10.12.2019 - 01:38
Com més cultura, més malestar, com deia un home anomenat Freud? O és el malestar el que genera la cultura, com van dir cinc dones també amb nom propi, ahir? Maria Bohigas, Najat El Hachmi, Àngels Margarit, Mercè Picornell i Simona Škrabec van construir al CCCB un diàleg en què semblava clar que la cultura neix de la fricció. I elles ho van dir sense por. La qüestió era parlar de cultura catalana, i això va voler dir parlar de límits, d’inclusions o exclusions, de diners, d’allò que és real o imaginari. Ho van fer com una dansa, mirant de desplaçar-se de dins cap enfora i de fora cap endins, com a protagonistes i com a observadores; relligant veus, recollint-les entre elles, com si les opinions de cadascuna anessin més enllà de la suma de les parts.
Aquesta conversa pública d’ahir, davant més de tres-centes persones, va ser la versió contemporània de la que l’estiu del 1967, Josep Maria Castellet, Josep Ferrater i Mora, Joan Fuster, Joaquim Molas i Baltasar Porcel van tenir a la casa de Porcel a Vallvidrera. Què podia fer la cultura catalana encara sota el règim per modernitzar-se i obrir-se a Europa? Era la pregunta d’aquell moment. Ara, cinquanta-dos anys, a les portes del 2020, convenia actualitzar-la, amb motiu de la publicació a l’Avenç d’aquelles converses dels nois –com van batejar-les ahir elles–, inèdites fins ara. Aquestes dones del segle XXI van agafar el relleu del debat, qüestionant-se, això sí –com va revelar la moderadora– si realment eren representatives de res més que d’elles mateixes.
‘És molt difícil per mi d’establir els límits de la cultura catalana. No sé si hi ha cap relació directa entre la cultura representada i la cultura real. Fins a quin punt això que diem cultura catalana interpel·la tothom qui part de l’aquí?’, va respondre l’escriptora Najat El Hachmi a la primera pregunta de la conductora del debat. Àngels Margarit, coreògrafa i directora del Mercat de les Flors de Barcelona, va explicar la cultura amb un símil aquàtic. ‘Com que treballo amb la matèria, jo crec que la cultura ha de tenir una part sòlida, una de líquida i una de gasosa. […] Si tot fos sòlid es moriria. Hi ha una part líquida i una part gasosa que recull tot allò que serem capaços de fer com a societat’, va dir, per començar. Mercè Picornell, doctora en teoria de la literatura i literatura comparada i professora de la Universitat de les Illes Balears, va agafar el fil de la definició, rebutjant, com després totes van fer, un concepte canònic de cultura catalana. ‘Hem de ser capaços de recuperar el passat, però no canònic, sinó d’aquelles restes que van quedar amagades. Hem d’assumir la pròpia heterogeneïtat’, digué. També a partir d’aquesta complexitat va parlar l’escriptora i traductora d’origen eslovè Simona Škrabec. ‘La cultura existeix per tractar coses que no podem tractar de cap més manera. Hem de ser capaços de construir un sistema de convivència complex. Ja sabem que la primera cosa que suprimeixen els règims totalitaris és la cultura’, va dir en la primera ronda de respostes.
Ella mateixa va introduir el concepte de fragilitat que va donar joc durant tot l’acte. ‘Reconèixer-se fràgil no vol dir derrotat’, va dir Škrabec. Maria Bohigas va anar al gra: ‘El fet d’estar enfront d’una cultura que no li té gaire simpatia ha fet que criticar el funcionament de la pròpia cultura sigui posar-la en perill. Això m’ho trobo sistemàticament. La cultura catalana, moltes vegades, ha anat lligada a un projecte polític i crec que aquest és un lligam malsà’, va dir l’editora. La coreògrafa va agafar embranzida: ‘De vegades valorem poc allò que som. La societat catalana té un gran potencial i el fet que no tingui un estat no vol dir que els seus projectes no es moguin’, va dir. I afegí: ‘Crec que els fem petits des de la mirada. A la paraula “cultura” se li ha de donar el suport econòmic’, va dir Margarit en una de les primeres intervencions que va aixecar els aplaudiments del públic i que va assenyalar la fita de totes les reflexions posteriors.
El debat va tenir el zenit en l’educació i el binomi educació-cultura ja va ser indestriable durant tot el vespre. ‘Segons de quin barri siguis et serà molt difícil d’accedir a aquesta suposada cultura i aquesta exclusió té conseqüències a llarg termini’, va dir El Hachmi. Bohigas va indignar-se parlant d’escola pública. ‘És molt simptomàtic que l’extrema degradació de l’escola pública no preocupi les mobilitzacions al carrer. L’escola és el lloc on trobar allò que la injustícia de la vida no t’ha donat’, va dir. Škrabec va apuntar la necessitat d’actualitzar l’obertura. ‘No pot ser que Maria Barbal ja hagi tractat de l’èxode rural i ara no calgui que ningú en digui res més. Hauríem de donar veu a aquestes experiències.’ Un fil que va plegar El Hachmi: ‘De vegades tinc la sensació que és una cultura creada per una determinada classe social i no s’ocupa d’altres estrats socials. Quan tu llegeixes certes novel·les, veus que hi ha uns problemes de classes socials que no hi apareixen mai’, va afegir l’escriptora d’origen marroquí. ‘El llegat l’hem institucionalitzat. Hem fet una cultura ornamental’, va dir Škrabec. I afegí: ‘No explotem la capacitat de reflexió sobre el que som, que és el potencial que tenim.’ Margarit va insistir en la necessitat de la corresponsabilitat: ‘Som en una societat molt més conservadora. S’han de prendre decisions prou modernes, prou actuals i prou arriscades. Hi ha un dia a dia que depèn del que tu fas. De vegades som víctimes i de vegades responsables’, va admetre. En la mateixa línia de les que s’ho miren des de fora però que hi viuen dins, Picornell va reflexionar: ‘Hem d’assumir les pròpies responsabilitats o les pròpies contradiccions. Ho hem d’assumir com a part de la nostra feina. Podem col·laborar amb la institució però també la podem criticar, i això ha de ser normal.’
El públic va fer la pregunta. ‘La més incòmoda’, segons les convidades. ‘Hi ha cultura catalana en castellà?’ Škrabec va tornar a incidir en la bondat de la fricció. ‘La cultura catalana no ha de tenir la sensació de perill constant i que vol arribar a un nirvana. Aquesta fricció és la que ha fet forta la cultura catalana. El problema serà si aquest equilibri es trenca’, va dir a les acaballes de la sessió. ‘El reconeixement de l’aquí és protegir la part de la cultura que és més fràgil, però no som impermeables’, va afegir El Hacmi al final, davant una Bohigas que va tornar a ser contundent: ‘A mi em sembla que no es pot parlar de cultura catalana sense incloure el castellà. Volem parlar de la cultura o d’un somni? Quina és la proporció que per família té dues llengües a casa? És innegable que el castellà forma part de la cultura catalana’, va dir la responsable de Club Editor.
La precarització del món de la cultura va dominar l’última etapa del debat, com també la reivindicació dels Països Catalans per part de la professora mallorquina, que va criticar el fet mirar-se el melic del Principat. Totes van destacar la necessitat de trobar espais de diàleg. ‘Hem fet una teràpia de grup’, va dir El Hachmi per acabar. És cert que un debat sobre la cultura (catalana) podria ser irremeiablement un debat sobre el malestar, però totes semblaven coincidir que el vertader canvi vindrà dels espais de paraula compartida i dels marges, que també, pel fet de ser dones, van reivindicar.
