Closcadelletra (CCCXLVI): Cap a l’absència de dolor

Hem de fer armes ben pensades, cercar antídots ben potents, no amollar

VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Davant un mar antic i pla com un cristall puc assegurar que no cerc el plaer.

La lucidesa matinera (quan no he llegit ni escoltat ni sentit les notícies), em fa veure, dins aquest cel amb uns núvols blancs per alt i negres per baix, que vivim dins una òpera-bufa en què som uns titelles perfectes.

Pobres teresetes manipulades pels megaoligopolis burocràtics i polítics i els supergrups d’influència que ho decideixen tot (les grans tecnològiques de GAFAM, els grans mitjans, ONU, OMS i totes les finances, xineses, nord-americanes, russes, o d’on siguin). Són els propagadors del mal extrem i es presenten amb la màscara del bé.

Ah! I el déu de tots, els doblers!

Qui posa el ferro al fons de la nafra?

Una frase de l’estimat George Bernanos, que va descriure amb claredat escarrufadora en aquest llibre que hauria de ser lectura recomanada als instituts, Els grans cementeris sota la lluna, la Mallorca carnissera del principi de la guerra incivil, m’arriba com un auxili: “Els metges de Molière enrevoltant l’agonia del Món, vet aquí el que veis tots els dies, i hi estau tan ben acostumats que potser us semblarà demà un fet natural morir-vos en mig d’aquests grans guinyols.”

Ja no som dins l’evidència del que és més evident.

Passam tostemps al costat de la proximitat, del pròxim, sense veure’l.

Allò més a prop de nosaltres ens resulta el més estranger.

Serenitat i lucidesa, això deman.

Llaurar a lloure, pensar a lloure, viure a lloure!

I trobar la fórmula íntima, que deia Rimbaud.

Pas tot lo sant dia fent voltes a aquests pensaments engrescadors.

Capaltard torn a la cal·ligrafia.

Escric: cal conquerir la intimitat.

La indiscreció sistemàtica, els mercats financers, la pèrdua de confiança, el mal gust generalitzat, els bla-bla-blàs confusionaris, el somnambulisme d’arreu, les beneitures sentimentals, la remor de la ràbia, l’epidèmia mental: tot això i més ataca i vol trencar la nostra intimitat, la nostra essència.

Hem de fer armes ben pensades, cercar antídots ben potents, no amollar.

Multiplicar els esquers, no estar mai al mateix lloc, esser invisible de dia, desconfiar de tothom i primer de tot d’un mateix, no permetre que els amics es tornin enemics, inventar-se papers, blindar-se, no tenir por de cap sexualitat, dormir bé.

Cal ser sàdic, com deia mestre Ezra Pound: fer pensar el lector!

I com ensenya el barroc, “dir tot al mateix temps”: moviments, punts de vista, torsions, trompe l’oeil, revolts, miratges, espirals… Que els cinc sentits estiguin en repercussió els uns en relació amb els altres.

M’aixec. 

Me’n vaig cap al cossiol de les alfabegueres. Dins la claror petita d’una bombeta veig que ha granat a les totes i esclata de llavors. Les toc. Les ensum. Les sent.

Dic fort que l’escriptura és una conversa, un intercanvi, una transmutació, un art dels començaments i de les reversions, en què la improvisació i la recerca de cadències ha de funcionar al costat de la recitació, l’alta escola de llibertats.

Fa molta de fosca i no hi ha lluna.

Em sorprèn el crit d’un sebel·lí dins el sementer com un bon senyal.


Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes