biel mesquida

Som capaç de fer del costum una aventura?

Pas gust aquest vespre en què la fredor negra s’infiltra per totes les encletxes de la casa de fer-me preguntes que no sé contestar tot d’una.

Qued badocant (només em falta bavar) amb el piano de Thelonious Monk que se m’afica pel cuc de l’orella i em fa passar gust, mentre m’arriba una altra bolla de paraules amb un altre interrogant final: és ver que la bondat val més que la intel·ligència?

A defora cau una plugina benèfica que deixa els vidres constel·lats de llàgrimes.

Com puc pintar un món a la vegada mòbil i d’una tonalitat uniforme, enregistrar la matèria viva en metabolisme, agafar els canvis d’idees, de creences i de sensibilitats, caçar sensacions que ja existeixen i que no tenen nom, sismografiar una autobiografia impersonal?

Com ho he de fer per defensar apassionadament el matís en una societat plena de bombes virals monocolors?

Des de ben petit vaig agafar el gust de mirar amb atenció l’espectacle dels crepuscles. Just abans que el sol no desaparegui hi ha uns moments que sempre he allargassat en què el cel presenta grans diferències, una festa de tonalitats, un planter de pigments: un vermell de cinabri mesclat amb un rosa seca del costat oest, molt lluminós amb uns núvols que s’entinten de gris a poc a poc, i un blau marí de la mar fonda a l’est, que s’entremescla amb un verdós amarg.

Per molt que miri l’atmosfera en tots els sentits no puc veure cap línia de demarcació, cap forat, cap trencament. Entre el grana ataronjat i la negranit no hi ha fronteres, ni variacions de cromatisme, ni escales, ni graus, sinó una desestabilitzada continuïtat.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

El cel esborra les oposicions, els contraris: ordre i desordre, gatera i sobrietat, saviesa i follia, dreta i esquerra, pau i combat, negatiu i positiu, blanc i negre.

Visc i mor en una composició inacabable de matisos.

Som conscient que proposar una defensa apassionada dels matisos en aquesta era actual és anar contra corrent?

Però la meva tirada cap a la poesia d’Heràclit m’ajuda a aclarir-me entre la confusió que ataca com una altra pandèmia.

Copiï les paraules heracliteanes: “Les coses fredes s’encalenteixen, les calentes es refreden. Les humides s’assequen, les seques s’humidifiquen.”

Per què aquest fragment d’Heràclit el sent tan a prop de les meves preocupacions, de les meves curiositats, dels meus pensaments, de les meves inquietuds?

No tan sols no ens banyam dues vegades en el mateix matís, sinó que l’univers prové del foc, que barata sempre seguit.

No hi ha res aturat i tot flueix i la realitat on vivim està feta de passatges, de graus, de transicions, de contrasts, de paradoxes.

He anat a dormir amb totes aquestes idees dels matisos que em bullien dins el cap.

I sé que he somniat molt.

No record cap anècdota, cap fet, ni cap contarella. Només sé que els matisos se sedassaven i s’evaporaven, se separaven i es confegien, volaven o queien, se sedimentaven i es connectaven segons unes forces atzaroses i brownianes que irradiaven diferències contínues entre els elements, però que no donaven mai un precipitat únic, un dogmatisme, un judici absolut, una veritat incontrastable.

I m’he despert amb la consciència clara que els humans només podem formular a través del llenguatge judicis de valor relatius.

He obert la finestra de la cambra de pinte en ample i totes les llums de la sortida del sol damunt la serra, la mar i el camp eren un catàleg innombrable de matisos que em donaven la metàfora exacta de totes les meves cabòries.

I he cantat l’elogi dels matisos amb les músiques de la lucidesa.

Sé a les clares que la lucidesa em fa reconèixer l’extensió de la meva ignorància.

Sé que la lucidesa em diu que he de fer un bon lloc als dubtes.

Sé que lucidesa no agrada als que no volen saber que les identitats són complexes, que els interessos són contradictoris, que hi ha posicions intermèdies i camins plurals de recerca, que les idees dominants obliden un fet fonamental que ja sabíem, però que la covid-19 ens ha revelat a les totes i arreu: som una societat de vulnerables amb una condició carnal i terrestre, una fragilitat gran i una dependència pel que fa als altres humans i no humans i a la natura.

Record que he somniat que una veu em deia: l’amic és l’amic, el no-amic és l’enemic. I jo contestava, seguint el mestre Heràclit: No passa de vegades que el nostre amic es refreda i es mostra com el nostre rival? No passa també que el nostre enemic s’encalenteix i s’acosta a nosaltres?

Matís d’avui montaignià: Potser no sé fer res millor que ser amic.

 

 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.