closcadelletra

La neu a les muntanyes de la Serra, la fredor als cossos, el pensament que surfeja informacions de massacres i problemes per trobar un fil de serenitat.

Veig el real en diferents cares, en perspectives múltiples, en temps superposats.

La noblesa de la història empresonada, el despotisme a lloure, les llavors d’eternitat anorreades.

Arreu l’ablació quirúrgica de la poesia.

Retorns cap enrere.

Veritats amagades en els terrors del temps com la claror d’aquelles estrelles tan llunyanes de la terra que la seva llum encara no ens ha arribat.

Escriure és un naixement que dura.

Escriure és una resurrecció que comença.

L’essencial és estar a l’escolta del que anomena una paraula. I després, en sec, respondre amb nom propi.

El fracàs no és més que una manera d’aprendre a vèncer.

Estendre la joia, sostreure la tristesa.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Voldria escriure en espiral, retorçant els mots, descobrint variants, fent proliferacions d’alçària poètica amb bots i cucaveles.

I em sermoneig amb frases com sagetes.

Afavorit, creu el que estimes millor.

Viu dins la loquacitat que et ve de l’alegria de girar d’una manera sempre nova la mateixa cosa.

Quan ballis, balla; quan dormis, dorm.

Llegeix mestres que a penes has pegat un cop d’ull sobre els seus textos et creix una ala o una cuixa.

Com el bon savi Montaigne, que m’acompanya en aquesta selva obscura i em dóna els fulgors d’una intel·ligència fosfòrica, repetesc: no predic res, ni enseny res, recit, cont, mormol, cant.

Què sé? Qui som? Luxuriós, cast, parlador, silenciós, delicat, groller, enginyós, atordit, mentider, vertader, elegant, pengim-penjam, avar, pròdig, ignorant, liberal, laboriós, gandul… Un trebolí sense identitat estable!

Odii, com ell, cruelment la crueltat que senyoreja pertot.

I sé cert que tots els que semblen imbècils ho són, i més de la meitat dels que no ho pareixen.

Retorn a la intensitat profunda d’un mot i m’entretenc molt de temps amb mi mateix tocant cada paraula per trobar-hi alguns dels misteris que encara no conec.

Gaudesc lentament, actuu aviat.

Em repetesc: cal veure més enllà de tot el que tothom mira. Cal saber trobar el mirador íntim que digui la veritat de la visió amb la més absoluta senzillesa, amb la noblesa de la humilitat més natural.

Ned dins les paraules.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb