Estimada Carme:

Agraeixo molt a VilaWeb que em permeti d’entrar en contacte amb vosaltres, les preses i els presos polítics. Encara que us tingui contínuament presents, no n’hi ha prou amb el pensament; i tot i que aprofito totes les ocasions per a fer realitat el pensament, l’oportunitat d’escriure una carta personalitzada s’agraeixen de manera especial. Sobretot, si és una carta a una de vosaltres, a les dones preses, i a tu, a qui tinc l’orgull de conèixer personalment.

Així doncs, i abans de res: salut, Carme.

Recordo que una de les vegades en què intercanviàvem impressions hi havia també la inoblidable Muriel Casals, que, si no fos per aquell accident, avui us faria companyia a Alcalá-Meco. Eren jornades intenses, esgotadores, a la meitat d’un procés que s’encarrilava a tota velocitat. Els qui encapçalàveu les organitzacions socials, tan decisives en l’articulació del moviment independentista, no donàveu proveïment i, per això, robar-vos uns minuts de xerrada era un privilegi. Jo ho aprofitava, tenia interès a saber de primera mà com s’aplicava a la pràctica aquella idea que tots dos compartíem amb milions de persones. Com la idea es feia acció. Com la teoria es convertia en un poder material quan s’encarnava en les masses, com deia Marx. Tu eres independentista; jo no. Ara sí. Me’n vaig anar fent pel camí, i una de les referents eres tu.

La primera vegada que et vaig veure va ser en un telenotícies d’alguna televisió; vull dir que et vaig veure i et vaig identificar. Acabaves una al·locució dient ‘president, posi les urnes!’ i jo vaig pensar ‘aquesta dona està fent història’. Aquella expressió havia de ser el lema del procés. El president va estar a l’altura, va posar les urnes i les masses van convertir la idea de la independència en un poder material. Mentre tu, que eres presidenta del parlament, representaves la legitimitat de l’acció d’un govern que va establir un full de ruta de divuit mesos per a portar Catalunya de l’autonomia a la pre-independència i que va complir estrictament. En aquell any i mig, vas actuar amb singular encert, dignificant la magistratura, fent de parallamps de les còleres de l’oposició i simbolitzant la imatge d’una república que, a partir del primer d’octubre, passava a fer-se. I d’això, també te’n vas encarregar tu.

Vaig ser present en el ple del parlament del 27 d’octubre i el vaig seguir atentament, vaig veure amb quina fermesa conduïes una sessió que tots intuïen històrica, encara que tots miraven de dissimular-ho. La processó i el pean de la victòria anaven per dins. Vaig seguir la votació i vaig escoltar els resultats. Vaig ser a punt d’escriure’t un panegíric com Marianne republicana. No ho he fet mai perquè penso que un dels teus trets és la serietat i la profunditat de les conviccions, que no necessiten hipèrboles.

La resposta de l’estat espanyol, cega i violenta, no ha aconseguit aixafar el moviment independentista. Tot al contrari, l’ha consolidat, aprofundit, ampliat. Vosaltres, les preses i els presos, teniu una doble funció que es fon en una. Sou les ostatges de l’estat espanyol i, per això mateix, l’objectiu immediat de l’independentisme. Les dues en una, atès que sou el símbol de la revolució catalana, i tu, si m’ho permets, especialment rellevant, perquè representes el parlament, que és el dipositari de la sobirania del poble català.

Els qui hagin dissenyat la política de repressió són uns incompetents perquè ignoren la força de cohesió que té la lluita per una causa noble. Tothom, aquí i fora, veu avui com aquesta incompetència –barrejada de crueltat, cal dir-ho– ha acabat aconseguint la cosa contrària de la que es proposava. El pla originari era molt clar, era el pla dels falcons del 155: un cop contundent que desbaratés tots els equilibris i les institucions, suspensió de fet de la Generalitat, empresonament i exili dels seus representants. Eleccions immediatament, de les quals esperaven un resultat que validés la correcció d’aquelles mesures autoritàries i repressives. Aplicant els ‘ensenyaments’ del País Basc: si empresones (o ‘escapces’, en expressió de la vice-presidenta Sáenz de Santamaría) els dirigents independentistes, si fas un escarment, hi ha algunes protestes al principi, però després, la vida quotidiana mana, la normalitat s’imposa i dels presos ja no es recorda ningú. S’acaba acceptant la situació. S’obeeix el comandament.

Just a l’inrevés. El resultat de les eleccions va ser el contrari del que esperaven, raó per la qual van decidir de no respectar-lo. Però, a més, és visible i patent per a tothom que els presos i les preses, els exiliats i les exiliades, són motiu de mobilització permanent de llarg a llarg de Catalunya. A tot arreu es fan tota mena d’actes en defensa del vostre alliberament i es prenen les més diverses iniciatives. Teniu l’afecte i el suport d’un poble sencer que no solament no us oblida sinó que té cura de vosaltres, pensa en vosaltres i es preocupa per atendre-us quan ho necessiteu. Aquest fracàs dels repressors és especialment cridaner: no entenen que la relació mútua de suport entre la gent i vosaltres no és solament política sinó també humana, cultural, popular. A més de la vostra faceta política, teniu la familiar. La gent es preocupa i es transmet notícies sobre els vostres estats d’ànim.

Si volien sembrar la indiferència, han fet créixer la proximitat i l’afecte. La gent canta, balla, resa, menja, fa concursos i excursions pensant en vosaltres. Sou un far que guia les esperances d’un poble i les concreta en les vostres persones, no de manera abstracta o mística sinó humana i de proximitat. Sou al centre del debat polític i social. El llaç groc s’ha convertit en un símbol de resistència pacífica d’un poble. És un gran missatge: no hi ha alliberament col·lectiu si no hi ha alliberament personal.

Com que no aconsegueixen aixafar l’independentisme, aquesta resposta violenta, repressiva, no pot perpetuar-se. I el govern que va apostar-ho tot a aquesta carta i es va trobar amb una resposta similar va haver d’anar-se’n. És cert que no va anar-se’n per si mateix, sinó que el van fer fora les altres forces polítiques. Però només el fet que aquestes forces es posessin d’acord en alguna cosa (Rajoy no) era prou miraculós. La qüestió que s’obre ara mateix és el tarannà, les intencions del nou govern en les condicions que tots sabem, és a dir, vuitanta-cinc diputats i menys de dos anys de mandat efectiu. El començament és dolent tirant a pèssim. Sembla que hi ha un sector de ‘dialogants’, animat pel president, que ofereix de negociar en l’horitzó d’una reforma de la constitució en sentit federal. I un sector de ‘bel·ligerants’, també amb el suport del president, partidaris de no dialogar ni negociar gens i d’aplicar la constitució com si fos la purga de Benito o el bàlsam de Fierabrás.

Les diferències són lleugeres i tots dos sectors coincideixen a no qüestionar l’enfocament ni les mesures adoptades fins avui pel bloc nacional del 155, encara que ha quedat provat que ha estat un fracàs immens, que fa més destrossa i més sofriment, sense cap mena de sentit. Pretenen de mantenir com a normal una situació en què hi ha presos polítics, causes generals, repressió constant. És literalment absurd voler fer passar com a estat de dret una situació d’excepcionalitat amb preses i exiliades polítiques.

Si aquesta actitud xoca –i xocarà– amb la resistència catalana, és poc probable que el govern canviï i s’avingui a un diàleg que no sigui una imposició per endavant. Poc probable perquè tem una repercussió negativa en el seu electorat espanyol quan falta poc per a les eleccions. Si no hi ha canvis, haurà de preparar-se per a una situació de poder dual de fet a l’estat, entre Espanya i Catalunya. Com que l’estat no pot admetre la dualitat de poder, la passarà per alt mentre pugui. Arribarà un moment que ja no podrà i haurà de convocar eleccions. En aquestes eleccions, l’independentisme haurà de prendre una decisió entre les dues opcions que s’obren: participar o no participar en les eleccions parlamentàries d’un país del qual es considera independent. S’obren moltes possibilitats, però és un debat que haurà de quedar si s’esdevé la circumstància. La sola possibilitat d’incloure-us en una llista única de país a les eleccions espanyoles és un bon argument a favor de l’opció de participar-hi.

Mentrestant, pel que fa a la política de repressió, tots admeten avui que és un parèntesi, i fins i tot desitgen que ho sigui. Al marge de les peripècies que, sens dubte, es viuran, en algun moment es tancarà aquest parèntesi. L’estat espanyol no té cap sortida per a Catalunya que no sigui la negociació d’un referèndum, a la qual s’ha negat sempre, contra tota raó i justícia. I contra la voluntat expressa de la majoria de les catalanes, expressada quatre vegades en l’àmbit nacional i moltes altres més en l’àmbit local. Quatre vegades nacionals, 2014, 2015, 2017 (octubre i desembre) que han donat majoria política i moral a l’independentisme. L’estat espanyol no té base per a negar-se a un referèndum vinculant amb mediació internacional. No hi ha més. Catalunya no pot tornar a l’estat autonòmic i l’estat no pot impedir l’arrelament de les institucions republicanes tret que intensifiqui la violència, i no sembla que pertoqui fer-ho.

Aquest referèndum no podrà fer-se tenint-vos empresonades.

El vostre alliberament és l’obstinació de tot un poble que la identifica amb la seva com a poble.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb