biel mesquida closcadelletra

Ho escric des del principi: cantaré aquesta gran ombra que dóna sentit i claredat a la mirada neta.

Mirau el meu camí.

No hi ha passes.

Mirau la meva mar.

No hi ha aigua.

Mirau el meu horitzó.

No hi ha cap línia.

Com puc mesurar les distàncies?

Per un no res em perd.

Potser ja estic perdut.

Cerc aquests mots petits i insignificants que em permetin respirar, fer una pausa, sargir oblits, riure fluixet, agafar impressions fugitives, estotjar records que revénen i empremtes de carícies, trobar fesomies, noms, llocs, entremig de la cendra refredada i els adeus per sempre, endeutat de mi mateix i de les meves il·lusions, contemplar núvols de formes complicades.

Escric per poder tenir el cap fora de l’aigua.

Saber que ser allà on no se us espera és un punt d’ètica essencial.

No deixar cap dels termes de l’alternativa que regula el misteri de les lletres.

La creativitat és inspiració o combinació de mots?

L’escriptor ha de tractar primer amb el pensament o amb el llenguatge?

La bellesa de l’estil es basa en la invenció d’una nova llengua o en el domini de la llengua comuna?

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Obrir les tancades matèries del món, menjar els fruits prohibits, dir-ho tot amb les paraules més planeres de la vida corrent, sense artificis, com la gent ordinària, sense greix retòric, sense pretensions, amb absència d’afectació.

Vet aquí com esbatre les músiques sobrades de la fira de les vanitats mercaderes, la pudor dels mots que fan el bategot arreu dels mitjans, les fake news de les gorgones quotidianes, les catàstrofes de l’opulència sempre corrupta i dels luxes emfàtics de l’ostentació.

Ho diré a l’inrevés: com més vell et fas més atent, més actiu i més lliure has de ser.

El cant es despulla, la creació s’afirma, esdevens més productiu i més exacte amb la recrudescència del vigor novell i del fervor apassionat, amb la lleugeresa i el goig en punt, amb la senzillesa directa.

I quan creix la precisió augmenta la independència i la inventiva.

Seguesc la caminada entre les males herbes i les porrasses.

M’afic dins el sementer i avanç entre espigues que m’arriben a la cuixes com una marea que flueix, verda, suau, onejant.

Una passa rere l’altra des de fa estona.

Impossible trobar de bell nou les meves llivanyes.

Amb el pas del temps les tiges de les gramínies es redrecen i esborren el camí.

No hi ha camí.   

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb