‘La República és inevitable, senzillament, perquè és necessària’, carta de Raül Romeva a Borja de Riquer

  • Raül Romeva contesta a la carta que li va enviar Borja de Riquer a la presó per mitjà de VilaWeb · 'Cartes per la llibertat' és un espai de VilaWeb per a expressar la solidaritat amb els presos polítics i exiliats i, alhora, per a fer conèixer qui són

VilaWeb
Raül Romeva
09.07.2018 - 22:00

Estimat Borja:

Llegeixo emocionat la teva carta, en la qual evoques, justament, tots aquells aspectes que fan que molta gent estiguem cada dia més determinats, més compromesos i més convençuts de l’aposta republicana.

Reitero sovint que ens trobem en una cursa de fons, i que això implica tenir mirada llarga (i estratègica), però també prendre consciència de com n’és, d’important, que ningú quedi enrere.

Aquest és l’esperit republicà que ens inspira a molts: no pas cap ànsia de victòria sobre ningú, sinó la ferma convicció que el millor futur, el més ètic, el més just, el més inclusiu, el més cohesionador, el més solidari, és que construïm, conjuntament, una República per a tothom.

Com diu Nelson Mandela (el cito perquè m’ho trobo cada dia pintat en un dels murs de la presó): ‘El camí cap a la llibertat no és fàcil, enlloc del món, i alguns de nosaltres haurem de passar una vegada i una altra per la vall de les ombres, abans no aconseguim arribar al cim.’

Com bé saps, no he dit mai que el camí cap a la República hagués de ser ràpid ni, encara menys, fàcil i tanmateix estic plenament convençut que la República és inevitable, senzillament, perquè és necessària. Que no la tinguem encara només vol dir una cosa: que cal continuar treballant.

Han passat moltes coses, i més que en passaran. A vegades tinc la impressió que hi ha qui dedica molt de temps i energia a buscar (o fins i tot construir) culpables. Jo sóc més partidari de veure totes les experiències, bones o dolentes, individuals o col·lectives, com un aprenentatge continuat. Hem viscut canvis significatius a Catalunya, a l’estat i a la Unió Europea. I més que en veurem. Els escenaris es mouen, els actors canvien i les oportunitats es transformen.

Per exemple: parles, encertadament, de la ‘desaparició política’ de l’esquerra espanyola. De fet, malgrat les perspectives que s’obren amb el nou executiu (entrem a l’era Sánchez) sorprèn molt que ni a l’estat ni a la Unió Europea no semblin entendre la diferència entre nacionalisme i sobiranisme. De fet, per algú que, com modestament és el meu cas, s’ha passat la vida treballant i lluitant en favor dels drets i les llibertats, la justícia social, la igualtat i la solidaritat, la República esdevé, justament, una magnífica oportunitat. Què ho fa que les persones amb aspiracions republicanes, sobretot de l’estat, tinguin tants de recels a escoltar, si més no, el nostre clam (ja no dic empatitzar-hi), i més quan aquest clam és pacífic i democràtic? Heus ací la qüestió.

En aquest sentit, em permeto de recordar un fet que pot ajudar (una mica) a entendre el fenomen, i per tant, gestionar-lo. Quan l’any 2015 vaig encapçalar la llista de Junts pel Sí, vaig trobar moltes reticències a parlar obertament de República. ‘Això pot inquietar bona part del votant més conservador.’ La meva resposta era sempre: ‘De què hem de parlar si no de República? O és que, per ventura, l’objectiu és una monarquia catalana? Oi que no? Doncs és clar que hem de parlar de República!’ He de dir que em satisfà comprovar com, ara per ara, aquesta incomoditat terminològica republicana sembla haver-se esvaït, almenys en una part molt significativa de la població.

Ahmed Kathrada va dir en una ocasió que, a la presó, els minuts semblen anys i els anys passen com si fossin minuts. Amb la història, tu em corregiràs, passa una mica igual. Quan ets al bell mig d’un canvi estructural significatiu, el temps sembla que passi molt lentament (sobretot si hi ha patiment i dolor) i en canvi, vist amb perspectiva històrica, resulta que tot plegat no són sinó instants, sovint breus i a vegades fugaços, en un procés que, vist en el seu conjunt, és evident que són molt més lents i complexos que no volem assumir, sovint.

Acabo prenent nota de les recomanacions literàries (alguna ja la tinc a la lleixa de la cel·la), i retornant l’enorme estima i agraïment que sento tant per tu com per la Cristina i la Blanca, ambdues part imprescindible del meu aprenentatge, sempre inacabat, sempre estimulant, sempre compartit.

Una forta abraçada, des d’aquest circumstancial lloc, on continuem ferms, serens i determinats, construint futur.

Afectuosament,
Raül Romeva Rueda
Presó d’Estremera, 11 de juny de 2018

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any