Eren quarts de deu del vespre d’un dissabte de novembre del 2018 quan Ignacio Cosidó va agafar el mòbil i va enviar un missatge de WhatsApp al grup dels 146 senadors que tenia el PP aleshores. El portaveu popular a la cambra alta espanyola els volia dir que el pacte a què havia arribat el seu partit amb el PSOE per al repartiment dels nous membres del Consell General del Poder Judicial els permetria de mantenir el control en les més altes esferes del poder judicial. No havien de patir per res. “Amb la negociació, el PP obtindrà 9 vocals + el president, i el PSOE, 11 vocals”, els deia. I afegia: “[Tindrem] un president gran jurista amb moltíssima experiència al Suprem (…). I, a més, controlant la sala segona des de darrere i presidint la sala 61. Ha estat una jugada estupenda.”

Entrevista a Elpidio Silva: “Si el 4-M guanya Ayuso, no hi haurà indult”

Tres dies més tard aquell missatge s’esbombava públicament i causava un escàndol tan gran que qui havia de ser el president del CGPJ, Manuel Marchena, es va haver de fer enrere, i l’acord a què havien arribat populars i socialistes es va trencar. Des d’aleshores, els membres de l’òrgan de govern del poder judicial espanyol tenen el mandat caducat, i l’estira-i-arronsa entre el PP, d’una banda, i el PSOE i Podem, d’una altra, en manté el blocatge. Però tant aquell whatsapp com la batalla política pel control del CGPJ han activat l’alarma a la Comissió Europea, que ha avisat: l’escàndol de la politització de la justícia espanyola s’ha d’acabar.

És el punt més feble de l’estat espanyol. El grup anticorrupció del Consell d’Europa, conegut per les sigles GRECO, fa anys que va advertint l’estat espanyol de la politització de la justícia. Va començar amb un informe molt dur el 2016 en què deixava ben clar que “les autoritats polítiques no han d’intervenir en cap de les etapes de designació dels magistrats”. Feia una crítica rotunda a la ingerència política que hi ha en la manera com es designen els vint membres del CGPJ. Però des d’aleshores res no ha canviat, i, a sobre, aquest organisme fa dos anys que funciona pendent de renovació i grapejat políticament per totes bandes. Dos anys durant els quals hi ha hagut, a més, el judici més transcendental dels darrers quaranta anys a l’estat espanyol, el judici contra el procés, fet per un tribunal presidit per Manuel Marchena, l’home que, segons aquell missatge imprudent de Cosidó, garantia al PP “el control des de darrere” de la totpoderosa sala penal del Suprem i de l’excepcionalíssima sala 61, la que, entre més coses, té l’atribució d’il·legalitzar partits polítics.

Un sistema pervertit

Els avisos del Consell d’Europa s’han anat repetint, any rere any. Perquè Espanya és una anomalia entre els estats de la Unió Europea per la manera que té d’elegir l’òrgan de govern dels jutges. La constitució preveu que el CGPJ tingui dotze membres que siguin jutges i vuit més que siguin juristes i advocats, quatre dels quals votats pel congrés i els altres quatre pel senat per una majoria qualificada de tres cinquenes parts. Aquest sistema és pensat perquè hi hagi un contrapès “civil”, o polític, als jutges governant-se a si mateixos, per a evitar que hi hagi un comportament excessivament endogàmic del poder judicial. Però si bé detalla com s’han de designar els vuit membres juristes, no especifica com s’han de triar els dotze jutges i magistrats que en formen part. I d’ençà del 1985, una llei orgànica diu que també els elegeixen el congrés (sis) i el senat (sis).

Això ha perpetuat a la pràctica una distribució del control del poder judicial entre el PSOE i el PP, que s’han anat repartint el pastís en funció del pes polític que han anat tenint els uns i els altres. I això és greu, perquè el CGPJ té el poder d’elegir-ne, d’entrada, el president, que és alhora president del Tribunal Suprem. Però també és qui elegeix els presidents de sala i els magistrats del TS, els magistrats del Tribunal Constitucional, el president de l’Audiència espanyola i de les sales que té, els presidents dels Tribunals Superiors de Justícia, els presidents de les Audiències provincials…

I una demostració d’aquesta ingerència la tenim en l’anterior president del TC, Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP i pagant-ne la quota quan ja havia estat designat magistrat. Però no hi va haver conseqüències. Una altra, el magistrat Cándido Conde-Pumpido, que havia estat fiscal general de l’estat amb el govern del PSOE, molt vinculat als màxims dirigents socialistes espanyols i íntim amic del fiscal Javier Zaragoza. I encara més: l’actual magistrat del TC Andrés Ollero, que havia estat disset anys diputat del PP al congrés espanyol. I una altra: Carlos Lesmes, l’encara president del CGPJ, que va ser alt càrrec del Ministeri de Justícia quan governava Aznar. Aquests vincles tan estrets entre el poder polític espanyol i el judicial són els que primer el Consell d’Europa i ara la Comissió Europea han criticat amb duresa.

El mirall polonès

En alguns estats europeus són els jutges qui designen com a mínim la meitat dels membres. I és això que la Comissió Europea ha exigit aquesta setmana que faci l’estat espanyol, que s’adeqüi als estàndards comunitaris. Perquè ara mateix el sistema espanyol, i les pretensions de modificació d’aquest sistema que havien proposat el PSOE i Unides Podem per a desblocar la situació, s’apropen més a un estat com Polònia, a qui ja s’han aplicat procediments d’infracció per aquest motiu. Per a renovar el CGPJ cal que PSOE i PP es posin d’acord. I els dos socis actuals de govern a la Moncloa, en veient el blocatge que exercia el PP, que es negava a acceptar magistrats proposats per Podem, van presentar una reforma del sistema d’elecció dels vocals del CGPJ.

El canvi era molt polèmic, perquè implicava canviar la majoria necessària per a elegir els dotze jutges que formen part de l’organisme: de les tres cinquenes parts, a una majoria absoluta (la meitat més un) del congrés i del senat. Això hauria permès de designar els nous membres amb una majoria política com la que va permetre la investidura de Pedro Sánchez i l’aprovació del pressupost. És a dir, sense el PP. Menys capacitat de blocatge polític, però menys consens. I això la Comissió Europea no ho accepta de cap manera. Hi havia un altre punt d’aquesta reforma que Brussel·les sí que ha beneït: la prohibició de fer nomenaments a un CGPJ que tingui el mandat caducat, com passa ara.

Abans que la Comissió avalés aquest punt, les principals associacions de jutges espanyoles van arribar a denunciar a la Comissió Europea allò que consideraven que era una intromissió política en la justícia, contra la reforma legal que impulsava el govern espanyol, i tot dient que l’estat de dret es veia amenaçat a l’estat espanyol. Els sectors més conservadors de la magistratura es mobilitzaven, els més afins al PP, i ho feien de la mà dels seus amplificadors mediàtics, mitjans com ara El Mundo i El Español, tot fent comparacions amb la boca més o menys petita amb la reforma del sistema judicial a Polònia. Perquè tot i algunes diferències notables respecte del sistema de funcionament espanyol actual, com ara la capacitat de sancionar els jutges que qüestionessin públicament les reformes, sí que hi ha similituds inquietants. Per exemple, el sistema d’elecció dels vocals de l’òrgan de govern dels jutges: a Polònia depèn gairebé totalment del poder legislatiu; a l’estat espanyol, en depèn al cent per cent.

Encara un punt de coincidència més. Les crítiques del Consell d’Europa i de la Comissió a l’estat espanyol han inclòs també el fet que l’òrgan que designa el fiscal general de l’estat sigui el govern espanyol. A Polònia, la polèmica reforma del poder judicial inclou la fusió sota un mateix comandament del Ministeri de Justícia i de la fiscalia general, un fet del tot contrari als principis democràtics d’un estat de dret. Però tot i que formalment l’estat espanyol manté, quan a l’organització, la separació entre una cosa i l’altra, la designació per part del govern de torn de la persona que és al capdamunt d’un òrgan que té un funcionament tan jeràrquic com la fiscalia és vist també com una anomalia clamorosa. La realitat a voltes també ho ratifica, quan un president de govern com Pedro Sánchez arriba a vantar-se de controlar directament la fiscalia per a argumentar que seria capaç de fer portar de l’exili a l’estat espanyol el president Puigdemont.

Les crítiques recents de les associacions de jutges més conservadores i del PP mateix sorprenen quan fa poc més d’un any els eurodiputats espanyols del PP es van desmarcar dels companys de grup en una resolució que exigia a Polònia que respectés la independència dels seus jutges. Es van alinear amb la posició dels ultraconservadors de l’ECR, on hi ha els polonesos del partit de govern, PiS, i on hi ha Vox. Aquell posicionament va sorprendre els membres del seu grup a l’eurocambra. Però deia moltes coses, i palesava una connexió evident i inevitable entre el cas espanyol i el cas polonès.

Sobre Polònia pesen sentències contràries del Tribunal de Justícia de la UE i un procediment d’activació de l’article 7 del Tractat de la Unió per sancionar un estat membre que l’incompleix. Per la reforma del poder judicial, per l’amenaça sobre els jutges i pel control polític que hi vol exercir. El govern polonès s’ha esverat més d’una vegada per la doble vara de mesurar que la Comissió aplica al seu cas, al d’Hongria i al de l’estat espanyol. Perquè en matèria judicial l’estat espanyol també és un estat incomplidor. No tan sols pel blocatge i la politització del CGPJ, sinó per un cas tan escandalós com l’incompliment de la sentència Junqueras del desembre del 2019. El TJUE va dir que havia de ser alliberat per poder exercir la seva condició d’eurodiputat i en virtut de la seva immunitat. Però el Suprem espanyol el va condemnar i el va mantenir a la presó. El president del Tribunal de Luxemburg s’hi referia en aquestes declaracions, però sense esmentar explícitament l’estat espanyol.

L’elefant a l’habitació

És fins aquí on arriba de moment la crítica a l’estat espanyol per part de les institucions de la Unió. Sobre les violacions de drets humans, no gosen. Però una cosa és vinculada a l’altra d’una manera inevitable. I l’empresonament de dirigents polítics i de la societat civil, de la presidenta d’un parlament democràtic, les querelles contra parlamentaris, l’aplicació de condemnes per un delicte no homologat a la UE com és la sedició, la persecució, en definitiva, de l’independentisme com a dissidència política és l’elefant a l’habitació que ningú no esmenta. Quan no hi ha pactes entre estats pel mig, l’elefant es fa visible: amb els informes de denúncia de múltiples organitzacions reconegudes de drets humans, començant per Amnistia Internacional, el grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU i fins i tot l’informe anual del departament d’estat dels Estats Units. En tots aquests casos, l’empresonament dels presos polítics i la violència policíaca i judicial contra l’independentisme hi surt recollida.

Ara per ara la Comissió apuja el to de veu amb l’anomalia del funcionament del poder judicial espanyol. I si ho fa és perquè d’un funcionament anòmal com aquest es desprenen conseqüències greus, com ara tot allò que afecta l’independentisme català: una justícia que es mou políticament. Però és important el mecanisme pel qual Brussel·les té capacitat de pressionar el govern espanyol: l’arribada del fons europeu per a la recuperació de la crisi pandèmica està vinculada al respecte a l’estat de dret. Era un advertiment a Polònia i a Hongria. Però l’estat espanyol, des de darrere, també en prenia nota.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.