closcadelletra

He obert la finestra del jardí de pinte en ample.

A les branques despullades de l’arbre de Judea s’havien encès teringues de floretineues liles en forma de cor que m’han ferit com una electricitat inesperada.

M’he sentit tocat per l’atmosfera d’un reencantament del món.

He fet cos comú amb la llum, els ocells, els arbres, les onades serenes de les muntanyes i la terra blava i remorosa de la mar.

A la manera dels antics grecs i romans m’agradaria viure de tal manera que l’escrit nasqués naturalment amb la saviesa senzilla i audaç del cartògraf que treballa tira-tira per dibuixar el país del saber viure.

Voldria obrir accessos infinitament precaris, cal·ligrafiar sense imatges, avançar palpant i xerrar en un to baix, al ras de la prosa més escatada.

L’avanç de cada mot ha de passar la prova de foc de la realitat i cada imatge ha d’estar subjecte amb lucidesa al sedàs d’una intransigència justa.

Refusaré totes les certeses i m’estimaré més el dubte que cap adhesió definitiva.

Cerc una veu que oscil·li entre la fulgurança i l’opacitat.

Només vull fer lloc a les coses vistes, sentides i considerades com essencials: aquest arbre de l’amor vestit de cors liles em mostra la fràgil relació de l’humà amb el que l’envolta: el dol de cada instant que passa.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

El meu mètode és empíric: em basta cercar el fonament de les meves emocions més vives en el moment que després d’una passejada modesta dins els caminois de la garriga veig brillar entre les estepes blanques les claus de la meva vida.

Veritats humils que paradoxalment constitueixen el que millor pot resistir l’horror de l’època.

La resplendor mirífica d’aquests no-resos podria traçar un passatge cap un món més obert: passar de l’ombra a una espècie de llum acordada als batecs propis.

Traduir la densitat d’aquesta sensació amb una certa densitat del llenguatge que descrigui aquests forats, aquestes  obertures fondes de l’ésser.

Tornar permeable, com ja ho indicava mestre Novalis, als signes efímers d’un paradís dispersat sobre tota la terra.

Cantar l’aire de mots que han creat les flors de l’arbre de l’amor és renaixement i resurrecció, triomf de la vida humanal dins els paisatges bàrbars de tortura quotidiana.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb