Estimat Josep:

Fa temps, molt temps, que ens coneixem, molt temps que t’estimo i admiro.

No em trec del cap el darrer dia que t’he vist, fa poc, allà a Estremera amb reixes pel mig. Com pot ser que una persona com tu (i la resta de companys) sigui a la presó? Com pot ser que això passi en un país que vol ser reconegut com a democràtic? Vas venir al locutori d’advocats somrient com sempre, com deia Raimon, ‘amb la bondat a la cara’. Però tenies encara una emoció continguda, acabaves d’estar amb els teus fills, petits ells. Sé que els fills us preocupen molt, sobretot quan són petits. A l’Oriol, al Raül també; el Quim i el Jordi els tenen més grans. Sé que és dur per a vosaltres i per a ells. Us he intentat animar amb la meva experiència personal. Jo també tenia fills petits quan vaig ser a la presó com a presa política durant el franquisme.

Has d’estar segur, Josep, que els teus fills, per una banda, hauran patit la teva absència, però en un futur, ben aviat, potser ara, estaran orgullosos de tenir un pare com tu, i explicaran cofois a tothom que ells anaven a veure el pare a una presó massa llunyana i que el pare era allà perquè lluitava per tenir país més lliure i més just.

Quan vaig dir a la teva dona, la Meritxell, que vindria a veure’t a la presó d’Estremera, em va dir que sempre recordaves amb il·lusió el premi que et vàrem donar al Col·legi d’Advocats per la teva important tasca en favor de tots els éssers vius, persones humanes i animals. Recordo aquell dia i el teu discurs d’acceptació del premi. El públic va quedar emocionat i garratibat. Jo també. Vàrem parlar, tant tu com jo, de la lluna. Recordes la lluna?

Et vaig conèixer quan eres molt jove, llavors parlaves de la lluna, citaves Joan Maragall: ‘Sobretot, demaneu la lluna, amics meus, des d’aquest recinte vostre d’Ideal. I no en tingueu cap dubte, la lluna anirà venint. Al principi la gent es riurà de vosaltres; la gent dels tabernacles corcats, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa, la gent de la malura o la feblesa, la gent del possible, es riurà de vosaltres. Però quina diferència! Quin riure! Un riure trist, un riure buit, un riure impotent… I mentrestant, la lluna començarà a acostar-se.’

Ara més que mai calia cridar-la. Aquests dies hi havia lluna plena. He mirat molt i molt la lluna i li he parlat de tu. Ja es va acostant. Va venint, Josep, no en tinguis cap dubte.
Sabem que els ideals costen d’aconseguir, però dia a dia gent com tu fa possible que la lluna es vagi acostant i que no perdem mai la il·lusió ni l’esperança. Som en el camí, en el bon camí, llarg i difícil. Potser ara som en un túnel però ja se’n veu la llum al final. La lluna i la llibertat ens esperen.

Gràcies, Josep, per tot el que has fet, fas i faràs pel nostre país i la seva gent. T’estimem.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb