirurgià. La precisió l’aconsegueixes ballant: quan col·loques un braç o una mà han d’estar on toca, no un centímetre més amunt o avall. Tot això estructura el cervell.

Tothom pot ballar? Molta gent ho refusa, d’entrada, per manca de coordinació, per exemple.
—Precisament qui no té coordinació és a qui més bé li farà adquirir-ne! La dansa no ha de ser vetada a ningú. Tots els nens petits quan senten música fan moviments, és innat. Ho veus a les tribus: tots els nens ballen. Per què continuen ballant d’adults? Perquè ningú no els ha dit que s’ha de fer bé. Has de deixar que el teu instint corri i no crear barreres. La gent i els condicionaments socials les creen. Els nens creixen, van a l’escola i els diuen que ballar és de nenes.

Això continua passant…
—Sí. I les nenes que ballen bé es riuen de la que no balla bé i aquesta deixa de ballar. Se n’ha de gaudir i prou. En el nivell amateur pots fer un ridícul absolut i ningú no et dirà res! Però hauràs adquirit tots els beneficis de la dansa i seràs estimat per un mestre com si fossis el primer ballarí del món. Evidentment, ara tot això s’ha esfumat. Amb l’agreujant per als ballarins que aquesta pausa implica poder lesionar-se o fer passos enrere. S’han perdut uns mesos bàsics, sobretot per a la gent jove, que pot sospesar si no és millor ser informàtic, influencer o youtuber, que té resultats més ràpids.

"La dansa no ha de ser vetada a ningú. Tots els nens petits quan senten música fan moviments, és innat"

Socialment, les carreres artístiques no són concebudes com a carreres, sinó com a simples afeccions?
—Sí… A mi la vegada que més em van ofendre va ser un dia que un desconegut em va dir “Encara fas totes aquestes mariconades?” Parlava de la meva professió! La gent pensa que fem ximpleries, però és l’ofici més difícil del món… Es comença a saber perquè hi ha pel·lícules que ens han fet un gran favor, com ara Billy Elliot, gràcies a la qual molts nens han començat a ballar. Però ningú no sap l’esforç que representa. En deu anys encara no t’has format; fins i tot quan et professionalitzes has de fer classes diàries.

Molta gent es queda pel camí?
—De cada cent persones n’arriben dues o tres. Cada dia has de brillar. Potser aquell dia has trencat amb la parella o s’ha mort la teva àvia, però no ho pots demostrar. El mestre no està mai content i sempre et diu que s’ha de fer millor. Una de les característiques que ha de tenir un estudiant de dansa és una pell de rinoceront. Perquè després potser et trobes un coreògraf desagradable. Jerome Robbins, que va fer West Side Story, era molt i molt dèspota, fins al punt que un dia amonestava els ballarins amb tanta ràbia que va caminar enrere, enrere i enrere. Tothom veia que cauria al fossar dels músics i no el van avisar, van deixar que caigués! [Riu.]

"Una de les característiques que ha de tenir un estudiant de dansa és una pell de rinoceront"

De fet, es critica molt l’actitud d’alguns directors en les arts escèniques.
—Hi ha gent que s’excedeix, perquè es pensa que el fet de donar feina dóna peu a poder fer maltractament psicològic. Això ara ja no es fa, tots som molt amables. Però sí que ets exigent i demanes resultats. Els ballarins en donen perquè tenen molta passió dins. Sí que és cert que hi ha moltes baixes per depressió. A més, encara que aconsegueixis un paper en una companyia europea, cobres molt poc. És una feina només justificada per la vocació.

Les noves generacions estan preparades per a suportar tot això o a vegades els manca concentració i disciplina? 
—No tenen tantes ganes de sacrifici. Volen l’èxit i guanyar diners amb facilitat i rapidesa. Volen fer les carreres ràpidament i arrasar després de tres anys, i això no va així. D’això n’han tingut la culpa molts programes de televisió…

Operación Triunfo, per exemple?
—Per exemple! En tres mesos no es prepara ningú, però es fa veure que sí. Les noves generacions han crescut amb aquesta idea de la fama instantània.

Vau formar part del jurat. Com ho recordeu?
—Fer de jurat m’agrada perquè penso que ajudo. Els nois em deien que els feia por, però que els donava patrons per a treballar la resta de la setmana. Les meves valoracions eren més tècniques. No els deia “sembles un iogurt caducat”. Em vaig avergonyir de ser allà per culpa del meu company de jurat.

Risto Mejide.
—Sí. Era allà i pensava: “Què hi faig aquí, escoltant això sense poder-li clavar una puntada de peu a la canyella! [Riu.] Pobres nois, quina falta de respecte…” No hi estava d’acord. I, encara pitjor: va marcar tendència. En tinc un regust agredolç, perquè també va ser molt maco veure coses com tot aquell desplegament. Tècnicament era un programa brutal… També em va passar que rebia moltes amenaces.

Amenaces?
—Sí. Tu no decidies res, perquè era la direcció qui et deia qui s’havia de quedar i qui no. Però sí que decidies què li deies a la persona. Cada vegada que emeties un veredicte, mig Espanya hi estava d’acord, però l’altra meitat no. No podia anar pel carrer… A Barcelona encara, perquè a Catalunya la gent va amb compte de no molestar els personatges públics, però a Madrid no podia ni viure només de baixar de l’AVE. Als restaurants venia la gent a increpar-me. Fins i tot un dia vaig agafar un vol i el pilot em va dir “Has de nominar aquesta, que és molt dolenta!” Unes persones em van amenaçar de punxar-me i una família em va venir a escridassar quan es va acabar el programa. No hi ha cap programa que hagi arribat als nivells d’implicació d’Operación Triunfo

És el vostre episodi més mediàtic, però teniu una carrera molt completa. Com va néixer la vostra passió per la dansa?
—Els pares d’una persona que es dedica a les arts sempre et diran que des que va néixer ho feia per casa sense saber-ne. Era el meu cas. Es porta dins i de mica en mica t’adones que no vols fer res més. Quan vaig acabar l’escola vaig entrar al cos de ball del Liceu. Hi vaig estar dos anys i hi havia un ambient molt bonic. Era el màxim a què podies aspirar, però jo no era feliç, quines coses…

Per què?
—Això de sortir a l’escenari com a intèrpret, estar allà fent El llac dels cignes i els ballets de totes les òperes… Quan acabava em quedava a veure com baixava el taló. M’agradava la sala buida i la idea del taló vermell, però amb mi a fora. I al cap de dos anys vaig deixar-ho per muntar la meva escola, a dinou anys. La majoria d’edat era als vint-i-un i no podia ni contractar el lloguer sense que el meu pare m’emancipés… Tenia molt clar que volia ensenyar o coreografiar, però sense saber gaire què significava. Fa cinquanta anys no hi havia res relacionat amb el món del teatre musical.

Era una cosa molt nord-americana?
—Sí, jo veia les pel·lícules americanes i pensava: “És això el que vull fer!” No volia fer “Escuela bolera”, “Coros y danzas” ni coses d’aquestes tan avorrides de l’època franquista. Volia fer allò que feia Fred Astaire, però no trobava la manera. L’única manera era inventar-m’ho jo! Veure què feien a les pel·lícules i captar-ho. No hi havia ni vídeos ni internet ni res… Quan veies Cantant sota la pluja havies de captar-ho al moment i que et quedés a la memòria. Vaig començar amb set alumnes que eren cosines o amigues. Però el Nou Sarrià era ple de matrimonis joves amb nens petits, sense cap altra escola, i vaig tenir èxit de seguida. Després la meva gran il·lusió ha estat muntar musicals. Amb Àngels Gonyalons vam fer Memory; amb Carles Sabater Tots dos… Vam començar a establir les pautes del Broadway Musical a Barcelona. No vull ser superba, però tenia la fórmula de la Coca Cola. Sabia com fer-ho perquè ho havia estudiat des de petita en les pel·lícules. Després vaig dirigir i ara també faig guions.

"Vaig deixar el cos de ball del Liceu per muntar la meva escola, a dinou anys"

Quins projectes teníeu al cap abans de la covid?
—Un musical sobre Lola Flores, que he escrit i dirigiré. Rosario Flores està molt contenta amb el guió, però Lolita pensa molt diferent, perquè tenen visions diferents de la seva mare i jo sóc al mig! Llegeixo els guions davant la comunitat gitana, amb accent català i imitant l’andalús de Jerez… Pensava que em clavarien una puntada de peu, però m’han adoptat! Em pregunten “Però tu com et dius, en realitat?”, “Rosa Maria”. I comencen a tocar les palmes i a cantar “Rosa Maria, Rosa Maria…” [Riu.] Em fa il·lusió escapar d’aquesta voràgine de musicals escombraria…

A què us referiu?
—Es fan amb molt poc temps, es compren drets barats de musicals que fa temps que ningú no fa, es posen en escena amb sis setmanes d’assajos, es fa ballar actors que no en saben… Vaig agafant mania als musicals. Per això em fa il·lusió la Lola Flores. A Barcelona farem un càsting per a trobar el Pescaílla, que era un gitano català. És el gran projecte, que serà l’assegurança de la meva vellesa.

Però tenim Coco Comin per dies…
—En tinc seixanta-nou i ja m’hauria d’haver jubilat. Continuo fent classes, però m’agradaria molt fer un pas al costat i dedicar-me a aquest musical.

Descansar del tot no us ho proposeu?
—La jubilació només és esperar a morir-se. Mentre tens feina no et fas vell, com a mínim per dins. Si tens compromisos no et mors, perquè els has de complir, si són engrescadors. La meva il·lusió és continuar obrint teló i guiar futures generacions.

"La jubilació només és esperar a morir-se. Mentre tens feina no et fas vell, com a mínim per dins"

Aquest és el secret de la vostra vitalitat?
—També que la feina et tensi, et creï reptes, que no et quedis en la rutina. Quan ets damunt el tall de la navalla i cada dia has de resoldre i resoldre, això t’allarga la vida.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.