Un dia, era jo diputat, ens van convocar a una reunió amb el president de l’AMI, el batlle de Girona. Vam anar amb unes llibretetes que el partit proporcionava disposats a prendre notes. De sobte, aquell batlle començà a explicar-nos, amb extremada velocitat i convicció, les maneres que tenien pensades a l’AMI per poder eludir sancions, multes i responsabilitats d’una repressió que ja s’albirava cega i total. Tal com vau vindre, vau marxar; deixant una sensació huracanada que va mantenir en blanc les llibretes roges del partit.

Va ser, president, la primera vegada que us vaig veure. El record d’aquella ‘primera cita’ em ve sovint a la memòria cada vegada que penso en la duresa de les vostres circumstàncies actuals i en la pressió insòlita que vau passar l’any passat. I vull creure que aquella empenta i aquella determinació vers les dificultats no ha abandonat en cap moment el vostre esperit.

President, no vull fer servir aquesta carta per plànyer la nostra dissort i el vostre destí injust. Jo no puc apel·lar a records o vivències compartides. Ni a coincidències ideològiques. De manera que faig servir aquesta lletra per animar-vos, tan aviat com la troca jurídica us sigui favorable, a fer feina. A no parar. Sóc dels qui creu fermament (espero no ser minoritari com sempre) en les possibilitats de l’Espai Lliure de Brussel·les, que, mentre l’exili duri, pot bastir una institucionalitat directament republicana. Vinculada al món i oberta al món. Amb la possibilitat de treballar sense les cotilles de la gestió diària, aquesta pot ser una gran oportunitat per a poder preparar, des d’un espai de llibertat, els treballs del Procés Constituent. I aquest espai demana la vostra presidència legítima per a donar-vos gruix.

Perquè ara ens ha de ser més senzill guanyar que no pas rendir-nos. Aquesta segona opció no únicament castigarà les vides de presos i exiliats, sinó que tallarà la convicció en la política i en el poder transformador de la gent que les noves generacions de catalans han après aquests anys de les anteriors i dels carrers.

Perquè ara ens ha de ser més fàcil pencar que no pas queixar-nos. Discutir-nos que no pas girar-nos l’esquena. Ara ha de ser més fàcil empènyer que no pas aturar-nos enmig d’una via morta que ens trinxarà.

Aquell president de l’AMI que fugaçment vaig escoltar i, sobretot, el MHP que vaig tenir la satisfacció de poder votar en la seva investidura, segur que s’estima més que l’engresquin que no pas que el planyin. Per això us esperono a continuar fent la feina imprescindible que només vós i la legitimitat que representeu podeu fer.

Espero retrobar-vos ben aviat a casa nostra.

Antonio Baños

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.