closcadelletra

Voldria viure en el coratge de tots els instants.

Voldria escriure amb aquesta vibració vitenca que hi ha en l’aire i en l’espai tot el temps.

Voldria escoltar l’espai respirar.

Voldria escoltar la respiració esdevenir espai.

Voldria exorcitzar la mort sempre seguit.

Temps de pandèmia, temps d’enterradors dels matisos, temps dels petrificadors de les carícies, temps dels prohibidors de la ironia, temps dels apagadors de la màgia dels sentits, del verb, del gust, de l’existència.

Perdut dins el bosc, enrevoltat d’aquella acròpolis de columnes dels pins, amarat de les aromes mesclades dels romanins i les mates, l’humus i les estepes, del refilar de tota l’ocelleria musical del capvespre, sense cap orientació per seguir, m’he posat a cantar amb tota l’ànima.

La multiplicitat de la veu, la seva amplària, els seus accents, la seva profunditat, els seus tactes, la seva lentitud senzilla i la seva rapidesa fulgurant, han convertit aquell palau de la natura en una explosió de contactes, en un diàleg commovedor amb els mots i les coses, en un intercanvi, en una conversació, en una transmutació, en una manera de viure intensament fins al final.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La dinàmica del cant m’ha obert de pinte en ample el paisatge i sense témer-me’n, quasi sense voler, he trobat el camí de la sortida, el camí de ca nostra.

Això ha estat com una neteja, com el prodigi d’una neteja més necessària que mai en un temps d’un bombardeig d’informacions malanades plenes de confusió entre realitat i ficció, entre el ver i el fals; un temps en què cal sedassar més que mai la mescladissa de la brutor a gavadals arreu arreu i l’or a grams amagat en els llocs més recòndits; un temps en què la sensació desapareix dels cossos humans expropiats d’ells mateixos; un temps en què la ignorància que engendra violència senyoreja a voler; un temps en què cal saber parlar i establir bons contactes amb l’altre per enfora que estigui, per enfora que sembli.

És el temps de ser un poc absolut, de practicar la intimitat radical tan oblidada, tan feta malbé, tan creactiva, tan guaridora.

Pensar sense accessoris amb una concentració mental permanent, un remugar interior incessant i una activitat d’escolta vivíssima perquè l’orella recordi allò que l’ull no veu.

No quedar mai a la superfície del cos, fugir dels clixés, la pell no és el més fondo si verificam la poca utilització que feim de la nostra còrpora amb els seus mil i un sentits en repercussió els uns amb els altres: saber escoltar, saber veure, saber assaborir, saber tocar, saber connectar, saber ensumar, saber respirar…

Mestre Empèdocles ho deia ben clar: ‘La sang que banya el cor és pensada.’

Un temps en què cal aprendre un art de viure en cada instant.

Per què passam al costat del més pròxim i no ho veim?

Per què el que tenc més a prop és el més estranger?

Caldria que fes una ascesi del pròxim ara que m’obliguen a la distància per raons de salut?

Nosaltres no estam en l’evidència del que és més evident, estam en una altra cosa, en una altra època, en la impossibilitat de posar-nos d’acord sobre el que hi ha allà mateix, davant nosaltres en aquest moment.

Per què ens barren el més fàcil, el que no és quasi res?

Plou, plou aigua de clauet, aquest renou de l’aigua sobre la terra mesclada amb les mans de Friedrich Gulda que teixeixen la Sonata núm. 8 en A menor, K 310 en un Steinway em fa molt de bé.

Ho tenc clar: cal que m’ocupi amb urgència del que em succeeix en l’instant mateix.

Un exercici constant contra la por, contra la servitud.

El perfum voluptuós que amollen els bacteris que hi ha dins els terrossos banyats m’ajuda a respirar més bé.

Escolteu ací Biel Mesquida recitant el Closcadelletra (CCXXV)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.