L’escenografia avança. Primer van ser els indults, presentats com un gest de la part espanyola malgrat que era evident la pressió internacional perquè fossen atorgats. I ara trau el cap el referèndum. Un referèndum no sé sap ben bé sobre què, però que apareix, sobtadament, en un horitzó més o menys immediat. En parlen els ministres espanyols, contradictòriament. I en parla bona part de l’independentisme també.

Contradictòriament, perquè l’estat espanyol, atrapat en el seu error del 2017, ara ja es troba forçat a dir una cosa i la contrària en la mateixa frase i això no és pas fàcil. Ahir vam publicar una entrevista a Guiomar Amell, la dona que es va plantar davant Pedro Sánchez quan acabava el seu discurs del Liceu. I conta que Sánchez li va dir que els referèndums divideixen. És un argument que hem sentit molt aquests dies, també en aquesta entrevista que vam publicar dissabte a José Luis Rodríguez Zapatero, però que, curiosament, només es refereix al referèndum català d’autodeterminació. Els referèndums sobre l’entrada a l’OTAN o sobre la constitució espanyola o el referèndum, obligatori, sobre l’estatut de Catalunya, aquests sembla que no dividien. Encertadament, i molt dignament, Guiomar Amell va respondre-li: “El seu argument és pobre.”

Tan pobre que, de fet, mentre diuen que un referèndum divideix afirmen també que allò que s’acorde en la taula de diàleg, si mai s’hi acorda res, s’hauria de votar en referèndum pels catalans. Com quedem, doncs? Els referèndums divideixen o no? O és que divideixen els referèndums que el govern espanyol no vol i no divideixen els que li interessen? És aquest el criteri?

Siga com siga, és evident que anem entrant en un període de maniobres important. Mentre ací la repressió continua, i s’intensifica i tot, enmig de la desmobilització programada de l’independentisme que denuncia tan bé Lluís Llach, allà sembla que es van movent coses. Que no sabem on portaran però que, aparentment, forcen Espanya a adoptar una posició diferent de la del 2017. La pressió exterior contra la repressió violenta i antidemocràtica espanyola fa forat -en parla Resina al seu article d’avui, explicant també experiències personals. Molt de forat. Com fa forat la pressió aritmètica al congrés dels diputats, on ERC és imprescindible ara mateix per a salvar la pell de Pedro Sánchez. I la ineficàcia de la batalla mediàtica contra l’independentisme, plasmada en el rècord del 52% dels vots –penseu que ells partien de la idea que a les eleccions del 2017, les del 155, eren la fi de l’independentisme i tres anys després tenen això. Fa forat, doncs, la persistència de guanyar unes eleccions rere unes altres. I és evident que fa forat també l’arribada de Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat, canvi que permet al PSOE de justificar un altre estil.

Cal dir, en aquest context, que és cridaner i interessant que el govern espanyol ara diga que està disposat a negociar en compte de limitar-se a invocar la policia i la fiscalia, en compte d’amenaçar a tort i dret, de dir que els presoners compliran la pena íntegra o afirmar que “durà a Espanya” el president Puigdemont perquè ingresse a la presó. Interessant i prou, però, que ja veurem si tot plegat acaba en res.

I mentrestant és molt més interessant encara que António Guterres, secretari general de l’ONU, diga davant Pedro Sánchez –en una conferència de premsa conjunta i quan li fan una pregunta sobre Catalunya– que hi ha un “principi global essencial” que diu que “tots els problemes s’han de resoldre políticament”. No amb la violència, per tant. I és més interessant encara que el senyor Guterres opte per callar quan els periodistes espanyols li demanen si Catalunya té el dret d’autodeterminació. Dominats com estem els mitjans pel marc mental hispànic, ni nosaltres mateixos no hem estat  capaços de posar en relleu que el 2015 el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va dir en públic, responent a la mateixa pregunta dels mateixos periodistes del mateix país, que Catalunya no es trobava entre els territoris sense autogovern als quals l’ONU reconeix el dret d’autodeterminació. Sense matisos i amb rotunditat. Una afirmació que ara Guterres ja no gosa pronunciar. Les coses, sobretot a fora, és evident que es mouen i els informes de l’ONU sobre la violència espanyola, aquells informes que feien tant riure a Madrid fa pocs mesos, porten un preu incorporat a l’etiqueta. Ve-t’ho aquí.

Però, arran de tots aquests moviments, els ciutadans no hauríem pas de perdre el nord ni fer-nos esperances exagerades. I encara menys hauríem de dipositar en altri la confiança de fer la faena que solament nosaltres podem fer i sabem fer. Per això crec que fóra bo de centrar el debat sobre aquest possible referèndum, tot recordant cinc detalls clau.

1. El referèndum pot ser l’instrument, però per si sol no és res.
L’objectiu no és fer un referèndum, sinó exercir l’autodeterminació. No s’ha de confondre mai el mètode amb l’objectiu.

2. Hi ha moltes maneres de fer referèndums, però un referèndum d’autodeterminació no és un referèndum qualsevol.
El problema no és com fer el referèndum, quantes respostes té la pregunta o quin percentatge de vots cal per a validar-lo. La qüestió és molt més simple: un referèndum únicament és d’autodeterminació si pregunta a la població afectada si vol esdevenir un estat independent o no. Tota la resta és xerrameca.

3. El referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre no pot ser aparcat i negat sense més ni més.
Això seria una contradicció essencial, que negaria el procés d’autodeterminació. Si volem exercir l’autodeterminació no podem passar per alt que ja es va exercir el Primer d’Octubre. Altrament, el negarem des de la base. A banda que és evident que qualsevol referèndum acordat que es puga fer, si mai es fa, els anys vinents es farà precisament perquè es va fer unilateralment el Primer d’Octubre.

4. L’autodeterminació és legal, fins i tot sense necessitat de referèndum.
Torne al primer enunciat. No confonguem el mètode amb l’objectiu. L’autodeterminació –per tant, la constitució del Principat en una república independent– es pot fer amb referèndum o sense referèndum. I, no cal ni dir-ho, es pot fer a partir de l’acord però també, perfectament, a partir de la decisió unilateral. Perquè l’autodeterminació sempre és un acte vàlid, d’acord amb la llei internacional. És millor per a tots si hi ha un referèndum acordat, sí. Però no és obligatori, ni de bon tros.

5. L’autodeterminació és un instrument legal de la societat internacional, pensat sols perquè nosaltres, i no ells ni ells amb nosaltres, decidim si volem ser independents.
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No és res més que això; no pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a afirmar que qualsevol poble o nació té el dret de decidir-ho. En termes jurídics, és el dret de qualsevol país de “triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes ni interferències”. I, per tant, per definició, el dret d’autodeterminació en si ja identifica l’existència d’un subjecte polític autònom, que és aquell que vol exercir l’autodeterminació i que no es pot condicionar amb “compulsions externes ni interferències”. Així doncs, tot allò que no es faça partint del reconeixement de l’existència d’aquest poble o nació i assumint que Catalunya té el dret de resoldre el seu futur polític sense interferències externes és negar el dret d’autodeterminació. Diguen què diguen.

 

PS1. Hi ha una hipòtesi que no em puc traure del cap, però que ara per ara no és sinó una hipòtesi. Sempre he explicat, invocant Wollin, que el Primer d’Octubre no era solament una votació sobre la independència de Catalunya, sinó també un desafiament popular al model, tan limitat i encarcarat, de democràcia que tenim. I, partint d’això, em demane si aquestes maniobres que veiem, especialment de les cúpules dels partits polítics, no responen també a la idea i la necessitat de mantenir el control social. De tancar la democràcia dins una cleda delimitada. És a dir, que, vist que no sembla possible de frenar la independència de Catalunya, si més no es miraria si, pactant uns pocs per dalt i evitant així el desbordament des de baix de les institucions catalanes, es frena la revolució democràtica. Com ja va passar el 1976. I que els catalans acabem essent, per tant, sols un estat més, una societat tan controlada com ho són totes les altres de la Unió. Que perdem la lluminositat del Primer d’Octubre. Aquest fet m’inquieta particularment, molt…

PS2. Una presa de dinou anys va aparèixer morta ahir a Brians 1: és la tercera mort en dotze dies a les presons catalanes. Una estatística molt alarmant i que requereix explicacions ràpides. Segons que sembla, era a la presó tot i tenir dinou anys només, per haver trencat ordres d’allunyament de la seua àvia. La presidenta Forcadell va fer una piulada ahir en què deia: “T’hem deixat sola, imperdonable.” Aquests dies sentim molts presos polítics que expliquen que a la presó hi ha molta gent que no hauria de ser-hi. Però la Generalitat, on hi ha els partits dels presos, hi té molt a dir, sobre això, i especialment sobre les condicions que poden acabar duent una xiqueta a allò que sembla que és un suïcidi. Calen explicacions i canvis de manera urgent. No pot ser que en dues setmanes apareguen mortes tres persones en presons del Principat. Això és inacceptable.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.