closcadelletra

Visc dins l’estiu emboirat de matisos: amb tempestes sordes, amb calitges ofegadores, amb núvols expropiadors de la llum clara, amb aquestes ones electromagnètiques que em torben i em fatiguen amb les sonoritats del canvi d’estació que s’acosta.

Embrag sobre unes frases de mestre Montaigne que em fan molta de companyia i m’esperonen el pensament: «Les abelles saquegen les flors per aquí i per allà; però després en fan mel, que és tota seva; ja no és farigola ni moraduix: així les peces manllevades d’altri, ell les transformarà i les confondrà, per fer-ne una obra tota seva, amb l’ajut del seu judici.»

Mir i remir el meus objectes, els regir i capgir, els palp, els interrog, els ensum i invent experiències verbals, don paraula a allò que sent, els jutj, els il·lumín, els paisatgesc.

Convertesc la minsa veritat que fil en la veritat lírica de l’assagista amarada de la subjectivitat per un cantó i agafada des de la intimitat més extrema per l’altre, dins el medi ambient del meu temps.

«Je suis moy-mesmes la matière de mon livre» em repeteix el cavaller Michel de Montaigne.

Assaboresc la parsimònia, faig bastides per les històries que em vénen quan camín, dic: ‘quin doi, quin doi, quin doi’, variant en cadascuna l’entonació. I l’accentuació. Envellesc amb dolcesa acostant-me al nin que vaig esser.
Prenc una o dues resolucions, pos el mateix amor en l’efímer i en l’etern, mir el camí de les imatges darrere els vidres, no acab res, medit respostes decisives, encenc simulacres petits i anodins, faig com si sofrís, escap de les conclusions, entren veus una darrera l’altra i el seu eco s’enfonsa en el temps.

Toc la substància diàfana i agaf amb el gambaner la papallona que somniava Nabòkov.

Perd la nit sencera i el blanc ressona com un silenci intel·ligible.

Copii cent vegades com un adolescent castigat: ‘els objectes contenen l’infinit.’

Vull escriure coses que no hem vist, que no hem volgut veure: bigarraments, esquitxos, fons borrosos o roques mòbils, coses impalpables i que existeixen de les quals no es pot pretendre impunement que no existeixin; aprenentatges de misteris.

Faig un relat no reconciliat, irreconciliable, que l’autor no s’ha d’aturar d’aprofundir, que s’ha de prohibir acabar.

No repetir-se, escurçar, densificar la forma, localitzar la complaença, escapar de les receptes, minar el terreny propi, cremar els vaixells, xisclar i cantar afrontant el silenci.

El catecisme!

 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb