Closcadelletra (XCVII): La veu és la música de l’esperit

  • «Parla’m de les veus, em demanes com si necessitassis un socors sobtat. Vull sortir del temps present una estona»

VilaWeb

T’he dit: no estic mai segur d’allò que vaig, o no, a escriure.

M’has contestat: Han passat tantes de coses! Tantes de coses belles i difícils, plenes de lluita i de por, de coratge i de combat, i d’alegria. I, sobretot, d’esperança a les totes! Hi ha moments en què em sent com si tornàs néixer, com si miràs el món amb els ulls d’una altra, com si fos una altra.

T’he demanat què era el que estimaves més.

I m’has mirat als ulls com es miren les coses immarcescibles, com s’aprèn l’idioma terminal de les tendreses.

—Com tu, la mar.

Després, res.

Temps aturat, distància.

Voldria escriure la veu, t’he dit amb un xiuxiueig.

Per escoltar aquesta veu cal que em retiri dins la solitud i el silenci.

Cal que em deixi escandir per un ritme. El ritme que em marca l’alè i la respiració de les coses. Cal que senti que la veu tradueix amb exactesa allò que s’encavalca en mi: la tenebra i la llum, la passió i el desassossec, l’exultació i el plany…

Sempre he pensat que tota escriptura és una veu que em parla, dius fluixet com si cada mot estàs envellutat de mudesa.

Parla’m de les veus, em demanes com si necessitassis un socors sobtat. Vull sortir del temps present una estona.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

La dolçor increïble del teu crit m’ha encalmat.

Hem conversat un parell d’hores.

He recordat les veus fresques, sinceres, netes. Les veus amb un gra encasellat, rugós, fet malbé. Les veus transparents de la innocència. Les veus extenuades, exsangües, esclafades per la fatiga de viure. Les veus nuades, avares, que no amollen els mots més que amb parsimònia. Les veus seques, agressives, espinoses. Les veus lleugeres, fluïdes, encantadores que et poden dur com el cant de les sirenes al fons dels abismes.

La veu negra, lassa, estremidora d’una cantant de blues, una Billie Holiday de cap de cantó, que psalmodia el seu desesper i dins la qual es remou la droga en vena, les albes blanques i blavoses, esgotadores, el sofriment llarg i una formidable passió per la vida. La veu potent, emfàtica, pagada d’ella mateixa. La veu que implora, prega, s’esclafa, jura, bela, insulta, xiscla, fereix, gemega, vessa l’odi i mormola el secret. La veu esmorteïda que quasi no se sent però amarada d’experiència. La veu humiliada, menjada per un sofriment sens fi. La veu càlida, carnal, que t’enlaira la sang. La veu insegura, ombrívola, que et du al fons de tu mateix.

El vou-verivou de la veu de la mare que no s’atura de cantar al nin que viu en mi.

Hi havia una tempesta que s’acostava dins els teus ulls.

I hem partit cap a la festa.

Podeu sentir el text recitat pel mateix Biel Mesquida:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor