Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En persona s’assembla a allò que escriu. Directa, amb una força que no permet dispersions. Fresca i riallera. Ens trobem en un pis de Barcelona que li ha deixat una amiga al mig d’un Raval calorós i ple de màscares. La Carlota Gurt (Barcelona, 1976), que es guanya la vida traduint, ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda 2019 amb Cavalcarem tota la nit (Proa), un recull de contes sobre l’ànsia de llibertat amb un títol manllevat d’un text de Rilke: ‘Sovint és de nit quan crèiem conèixer el camí.’ Acaba de sortir la tercera edició, en una estrena del tot atípica, perquè després de la primera presentació pública del llibre, va arribar el confinament i no n’ha pogut fer cap més. Sense contacte directe amb els lectors ni amb la societat literària, Gurt ha trobat al Twitter un camp idoni per a continuar cavalcant.

Com us prova aquest estiu atípic a Barcelona?
—Bé. Passo una setmana aquí i una altra a l’Empordà.

Sou de l’Empordà?
—No, jo sóc de Barcelona, però fa molts anys que visc allà. Ara hi viuen els meus fills. Llavors, la setmana que els tinc jo, visc allà.

Els contes no m’han semblat gaire urbans. Més aviat inspirats en paisatges i quotidianitats rurals.
—Sí, els vaig escriure allà, i és cert que tenen un esperit rural. Només fa un any que faig això de pujar i baixar. De fet, hi ha un conte del llibre que l’he hagut de reescriure perquè l’han escollit per a una antologia que es publica a Londres sobre la ciutat de Barcelona. És el conte de l’esborradora, però aquest conte no passa a Barcelona, i el vaig modificar per incorporar-hi elements més urbans.

El títol inicial del recull era Murs de contenció. Però finalment va acabar dient-se Cavalcarem tota la nit. Dos títols antagònics. Un parla d’opressió i l’altre, d’alliberament.
—Sí, un és com comença el llibre, i l’altre, com acaba. El llibre fa com un recorregut, i el fet de quedar-se amb la part negativa era menys comercial. Cavalcarem tota la nit transmet aquest horitzó on intenten anar la majoria de personatges.

Tots els personatges, en certa manera, busquen l’extinció, la dissolució, fondre’s, desaparèixer…
—Sí, és veritat. Jo crec que això no és volgut. Crec que era el meu estat anímic en el moment d’escriure’l, una mena de pulsió de mort o la idea de matar-ho tot i tornar a començar.

Us separeu. És en aquest moment de canvi vital quan comenceu a escriure?
—Havia escrit abans també, però quan vaig tenir fills ho vaig deixar. Vaig començar a escriure en un moment en què la vida em començava a asfixiar. És clar, jo tinc tres fills i, evidentment, el teu espai personal es veu restringit. Escriure era una manera de respirar, de retrobar-me.

Dieu: ‘Això de la parella és com estar suspès en una balança, quan un baixa, l’altre puja. Quan ell va marxar, el meu plateret va caure del tot. I ara visc arran de terra, sense sotragades.’ El tema de la parella és en els contes.
—En realitat aquí podies interpretar que em va deixar el meu marit, i no, perquè el vaig deixar jo. Però sí, la parella és un dels temes de fons. Quan estàs en parella sembla que sempre estàs a destemps, perquè costa molt de ser lliure dins de la parella, perquè t’has d’adaptar a l’altre. Aquesta adaptació forma part del pacte de parella. Alguns els vaig escriure quan encara no m’havia separat, però suposo que ja ho estava elaborant. De fet, quan escrius et dius coses. Potser em preguntava: ‘Si em separo què passarà?’ Llavors, jo mateixa em contestava. És clar, si estàs acostumat a una vida i et deixen, la primera sensació és la d’una bufetada: ‘Com es mou el món ara que no m’he de moure en relació amb l’altre?’

La reflexió sobre la parella sembla molt generacional.
—Sí, totalment, de la generació dels qui ara en tenim quaranta. D’allò de sortir del túnel en què has estat posada i preguntar-te qui ets. Al cap i a la fi, el meu matrimoni tampoc no era infeliç, més aviat era una relació morta.

La majoria de contes parlen d’aquest trencament, però també n’hi ha algun de crítica social. Concretament, una denúncia explícita a les agressions sexuals de la Manada.
—Sí, aquest se suposa que és el pitjor del recull. [Riu] Però aquest i el de la nena i el porno per mi van junts. Per un moment vaig pensar a reservar-los i fer un recull només de contes crítics, però després vaig pensar: ‘Un recull així crec que seria molt esgotador de llegir!’ I mira, així pel mig vaig pensar que colaria. Però el tema de la Manada em va remoure molt. Em genera molta violència. Literalment a aquests energúmens els tallaria la cigala. És el que em ve de gust de fer. I ja que no ho puc fer, ho dic.

Un dels passos per a començar a escriure va ser fer cursos d’escriptura. Els creieu imprescindibles?
—Et donen eines de teoria literària bàsica. És com si tu vols ser pintor, que has d’aprendre coses de pigments, de perspectives. Potser després, si no tens cap idea bona, seràs un pintor de merda, però si no domines això, possiblement no podràs crear. Una cosa que em va ser molt útil és comentar els exercicis dels companys. Quan llegeixes coses absolutament dolentes, t’adones dels teus errors. El nivell de l’alumnat és molt variat, però hi ha coses que són terribles, és clar. Llegint coses dolentes t’adones, fins i tot millor que llegint coses bones, de què no has de fer.

Com surt un conte? És primer la idea profunda que amaga o el context i els personatges?
—Normalment tinc una imatge al cap que ja té una lectura metafòrica. Per exemple, en el de la piscina, tenia la idea del fet d’entrar i sortir de la piscina; també la simbologia de les algues, i volia fer algun símil amb escultures famoses de la història de l’art. De vegades combino coses perquè amb una idea no en tinc prou. Però sempre hi ha una idea, com en aquest cas les algues, que et porta al missatge final. L’alga com una cosa que se’t posa a dins, com el desig. Que no hi ha manera de matar-la. O la idea del túnel. El fet de posar-se en un túnel quan tens fills. Que t’hi fots a dins i després no saps qui ets quan en surts. Primer tens aquestes idees, i després hi vas posant els detallets.

No sou una escriptora solitària que escriu amb els seus gats. 
—No… Odio els gats [riu]! De fet, tenia un tipus de relació que estàvem sempre tota la família junts. Tenia dues hores dissabte i dues hores diumenge, i és quan escrivia. Allà, al menjador, amb tots els nens per allà. Potser ara que podré escriure durant hores i en silenci no escriuré una merda. Allò que passa, que com més temps tens, més el desaprofites. Tu tens fills?

No… 
—Jo a la gent que no teniu fills i dieu que no teniu temps, us pegaria fort! No sabeu què dieu [riu]!

Arriba un moment que comenceu a escriure per publicar.
—De fet, pensava que si en un marge de cinc anys no publicava res, deixaria d’escriure.

Sou molt pràctica?
—Ui, sí. Sóc terriblement pràctica. Si estàs cinc o deu anys escrivint sense poder publicar, dius: ‘Potser dedico l’energia a una altra cosa.’ Perquè si jo faig una cosa, necessito tenir-hi èxit, diguéssim. Quedar-me en la mediocritat és una cosa que no suporto.

D’on us ve aquest perfeccionisme?
—Del meu pare [riu]! Allò que has de ser la millor.

Però amb aquesta exigència, s’aconsegueixen coses…
—Sí, però passa que encara que aconsegueixis coses, mai no és suficient.

Dieu en un dels contes: ‘Naixem lleugers i anem fent-nos feixucs a costa d’acumular idees, o bé naixem amb el nostre màxim pes i l’anem perdent.’
—Aquí suposo que hi ha Kundera amb allò de La insuportable lleugeresa de l’ésser. A la novel·la hi ha una reflexió que diu que normalment el pol blanc-negre s’associa blanc a positiu i negre a negatiu. En canvi, en el pol lleuger-feixuc no se sap mai quin és el pol positiu o negatiu. A mesura que passen els anys, la vida et va esclafant amb el seu pes o no. Jo penso que potser més aviat la vida et va pesant molt fins que arriba un punt, quan t’adones que t’has de morir, i llavors et comences a alleugerir. Jo, per molt que digui que me n’adono, no me n’adono, crec que passa més amb la gent gran. La vellesa amb ve baixa és un tema que m’interessa molt.

Què us interessa, de la vellesa?
—Em preocupa perquè ma mare té Alzheimer. Hi ha tota aquesta cosa de l’ombra. De pensar que jo també tindré Alzheimer. Ho vas esperant, ho vas esperant… I també perquè a casa meva em van tenir molt grans, als quaranta. Hi ha un salt generacional molt gran amb els meus pares. Jo tinc la sensació que quan era petita mon pare sempre estava a punt de morir-se. Llavors sempre he viscut les xacres de fer-se vell. I aquesta espècie de descrèdit de la vellesa, de quedar-se obsolets. Jo voldria ser una vella digna.

La solitud també és un dels vostres temes?
—Sí, té com dues cares. Per una banda, aquella idea que a la vida estàs sol, que encara que estiguis en parella, et sents sol. Aquesta solitud existencial de pensar que ningú no sabrà mai qui ets de debò. Jo ara ho veig amb el meu ex-marit. Hi vaig viure disset anys i de cop penso que no el coneixia gens. I penses: ‘Com pot ser, això?’ Això és com el pare d’una amiga que quan es moria al llit, després d’acomiadar-se de la família, va dir: ‘Ara marxeu, que vull estar sol.’ Tens els fills, la dona que t’estimes amb deliri, però en el moment de morir, no vols ningú. I d’una altra banda, que estem tot el dia envoltats de gent i quan necessites el teu espai de recolliment, tampoc no el tens. Com diu la meva filla: ‘Estic envoltada de gent, però em sento sola!’

Ja ha arribat a les grans conclusions.
—No anem bé [riu]. A nou anys ja ha arribat a aquesta conclusió! I jo no sé què dir-li. Em diu: ‘Per què hem de viure?’

Com ha estat guanyar un premi durant el confinament?
—L’única interacció que tinc és a través del Twitter. Allà tens feedback. I allà és on m’adono que tinc una imatge pública. Com que hem estat tancats, jo no he anat a cap lloc públic. Vaig fer la presentació i ens van tancar al cap de dos dies. No he tingut un cara a cara amb lectors ni amb la societat literària. Llavors a través del Twitter tinc la percepció que passen coses. Però és clar, Twitter tampoc no és el món i et preguntes si és representatiu o no. No ho acabo de saber ben bé. Però encara no m’he fet gaire la idea. Com que ni he fet firmes de Sant Jordi, tot allò que seria la pèrdua de la virginitat literària, no ho he fet.

Podeu comprar el llibre Cavalcarem tota la nit a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.