biel mesquida

Sempre he sabut, encara que no sigui bo de dir, que en la nostra malmenada natura hi ha punts de cristal·lització i materialització d’energia.

Si algú fes una geografia dels llocs sagrats, sagrats literalment i en tots els sentits, potser podríem aprendre per què certs sementers, certs turons, certes cales, evocats en l’esperit, o que hem vist en un lloc concret, o en somnis, s’amaren d’un missatge del qual sentim els efectes però que som incapaços d’expressar i encara menys de definir.

Cal continuar el moviment que ens duu endavant malgrat que ja no hi ha quasi lloc per a crits de revolta fèrtils entremig del renouer confusionari.

Cal que la claror vacil·lant que ens il·lumina segueixi encesa.

Ningú no ens pot robar la meravella de ser i hem de seguir gaudint-la fins al darrer alè.

Cal ser porós a les impressions i blindar-se de l’agressivitat.

Agaf un text de Nietzsche del llibre Humà, massa humà i el copiï com si l’escrivís damunt la pedra: ‘No ser soldat de la cultura sense necessitat. En primer lloc fer obra excel·lent, en segon lloc cercar l’excel·lència… Només qui no té res millor a fer ha d’afrontar els costats negatius del món com a soldat de la cultura.’

El jardí és una gran taca verda tendra que m’atreu i em procura l’ocasió de mirar amb pler, a pler.

Els jocs de la llum dels núvols creen miratges i ombres mòbils. Les fulles tremolen: són espills del cel i així el cel arrela.

Escolt com la respiració esdevé espai que piquen els ropits dickinsonians.

De cada vegada més aprenc que el dir és allò que posa en marxa el veure més: l’eixamplament i l’extensió de les possibilitats de la visió.

Fotografia de Jean-Marie del Moral.

Cal inventar una llengua nova per tenir una visió nova del temps i de l’espai.

Amb els llenguatges lloc-comuners i rancis tot és pudent i fals, repetit, amb els escrits amb la data de caducitat obsoleta tot és pur cartró pedra que s’esbuca amb un buf.

Cal tibar la llengua sense aturall perquè interpreti cants vius i vivificants.

Cal produir violentament emocions imantades en què les coses que vindran són d’alguna manera com les llimadures de ferro que ens mostren per on, alguna cosa, com una efracció, ha passat.

‘Pensar’, deia mestre Mallarmé, ‘és escriure sense accessoris.’

El cos humà és una aventura permanent dels cinc sentits i quan van plegats trobam la poesia.

El més devastador és que l’ull sigui l’òrgan dominant: la mercantilització del mirar sense el veure ho inunda tot.

Passam al costat del pròxim, de la proximitat, sense veure-la.

El que és el més a prop esdevé el més estranger.

Hem perdut la relació amb els solcs, amb les ones, amb els torrents, amb els arbres, amb els objectes domèstics, perquè hem perdut el recolliment de la paraula.

No tenim l’evidència del que és més evident.

Ens prohibeixen d’ara endavant, el que és més fàcil, el que és quasi no-res.

Toc la paraula ressuscitada, la respiració dels mots.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.