biel mesquida

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Caminava per foravila amb el sol alt de primavera. De cop m’ha envestit l’aroma forta d’herba tallada de fresc. He ensumat com una bèstia salvatge, amb tot el musell enravenat. He cercat la font d’aquelles olors per totes bandes. Aquells vapors senzills, aquelles emanacions de temps primer m’obrien la capacitat de sentir, de sorprendre’m, d’enlairar-me, de perdre’m. Davall els lledoners havien tallat el fenàs. M’he allargat de panxa damunt l’herba lluent. He ensumat amb tota l’ànima molt de temps. He fet la volta i les fulles d’un verd tendríssim del lledoners, innombrables, giravoltaven, mormolaven, es movien en totes direccions damunt un fons de cel d’un blau pedrenc. Retrobava alguna cosa, un contacte, una connexió, una vibració que m’estormeiava, que m’acubava, que em feia bé. Tenia temps per a tot, no tenia temps per a res. Sabia que qualsevol pressa seria tan imbècil com qualsevol lentitud. Ho sabia tot. No era res més que un moment privilegiat. Al meu entendre els únics moments vertaders. Però aquests instants de joia, d’adhesió a la vida si els recordes bé poden esdevenir eterns i els pots teixir per fer un cobertor delicadíssim, un patchwork benèfic amarat de batecs, que et pots posar sobre el cos nu, adolorit, tremolós i aporugat de la nostra solitud.

Escric a l’orella i al cor.

Escric al silenci i a l’oblit.

Escric a la pena i al plor.

Escric al record del futur.

Cerc la meva veu singular.

Cerc la veu única dels que estim.

El singular crida el singular, es parlen, es responen, es callen, volen dir aquest desordre fenomenal del pensament i la sensació, del sentiment i de la consciència.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Aquesta cosa que no sé anomenar.

No sé si l’amor és un sentiment.

L’amor és veure. Sí. Veure-hi.

És una consciència del meu món real que em sorprèn molt.

Visc dins un desajust continu entre el cos i l’esperit.

La pandèmia imprevista ha regirat l’ordre de la situació anterior i, sobretot, el del passat i tot és contínuament nou de trinca, desconegut de trinca, inventat de trinca: viure plegats i viure enfora, la proximitat i la distància, el contacte i el tacte, el buit i l’absència.

Sobretot, l’absència, tan present.

Cal creuar l’angoixa originària totes les vegades que vulguem reviure.

Tot per a tots. Ho veus?

Aprèn això per a mi, jo aprendré això per a tu.

Un front contra la mort: posar el saber en comú. Ho entens?

Com més cruel és el combat més a prop té la cura, cada perill real calma l’ànsia.

Hem d’ensenyar allò que no sabem. Ara més que mai!

Transmetre les coses, Michelet dixit, com eren llavors en la meva passió, noves, animades, ardents (i encantadores per a mi), sota la primera atracció de l’amor.

Per què em dius aquestes coses?

Perquè he acabat es què-filar.

Per què em fas patir?

Perquè no facis mai res que no hagis pensat i pesat tres vegades.

Hem d’accelerar la consciència per trobar els nous sentits, la Vita nova?

Per obrir la porta de la renaixença caldrà tocar a la porta per venir al món?

Re-natus est!

Com podem re-nàixer?

Capgirant el curs de l’existència?

Metamorfosant l’experiència que teníem de la vida?

Desviant-nos del camí que havíem agafat fins aquell punt?

Canviant el destí del viatge?

De naixement en renaixement, acumular inicis, experiències natives, retornar als orígens?

Aquest dies de confinament parl tostemps amb l’amic Pascal Quignard que escriu boscs, constel·lacions, llamps.

M’orienta, desorientant-me.

Em fa bé, amb mal.

L’imprevisible, l’incert, l’inclement, l’intemperial és el nostre país: la negranit sòlida, la gisquera tendra, el temps comptat, el sol rabent, el brollador d’esperma, la bellesa impredictible de la natura, les miques de pa que cauen de la taula, els meteors que no havies vist mai, la ranera de la mort, els no-resos que duus tatuats al cervell, el buit del cel.

Aquest quadre de mots és un jardí penjat, una lletra en suspensió que, més bé o més malament, té lloc cada setmana, empès pel món que l’envolta, però resistint-hi també, assumint la immoralitat d’un crui, d’un esvoranc, d’una clivella que pressiona per totes bandes, una forma de dir no a la totalitat en un món que ens vol robotitzats i obedients: és un joc, un pler, un plagi, un kitsch, un bocí de pastiche, un espireig de farsa, una comèdia, un valor capgirat que fa cucaveles, una antologia de ramificacions sense repetició possible.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.