Imaginem-nos un tipus espavilat que viu a cavall entre dos segles en uns temps convulsos i de canvis. Pertany a una nació sotmesa políticament, però que, en canvi, ha guanyat la guerra cultural i decideix d’aprofitar els seus talents per a sobreviure en un món que es va engrandint, però que encara és mig llegendari i sobretot molt desconegut. Posem que, a més, el nostre home coneix els texts dels seus coetanis i sobretot els dels seus predecessors, té una cultura àmplia i uns bons dots per a escriure, i sap que cal explicar el món als poderosos que l’envolten. Aquest podria ser un retrat possible d’Estrabó, autor de la Geografia, del qual sabem ben poques coses: que segurament va néixer al voltant de l’any 64 o 63 abans de Crist i que es va morir el 24 després de Crist, que era grec tant de naixença com de cultura en un moment de consolidació de l’imperi romà i que, segons que ens explica Xavier Biosca, no sabem “la influència que exercí a l’època en què va viure, perquè va ser un autor ben ignorat pels seus contemporanis o els seus successors més immediats”.

Aleshores, per què és important per a nosaltres, Estrabó, si en paraules del seu traductor al català va tenir poc èxit en vida? Doncs perquè a la seva Geografia va dedicar un llibre sencer a parlar d’Ibèria i, per tant, una mica de nosaltres. Ara l’editorial Adesiara ha decidit de publicar aquest tercer llibre de la Geografia d’Estrabó, precisament el que parla d’Ibèria i que Xavier Biosca ha traduït i presentat en l’estudi introductori.

Gràcies a aquest estudi podem saber: “Fou testimoni de les intrigues que se succeïren d’ençà de la mort de Cèsar, durant els anys turbulents del final de la República romana fins a l’ascens d’Octavi August al nou règim polític que ell mateix encetà; de lluny o de prop, va poder observar l’organització progressiva de l’imperi, l’extensió del seu poder i els esforços per a mantenir una pau duradora en el temps, que marcaren el govern d’August, com també els primers anys del seu successor, Tiberi. Per contra, mai no va visitar la península ibèrica, i per això la descripció que en fa en el llibre III, dedicat a Ibèria, està basada en les d’autors anteriors, que hi havien estat personalment, com ara Polibi, Artemidor, Asclepíades de Mírlia o Posidoni.”

El cas és que ara podem veure què pensaven fa uns dos mil anys de com era casa nostra i com ens organitzàvem en un temps en què la romanització havia avançat força, però en què convivien tant els colons romans i les legions com les tribus que habitaven el territori nostrat. I, a més, podem recuperar tota una tradició de la descripció dels territoris que combina la geografia física i l’etnografia i que es remunta als periples, els texts amb què els grecs antics explicaven els seus viatges i que servien de derroters per a aportar consells de navegació, rutes, rades per a fondejar, ports segurs i més necessitats que podien tenir els navegants.

Gentilicis i topònims

Ara veurem com ens veia Estrabó (o les fonts que Estrabó va fer servir), però parem-nos un moment en els gentilicis i els topònims. Al territori que ell anomenava Ibèria hi havia fins a trenta-dos pobles. Els que corresponien als Països Catalans actuals eren els ceretans, que habitaven a la Cerdanya, les valls del Segre i els seus afluents; els edetans, que ocupaven bona part de les comarques valencianes al nord del riu Sucro i al sud de Castelló; els ilergets, localitzats entre el Pirineu i el riu Íber, és a dir, l’est de l’Aragó i les comarques al voltant de Lleida i el nord-oest de Tarragona; els indicets, subdividits en quatre tribus que vivien del nord de l’Íber fins al Pirineu, a la costa Mediterrània; i els laietans, que vivien a la costa entre la Tordera i el sud del Llobregat i que compartien territori amb els lartoleetes. Si ens fixem en els topònims que referenciava, hi ha Dertosa (Tortosa), Èbisos (Eivissa), Empòrion (Empúries), Gimnèsies (Mallorca i Menorca), Hemeroscopèon (prop de Dénia), Íber (riu Ebre), Ilerda (Lleida), Juncària (plana situada al nord-est d’Empúries), Palma (Palma); Pitiüses (Eivissa i Formentera), Planèsia (l’illa Plana), Polència (Alcúdia), Rode (Roses), Sagunt (Sagunt), Sètabis (Xàtiva), Sucro (el riu Xúquer i la ciutat de Cullera), Tàrraco (Tarragona) i els Trofeus de Pompeu (monument al coll de Panissars, a la serra de l’Albera).

Fixem-nos ara en alguns fragments d’Estrabó sobre els nostres territoris. Quan parla de Tarragona explica: “Entre el delta de l’Íber i els cims del Pirineu, on se situen els Trofeus de Pompeu, Tàrraco és la primera ciutat sense port, però alçada en un golf i proveïda de moltes altres coses d’una manera prou escaient. I no pas menys poblada actualment que Cartago Nova, perquè s’adequa convenientment per a fer d’estatge dels governadors i és com una metròpolis no solament d’aquest costat de l’Íber, sinó també de la major part de la regió que s’estén més enllà. Les Gimnèsies, situades davant la costa a poca distància i Èbisos, illes dignes de menció, demostren les circumstàncies favorables de la ciutat…”

El nostre autor va remuntant la costa cap al nord i assegura: “Tot el litoral que va de les Columnes d’Hèracles fins aquí és escàs en ports, però a partir d’aquest punt la costa que ve a continuació és abundosa en ports i és un país fèrtil, el dels laietans, els lartoleetes i uns altres de semblants fins a Empòrion. Aquesta és una fundació dels massaliotes que dista uns quaranta estadis del Pirineu i dels límits fronterers d’Ibèria i la Cèltica. Tota aquesta regió és fèrtil i plena de ports. Aquí també hi ha Rode, una plaça forta dels emporitans, però que alguns diuen que és una fundació dels rodis […] Els emporitans són força hàbils a l’hora de treballar el lli. Ocupen l’interior del país; una part és fèrtil, però una altra és en una zona que produeix espart d’un jonc de mala qualitat que creix en una zona pantanosa. En diuen plana Juncària.”

Quant a les illes, per exemple en diu: “De les illes que trobem davant Ibèria, les dues Pitiüses i les dues Gimnèsies (que s’anomenen també Baleàrides) són situades davant el litoral que hi ha entre Tàrraco i Sucro, damunt del qual s’alça Sagunt.” A partir d’aquí, Estrabó fa una bona descripció de les illes, de la campanya de Quint Cecili Metel, el conqueridor romà de Mallorca, dels famosos foners balears, de les terres –que considera molt fèrtils– i de les llebres i conills i com es cacen: “Practiquen de petits amb les fones, de tal manera que els pares no donen panets als seus fills si no és que han encertat l’objectiu amb la fona. Per això Metel, quan navegava cap a les illes, va fer estendre pells de cuir sobre el pont de les naus per a protegir-se dels projectils de les fones. I va portar-hi com a colons tres mil romans d’Ibèria.”

Utilitats del text

Així doncs, tal com explica Biosca en la introducció, “la Geografia s’adreçava als seus lectors romans, membres de l’aristocràcia de Roma, amb la finalitat que els fos útil per a rendibilitzar l’acció de govern i per a mantenir i millorar els resultats de les seves conquestes”: “Per a Estrabó, la geografia no és solament aquest dibuix de la Terra, la cartografia terrestre, sinó també la corografia i l’etnografia, és a dir, la descripció de les diverses regions, fent especial èmfasi en la toponímia i els tres distintius i els costums dels diversos pobles que hi habiten, sense deixar de banda l’activitat humana que els caracteritza i la seva història.”

Tots aquests coneixements eren importants per als romans en la seva nova organització del món que controlaven, però sobretot demostren que el territori on vivim i la resta de la península ibèrica era molt divers, amb múltiples peculiaritats i moltes maneres de fer corresponents a cada una de les gents que l’habitaven. La distribució en el mapa de l’època també és curiosa: el Pirineu és situat en vertical i no en horitzontal i la Ibèria d’Estrabó ocupa pràcticament del Rosselló fins a Portugal i més enllà, amb les desconegudes illes Cassitèrides mar endins de la Galícia actual. Un mapa que hauria aconseguit de posar d’acord molts segles més tard una bona part dels iberistes actuals. Però això ja és una altra història.