Cent paraules per a reconstruir l’Empordà

La filòloga Helena Borrell inventaria, explica i elogia cent mots imprescindibles de la contrada

VilaWeb
Sebastià Bennasar
04.12.2021 - 10:49
Actualització: 04.12.2021 - 11:49

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una de les millors maneres de definir un territori i de crear-hi identitat és observar-ne la parla i reivindicar-la. El català, en tota la seva extensió, és ple de petites sorpreses si ens desplacem pel conjunt del domini lingüístic. Aquesta diversitat és un dels elements de la grandesa de la llengua i es palesa sobretot a l’obra magna de mossèn Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, el Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra en deu volums (ara totalment digitalitzada) que recull la màxima varietat de la nostra llengua, tant si és normativa com si no. És apassionant de llegir-lo i encara més de saber com fou creat. Arran d’aquesta obra, hem tingut molts exemples i intents d’actualització, sovint amb un punt divertit o clarament divulgatiu, com ara Lo diccionari lleidatà, de l’editorial Fonoll, i el programa de TV3 Caçadors de paraules, que va presentar unes quantes temporades Roger de Gràcia. En el fons, parlar de llengua i identificar-nos amb un territori ens agrada.

I si el territori en qüestió és l’Empordà, llavors tenim festa grossa. L’Empordà és una de les comarques més singularitzades de Catalunya i la quantitat d’escriptors de primera fila per metre quadrat que n’ha sortit no té parió. Se n’ha lloat el paisatge moltes vegades i fins i tot va formar part de la banda sonora de milers de persones gràcies a la cançó de Sopa de Cabra de títol homònim.

Doncs bé, ara Helena Borrell Carreras (Llabià, 1979), filòloga catalana i doctora en llengües modernes, acaba de publicar 100 paraules de l’Empordà (i part de l’estranger), a l’editorial Cossetània, un llibre que recull aquest centenar de vocables lligats a una geografia territorial, però també íntima, amb el qual l’autora intenta de fer el mapa sentimental de l’Empordà.

Una de les gràcies del llibre és el pròleg de Teresa Tort, autora d’un altre dels èxits lingüístics de la casa: 100 paraules ebrenques agafades al vol, que així trena un fil entre el nord i el sud de Catalunya i que permet de comprovar que hi ha lligams entre tots dos territoris. “Durant el recorregut que us proposen les pàgines d’aquesta recopilació de paraules amb denominació d’origen –diu Tort– hi batega la mateixa voluntat que impregna moltes altres iniciatives semblants: la de rescabalar tants mots com siga possible de la condemna a l’oblit. L’esforç està plenament justificat, totes aquestes paraules singulars han sobreviscut al llarg dels segles com a estendards d’una forma de vida que ens ha fet com som. Podríem dir, fins i tot, que ens permeten conèixer l’ànima dels parlants que ens han precedit.”

L’autora del llibre explica al prefaci: “Si bé trobem atles lingüístics que compilen el lèxic de tots els dialectes del català i reculls de parlars de diferents punts del territori, no hi havia fins avui cap llibre dedicat a explicar històries connectades amb paraules empordaneses que ens identifiquen com a comunitat lingüística. Aquest recull, doncs, no pretén oferir una llista minuciosa de mots típics de l’Empordà que estan més o menys en desús, sinó que, a partir d’una paraula que encara és viva en aquest territori, s’ofereix una visió subjectiva del món que ens envolta.” I hi afegeix: “No es tracta només d’una recopilació de mots de l’Empordà, sinó d’un compendi de cultura local i universal, barrejat amb experiències personals d’ara i del passat.”

El llibre, doncs, convida a no arrodir-se (arronsar-se) davant la intimidació de la llengua dominant. L’autora explica: “L’estàndard té un cert prestigi social que arracona les variants dialectals. Per això quan vaig anar a viure a Barcelona per estudiar, de seguida vaig eliminar mots del meu repertori que vaig jutjar com a poc adequats per al parlar urbà, que em semblava més modern. Vaig tancar al calaix empordanès paraules com ara blincar. Aquest verb és una variant de vinclar que es fa servir a l’Empordà i vol dir corbar una cosa flexible. Heus aquí la riquesa dels dialectes. Ara recupero totes les paraules que puc i les faig servir a la capital, sense deixar-me blincar pel temor o la mandra de topar-me amb cares atònites d’incomprensió.” A la part dedicada a la llengua no podem deixar de trobar mots com ara la gitarada (el producte del vòmit) que l’autora explica que “s’ha de reconèixer, té més força repugnant que vòmit, no sé si pel so fricatiu de la ge al començament o pel sufix –ada. Pensem en la intensitat expressiva d’altres mots vulgars com cagarada o tifarada enfront del més formal excrement o del més familiar caca. Tanco aquesta entrada fent honor a la disposició escatològica típica dels catalans”.

Encara a l’apartat lingüístic, descobrirem que a l’Empordà et pots menjar un monjo de taronja (l’equivalent a un grill o un grell) i l’explicació sobre el càntut, aquest tret de morfologia verbal compartit amb més comarques nord-orientals; l’autora aprofita aquest tret per remarcar més peculiaritats fonètiques, morfològiques i sintàctiques, perquè la variació lingüística no és tan sols lèxica.

Al segon apartat del llibre endreça les paraules vinculades a les humanitats. Podem saber que grillejar és fer el mandrós, aprenem que el mal de canyó és el mal de coll i que encanyonar pot ser també empassar i que empassegar és ensopegar (fins i tot dues vegades amb la mateixa pedra). I encara hi afegirem el mot temperi, que ens mostra una gran cridadissa i terrabastall produït normalment per infants. Ara que comença a fer una bona fresca, al matí ens podem trobar amb un fredeluc (que no és res més que un fredolic), un vocable més o menys comú a Catalunya Nord, el Ripollès, la Cerdanya, l’Empordà i la plana de Vic. A més, la paraula serveix a Helena Borrell per fer una reivindicació bonica i necessària d’una de les obres menys conegudes de Jacint Verdaguer, Excursions i viatges.

El tercer apartat el vincula directament a l’Empordà i aquí hi ha una quinzena de mots més, entre els quals potitripa, amb una bona disquisició culinària, i xuia, en què Borrell encapçala l’entrada amb aquest paràgraf: “Qualsevol persona a qui li agradi el menjar tradicional i no sigui vegetariana ha d’haver tastat la xuia. Així és com s’anomena a l’Empordà la cansalada fregida que casa tan bé amb la col i la patata, com en un trinxat de muntanya. A les Balears en diuen de la mateixa manera i en alguns llocs se la mengen amb sobrassada, calamars i botifarra. Qui pateixi de gota que se n’abstingui.”

Al deliciós apartat titulat “abantes (i ara)” és on trobem més paraules sentimentals vinculades a temps passats i a gustos i sabors mig perduts. Ens parla del bricoc: “La fruita d’estiu sempre l’esperàvem amb candeletes. Primer les cireres i els préssecs, després la síndria i el meló, i al final les figues i el raïm. I ja sé que me’n deixo. El bricoc (o albercoc, en normatiu), que arriba a principis d’estiu, per exemple. El significat original de bricoc és, de fet, préssec primerenc. Josep Carner, que va trobar un fruita per a cada etapa de la vida en el seu poemari Els fruits saborosos, veu en l’albercoc la fruita de la joventut previsora, que es reserva per fer-ne confitura per a l’hivern.”

Al final encara hi ha espai per a una miscel·lània de setze paraules més i no en podia faltar una de preciosa vinculada a la mar, la barumera. I explica la pescadora de paraules: “La mar de l’Empordà se l’estima gairebé tothom. La gent hi estiueja. Els pescadors s’hi fan. Els passejants la contemplen. Però no sempre és afable i agraïda, quan hi ha temporal, si fa estralls, ens mostra la cara més cruenta. Diem que el mar és traïdor perquè a vegades es transforma en un medi inhòspit de manera inesperada. A l’Empordà, en dies de llevantada forta, el mar s’esvera tant que les onades fan barrumera i peten contra el moll que havíem construït per poder-nos hi passejar sense mullar-nos […]. A l’Empordà la barrumera representa la mar en moviment, que es remena amb el vent, blava i blanca, tal com la veiem als quadres que emplenen les sales d’estar de les cases d’estiueig al costat dels nusos mariners.”

Així, confegint una cartografia sentimental, lingüística i etnogràfica amb els mots, l’Empordà agafa una vida nova i referma la identitat gràcies a cent paraules, que podrien ser moltes més, que defineixen la contrada i que engrandeixen la nostra llengua i el nostre país, com diria la cançó, entre Blanes i Cadaqués i ben tocats per la tramuntana.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes