Closcadelletra XXXIX: Escrit damunt la mar antiga

Biel Mesquida ens ofereix un nou capítol de Closcadelletra · Fotografia de Jean-Marie del Moral

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fotografia de Jean Marie del Moral.
Fotografia de Jean Marie del Moral.

Totes les illes, fins i tot les més violades pels tsunamis dels poders, amaguen secrets, veus, signes xifrats que han alimentat els indígenes i els viatgers sense que cap hagi pogut mai accedir al bessó essencial que, quan més el vols desentranyar, més s’amaga: infinitament ocult i imantador.

Però, alhora, els secrets, les veus i els signes de l’illa assenyalen l’horitzó invisible de la imaginació i el catalitzador misteriós de la memòria.

Capaltard, a dues passes de la tardor. Com un miracle desitjat cau l’aigua de clauet damunt els llorers del jardí, les palmeres llunyanes, un bosc de pins en un turó, l’illa de Menorca al fons de tot del mar antic. Tot és un prodigi, una exageració, una raresa, una ressonància, una carícia, un sacrifici.

Hi ha una resplendor fosca en la serenitat d’aquella música de les gotes d’aigua sobre les coses del món. Les paraules em giren l’esquena i qued mut i entotsolat molta d’estona contemplant la pluja benèfica, la pluja rara, la pluja somniada.

Els estats d’ànim que m’arriba a suscitar la simfonia de l’aigua de bombolla damunt la terra polsosa són innombrables i impossibles de descriure: entusiasme, pietat, bellesa, pertorbació, desfici, tremolor, tristesa i fins i tot indiferència.

D’enfora m’arriba l’eco d’un proverbi de l’Infern de Blake: ‘El camí de l’excés mena al palau de la saviesa.’

No va ser l’atzar el que encaminà les meves frases cap a aquesta direcció. Em sentia desolat i perdut entre miralls negres. Al fons!

El camí de la contemplació interior es fa d’un salt i se li apareix la natura de cada fet i de cada cosa en les seves relacions variades i vivents.

Sí, d’un salt puj al cim del turó des d’on, dins la claror magnètica d’un llamp, veig tota l’extensió per recórrer davant els meus ulls enlluernats.

Una amiga em conta que el seu nebot de tres anys, quan arribava el crepuscle a la vora d’uns roquissars marins, ha dit una frase que s’avé a la perfecció amb el meu estat d’ànim: Per què han apagat la mar?

Biel Mesquida

Escolteu ací el text recitat per l’autor:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes