closcadelletra

Ahir vaig fer una confessió personal davant una sala plena de gent. Hi havia això que ara es diu un públic transversal, però especialment una mala fi de joves amb la frescor oberta d’aquells que volen aprendre moltes de coses que els esperen.

Des d’un bell principi vaig saber que una correntia de contacte s’havia format gràcies al connector humanal de la paraula viva.

I calia aprofitar aquells instants únics perquè els electrons passassin d’un lloc a l’altre a la velocitat de les músiques verbals que començaren a sonar com un concert de Rakhmàninov, un aire de Charlie Parker o una ‘Polonesa’ de Chopin.

Primer els vaig donar poesia en estat sòlid perquè descobrissin l’energia lenta, forta i impetuosa que brolla com una font ufana dins un feix de mots ordenats amb la cadència justa pel cervell creatiu d’un artista.

I la melodia els entendrí. I els brillaven els ulls. I vaig sentir el so lluent d’alguna llàgrima que regalimava per un pòmul encès. I el silenci de la seva atenció concentrada es podia escoltar sense altaveus com una demanda inacabable.

Fotografia de Jean-Marie del Moral

No va ser exactament així com ho dic. Fou més intens, més impressionant, més vertader.

I jo mateix em vaig sorprendre amb la boca feta un colomer de sons per on sortien paraules alades.

Cada cop excepcional i misteriós que em passa una cosa com aquesta és quan puc assegurar que la poesia desencadena forces benignes que ens permeten entreveure per una escletxa les potencialitats d’un món invisible que ens ajuda a viure, aquell altre reialme al qual pertanyem sense saber-ho i on no anam quasi mai.

I a poc a poc, com qui mira amb lentitud un paisatge que es desplega serè després de la tempesta, els vaig dir que la poesia és una casa fraternal contra les intempèries que ens sacsegen. Vaig mormolar que la poesia no s’atura de ser un sistema immunitari contra les epidèmies de les barbàries que ens ataquen. Vaig xiuxiuejar que la poesia és la millor manera de moure la llengua en totes direccions, des de tots els costats, obrint mil i una perspectives.

Els vaig confessar amador de la poesia perquè canvia el món i el torna menys dur, més entenedor, més conscient dels seus buits, de les seves crispacions, de les seves complexitats i dels seus vertígens.

Feia molta de claror dins la fosca.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb