Vaig prendre embranzida quan mirava la fotografia d’un quadre de Jackson Pollock.

L’action painting dispensa de la representació d’un estat amb profit de la posada en acte d’un moviment físic. Això és el que em cega, el que m’apassiona, el que em fa veure les coses: l’acció sobre la tela esdevé la seva pròpia representació.

Existeix l’action writing?

Em dic a poc a poc mots asserenadors dins l’aire transparent.

Cal acollir les coses i les interrogacions: el meravellament, la sorpresa, la perplexitat, la gratitud, atents a l’ínfim que obri una via, que crea una via.

Tanc els ulls i s’entremesclen els colors de les flors de jacint i les flors de la clívia, dels lliris d’aigua i dels pensaments, dels narcisos i de les francesilles, dels agapants i de les bignònies, el petit mur que ho envolta tot és de flairós romaní i damunt els porxos sota els quals ens refugiam els dies de pluja hi ha una heura esponerosa plena de merles negres amb el bec carbassa.

Tot és lluny com si ho ves darrere un tel de ceba invisible i translúcid, darrere un vidre antic ple de grops.

La incertesa és lleugera, plena de laberints, d’esperes, d’espais morts, d’absències, aquest és el meu temps.

He pres cap al caminoi dels caquiers.

He obert la barrera de ferro per entrar-hi. És un lloc de frontera entre l’ordre del jardí i la salvatjor del sementer.

M’agraden els llocs de frontera per anar–hi a llegir, a badocar, a filar prim.

Tota aquella avinguda minúscula, enmig dels bladars amb bancs de pedra a banda i banda plens de constel·lacions de líquens, era reblida d’espigues d’ordi, d’esparregueres i, sobretot, d’albons.

Moltes d’aquestes porrasses havien granat i el mecmeremec estava ple de fruites granuloses en forma de llàgrimes petites.

He fet algunes passes.

La pau de l’hora, entre horabaixa i capaltard, m’ha col·locat en un espai hipnòtic.

He quedat embambat mentre arreplegava un feix de sensacions: el perfil blavós i esclarissat de la serra de Tramuntana, l’olor forta de flor de taronger que m’arribava de l’hort, la brillantor envernissada de les fulles tendres del caquier pròxim, els refilets caòtics de tota casta d’ocells del camp i del gabial llunyà, la humitat d’una llàgrima a l’ull esquerre produïda per una invasió de pol·len, unes ganes fortes d’immortalitzar aquests instants per sempre.

No t’ho havia dit mai: m’agrada posar un bumerang dins les meves frases perquè cobrin força. També guanyaran en ritme.

Contar és llançar. I per tibar la trajectòria cal inventar una llengua: paraules d’aquarel·la que es corren i es difuminen: no escriure com es parla, no escriure com es llegeix, anar cap a l’exploració curiosa, cap a la creera inacabable.

Cada frase hauria de ser una aventura lluny del clixé i dels mots gastats. O fer servir aquests tòpics, aquests gastaments, per dir altres coses: sentiments inoïts, dolçors sentides, dolors vibrants, sonoritats sensorials que escarrufin el lector, que el sorprenguin, que l’enlluernin, que li omplin la boca de gusts, que l’amarin de serenitat o que li facin espirejar calfreds per l’espinada.

Una espècie de caminar que no va enlloc, però que està tan imantat que atreu allò que mostra. Una força que no ve d’una banda per anar a una altra, sinó que ens embolica, ens endú, ens suspèn com un cop de vent.

Cal afluixar-nos per llegir, amollar-nos i no oblidar que és el dir que allibera el veure, i no el contrari.

La invenció d’una llengua nova es fa necessària per la nova visió del temps i de l’espai.

I ara més que mai en una època afàsica i petrificada com un infern.

El paradís és musiquer, ple de remolins i de paraules de joia.

Desconfiau d’aquells que no coneixen el gust de riure, l’amor, el coratge, l’amistat, la joie de vivre, la integritat, la tendresa!

Desconfiau d’aquells que no saben res sobre la fugacitat dels temps i la matèria d’oblit que som els humans.

Descobriu aquells que basteixen un cúmul d’antimatèria que permet fer tots els viatges possibles.

No oblideu que les coses més simples són les que estan més amenaçades!

Escolteu Biel Mesquida recitant el Closcadelletra:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.