La CUP va viure la nit electoral del 21 de desembre amb una sensació agredolça. L’independentisme havia guanyat, millorant fins i tot els resultats de dos anys enrere. Tanmateix, la CUP, amb Carles Riera al capdavant, perdia sis diputats i es veia abocada a passar al grup mixt. Però l’aritmètica parlamentària ha volgut que la formació anticapitalista continuï essent indispensable, com fins ara, en l’avenç de l’anomenat procés. Després de l‘ajornament del ple d’investidura de dimarts, la CUP va avisar que li havien ‘pres el pèl’ per tercera vegada, i que en seria l’última.

Mentre Junts per Catalunya i ERC acaben de negociar una sortida de l’atzucac, la CUP espera al marge. No volen que els citin fins que no hi hagi una data sobre la taula, ja que l’acord programàtic d’investidura de Carles Puigdemont ja estava assolit i només hi faltava la signatura. Aprofitant aquesta espera, ens trobem amb Carles Riera perquè ens expliqui com entomaria la CUP un altre candidat que no fos Puigdemont, quin és l’acord que havien assolit les tres formacions i perquè ens expliqui la via unilateral.

Hem començat la legislatura amb mal peu?
—Amb molt mal peu. Molt mal peu, efectivament. Semblava que anàvem bé amb la formació de la mesa, és a dir, amb el primer objectiu de poder formalitzar una mesa de majoria republicana i que vam assolir, i no pas amb grans dificultats. Però el següent pas, importantíssim, que era el d’investir un govern compromès amb la República, això, de moment no ho hem aconseguit. I el mandat del 21 de desembre era molt clar: una majoria republicana per a garantir una mesa i un govern compromesos amb la República.

Expliqueu-me què va passar les últimes hores de dilluns i el matí de dimarts. Teníeu un acord tancat o no?
—En primer lloc, cal tenir en compte que nosaltres som el grup més petit i la nostra incidència, si bé és determinant i rellevant, també és limitada. Per tant, sempre estem pendents que els dos grups grans es posin d’acord perquè puguem aportar la nostra incidència.

Però si partim del fet que ja hi havia un acord entre JxCat i ERC?
—Efectivament, entre els dos grans hi havia un acord, aparentment, per a formalitzar la mesa, cosa que es va fer, i per a anar a un ple d’investidura amb Carles Puigdemont com a candidat. Conforme a aquest plantejament i a un acord del programa d’acció de govern, que va existir, des del nostre punt de vista, de manera explícita fins a la nit de dilluns, les tres parts ens vam comprometre a tirar endavant el ple d’investidura malgrat les prohibicions del Tribunal Constitucional.

Malgrat les prohibicions.
—Efectivament. I el ple estava convocat. Ens vam emplaçar a una reunió per a l’endemà a dos quarts d’onze del matí per a acabar de discutir els darrers serrells de l’acord de programa, signar-lo i anar al ple. I la CUP es va assabentar pels mitjans de comunicació que el ple no es faria. Ningú no ens va informar de res.

Tornem a les negociacions amb ERC i Junts per Catalunya. En què consistia l’acord del programa de govern que vau assolir?
—No és un acord de govern, és un acord programàtic d’investidura de Carles Puigdemont. Això convé aclarir-ho, perquè la CUP considera que Puigdemont és un candidat absolutament legítim. Perquè era el president quan hi va haver el cop d’estat del 155, perquè ho és a l’exili, perquè ha guanyat les eleccions dins del bloc republicà i perquè ha estat el candidat del president del parlament. La CUP defensa que sigui investit perquè l’estat l’ha convertit en un símbol del conflicte democràtic de legitimitats entre Catalunya i l’estat espanyol. Com que el govern espanyol i el TC no el volen, això el valida, el reforça com el candidat que ara com ara materialitza aquest conflicte de legitimitats. Per tant, entenem que investir Puigdemont contra la voluntat del TC i el govern espanyol és un primer pas que materialitza la República. Ara, a més, la CUP, per a donar el seu suport a la investidura, necessita que el govern de Puigdemont es comprometi amb uns mínim de materialització republicana.

Anem a l’acord que vau estar a punt de signar.
—Hi parlem d’obrir el procés constituent. Però no com una consulta ciutadana, sinó un procés constituent de la República. Això requereix una assemblea constituent, que és una assemblea de càrrecs electes que, per encàrrec del parlament, comença el procés constituent. Un cop ha començat aquest procés, es trasllada la tasca al fòrum social constituent, que és l’espai social i ciutadà que dinamitza la consulta ciutadana i que ha de definir els termes de la constitució republicana. Després ha de tornar a l’assemblea constituent, que ho valida, i és ratificat en un referèndum. Aquest era el punt principal, que havia d’anar acompanyat de la materialització democràtica. És a dir, sempre, en cas de conflicte de legitimitats ha de prevaldre allò que decideixi el parlament, malgrat que el TC o l’estat ho invalidin. Això no és nou d’ara, ja ho vam acordar el 9 de novembre de 2015 en aquella declaració històrica.

Qui formaria l’Assemblea Constituent, segons aquest acord que teníeu?
—Inicialment, la formarien tots aquells diputats i diputades que volguessin formar-ne part, a més de tots els càrrecs electes de l’àmbit municipal o supramunicipal. Òbviament, la proximitat relativa de les eleccions municipals fa que la primera assemblea tingui un caràcter de curt recorregut, i l’assemblea que haurà d’entomar els resultats del debat constituent serà la que definitivament es formarà a partir del 2019.

L’acord també recull que es farien propostes i esmenes a l’Assemblea Constituent que es validarien en multireferèndums. Com es faria això?
—Aquesta és una proposta de la CUP que encara s’ha d’acabar de concretar abans de signar-la. Sí que ens vam posar d’acord pel que fa als principis generals de l’assemblea constituent –fòrum socials, tempos, terminis, objectius–, però la metodologia encara cal concretar-la. La CUP proposa que la validació del procés constituent es faci mitjançant un multireferèndum respecte a totes aquelles matèries centrals i essencials del procés constituent i del projecte de constitució republicana, que expressen les sobiranies.

I a quins acords socials més vau arribar?
—La primera cosa que cal fer és actualitzar i ratificar tots els decrets i les iniciatives legislatives que van ser aprovats en l’anterior legislatura i que van ser suspesos pel TC. Això, primer de tot. I després, anàvem avançant força en alguns aspectes que poden representar petits passos endavant des del punt de vista de la sobirania, les polítiques públiques i socials: deixar de finançar l’Opus Dei amb diners públics; assumir la gestió d’ATLL en un avenç cap a la sobirania i el control públic de les infrastructures; havíem parlat també d’un salari mínim nacional de referència d’uns 1.200 euros que havia de ser introduït en la concertació dels agents socials; havíem parlat de sengles plans nacionals contra la corrupció i la violència masclista. Havíem aconseguit avançar en aspectes molt rellevants.

En tot això teníeu el suport d’ERC i Junts per Catalunya?
—Sí.

Això vol dir que estan compromesos amb la unilateralitat.
—Sí, efectivament. D’acord amb allò que es va verbalitzar en les reunions bilaterals i trilaterals –que val a dir que tant les unes com les altres van ser a instància de la CUP– i que consta en l’acord escrit, la resposta és que sí. Estaven d’acord a començar el procés constituent, una assemblea constituent, d’aquesta naturalesa. Però tot això, tant l’acord d’investidura com l’acord de programa que era pendent de ser signat dimarts al matí, tot això queda enlaire i en suspens. Per això, davant d’aquest panorama negatiu, nosaltres els hem dit internament i públicament que ens emplacem a una reunió trilateral per a reprendre el debat.

Encara no us heu reunit?
—No. Els hem dit que només assistirem a reunions trilaterals –perquè allò que s’havia de parlar en reunions bilaterals ja està exhaurit– i convocades públicament. És a dir, que se sàpiguen públicament que es fan i amb compromís de transparència pel que fa a acords i resultats.

Sense filtracions.
—Sense filtracions. Llums i taquígrafs. Jo crec que devem transparència i honestedat a la gent. I només anirem a una reunió trilateral i convocada públicament si prèviament hi ha una data ferma de convocatòria del ple sobre la taula. I si hi ha un compromís previ de JxCat i ERC que realment es refermen a signar l’acord al qual havíem arribat. Si no és així, la CUP no anirà a cap reunió.

Que Carles Puigdemont sigui el candidat a la presidència és una prioritat per la CUP?
—Els acords que tenim en aquest moment en el nostre consell polític circumscriuen això següent: ple d’investidura de Carles Puigdemont en primera ronda i sota condició que s’arribi a un acord de programa. Si no hi ha un acord de programa, no ens val cap candidat, tampoc Carles Puigdemont. Però si ens presenten un altre candidat o una altra candidata que no sigui Carles Puigdemont, ho haurem d’avaluar. Perquè si ens presenten un ple d’investidura i un candidat o una candidata que sorgeix d’un pacte d’estat o d’un acatament al govern espanyol o al TC, no estem pas per aquest joc. No ens el creiem. Si el primer moment republicà, que és el de la investidura, ja no s’esdevé, es recula i s’acata el TC, la nostra malfiança creixerà molt més.

Una proposta sense Puigdemont de president hauria de tornar a passar pel consell polític de la CUP?
—Evidentment, sense dubte.

Junqueras proposava ahir una fórmula que sigui una investidura efectiva ací, combinada amb una presidència simbòlica a l’exili. Aquesta fórmula tindria el suport de la CUP?
—Ho haurà d’avaluar el nostre consell polític.

I Carles Riera què hi diu?
—Carles Riera, com comprendreu, és portaveu de la CUP i la seva opinió personal no té rellevància. Us puc dir: per què nosaltres volem un ple d’investidura amb Carles Puigdemont? Perquè en aquest moment, atès que això significa un conflicte amb l’estat, simbolitza i materialitza un primer moment de materialització republicana. Ens refiem que, després, això es traduirà en una acció de govern republicà? No. Sabem que l’oposició i el carrer haurem de pressionar i pressionar. L’acord d’objectius ens permetrà de tenir uns compromisos sobre la taula que ens facilitin aquesta tasca d’avaluació continuada. Si el candidat alternatiu a Puigdemont és un candidat a mida perquè l’estat l’accepti, això voldrà dir que el primer pas que teníem a les mans per a materialitzar la República, ja l’haurem perdut. Ja comencem malament. Per això el consell polític s’ho haurà de repensar. I ja us dic, si volen un candidat que sigui acceptat pel TC i llavors fer un govern autonòmic, que no comptin amb nosaltres.

Vau dir que l’ajornament de la investidura havia estat una ‘presa de pèl’. Amb qui us sentiu decebuts?
—A veure, nosaltres tenim una a gran decepció per tres preses de pèl. El 10 d’octubre, el president Puigdemont es fa enrere, recula i no declara la independència. El 27 d’octubre a la nit, el conjunt del govern de Junts pel Sí plega veles, es retira i no defensa la República, i per tant gira l’esquena als milers de persones que eren al carrer disposades a defensar-la. I ara, el 30 de gener, un president del parlament d’ERC torna a dir-nos que suspèn el ple perquè, atesa la repressió de l’estat i el marc legal, no som en condicions d’assolir un ple d’investidura que d’alguna manera no sigui tolerat per l’estat des del punt de vista legal. En tres ocasions tirem enrere davant la repressió de l’estat i davant la consideració –des del nostre punt de vista, equivocada– que no tenim força ni capacitat per a assumir l’embat.

Quina enteneu que és la raó de fons que porta ERC a fer aquesta reculada, com dieu?
—Jo crec que de raons de fons, com a mínim, n’hi ha tres. I haurem d’esperar que passi el temps per avaluar el pes que té cadascuna. Primer de tot, la repressió. No podem menystenir-la, i és eficaç, perquè genera molta prudència i molta cautela. Que, per altra banda, és lògic i comprensible. En segon lloc, i amb això discrepem, ERC fa una anàlisi segons la qual l’independentisme no té majoria, no té una correlació de forces socials i polítiques suficient per a poder afrontar un embat unilateral i de desobediència amb l’estat, i per tant, cal obrir un compàs d’espera de recuperació de les institucions. Tornar a la gestió de l’autonomia i gestionar-la de tal manera que això eixampli la base social. Considerem que és una diagnosi completament equivocada.

Aturar el procés i gestionar l’autonomisme?
—Efectivament. I en tercer lloc, que això sí que ho compartim amb ERC perquè el seu dubte és raonable: si Junts per Catalunya vol mantenir Puigdemont, la qual cosa vol dir una investidura que ni l’estat ni el TC no acceptaran, vol dir que en el mateix moment il·legalitzarà el president i el govern, i el declararà no vàlid. Llavors, ERC es pregunta, i nosaltres també: un cop això passi, JxCat sostindrà un govern republicà en la il·legalitat i, per tant, tirareu endavant la desobediència amb l’estat i començareu a fer República des d’un govern no legal? O bé us tornareu a tirar enrere com el dia 27 i, tanmateix, esperareu que es convoquin eleccions? Si ha de passar això, nosaltres no hi estem d’acord. Bé, diguem que ERC té poca confiança en la voluntat i en la capacitat real de JxCat de poder sostenir aquest embat. En cas que JxCat el vulgui tirar endavant, si us hi fixeu, d’alguna manera no correspon al full de ruta actual d’ERC i, per tant, entenem que per tal de sortir del seu full de ruta i assumir un full de desobediència i unilateralitat, vulgui garanties. Nosaltres també.

Creieu que ERC vol Puigdemont com a president?
—En totes les declaracions públiques i internes que ens han fet a les reunions, sempre han explicitat que Puigdemont és el candidat, i no ens han parlat de cap altra opció. Però tanmateix, demanen efectivitat. I aquí discrepem. El procés va creant paraules. Ara parlem de ‘investidura efectiva’. És clar, si efectiu vol dir que l’estat ho accepti, acatar el TC, doncs hi estem en desacord. L’única efectivitat vindrà de la via unilateral i la desobediència.

Però l’estat ja ha demostrat que té totes les eines per a reprimir i imposar noves legalitats que són acatades. Llavors, com es pot fer efectiva la unilateralitat?
—Diria que l’estat no ha mostrat totes les seves eines. Només una part. La repressió de l’estat encara pot ser molt més contundent. Però qui encara no ha mostrat totes les seves eines és el moviment independentista.

Per què?
—Per dues raons. Perquè sempre que hem estat a punt de l’embat definitiu, el govern ha reculat. Sempre. A vegades amb el lideratge del PDECat i a vegades amb el lideratge d’ERC. I d’altra banda, el potencial del moviment republicà, quan ha arribat el moviment definitiu, també ha estat desconvocat. El 27 a la nit, l’ANC i Òmnium desconvoquen, el 30 al migdia l’ANC desconvoca. Per tant, el potencial i la força d’un govern desobedient i d’un moviment republicà ocupant l’espai públic, com a mínim, són potencials que no hem portat al límit de la seva capacitat. No ho hem explotat prou i s’ha de fer. És impossible el pacte amb l’estat i la República només la materialitzarem des de la desobediència i la unilateralitat.

Aquest embat i la unilateralitat poden comportar més violència. Els partits no assumiu aquest relat i no es consciencia la ciutadania que potser caldrà fer-hi front.
—Doncs assumeixo plenament l’autocrítica. Si la CUP no ha estat prou clara, en aquest sentit, aprofito ara per aclarir-ho. Tenint en compte l’estat que tenim davant, òbviament que per materialitzar la independència de la República haurem d’assumir i suportar repressió i violència per part de l’estat. Per això considerem que és molt important que el moviment s’expressi i actuï, tant des de dins com des de fora de les institucions, amb no-violència. La història demostra que en les batalles per legitimitats democràtiques, al final guanya el moviment que actua sense violència, si l’estat, que n’és contrari, actua amb repressió. Perquè aquesta actuació antidemocràtica i violenta acabarà girant-se en contra seu. Cada vegada hi ha més veus internacionals autoritzades que consideren que a l’estat espanyol hi ha una regressió democràtica. Al final, aquest conflicte democràtic s’haurà de resoldre per via del diàleg. Sens dubte.

Quines conclusions heu obtingut dels mals resultats de la CUP?
—Evidentment, els resultats van estar llunyíssim de les nostres expectatives, que eren com a mínim obtenir els deu escons aconseguits el 2015. Tanmateix, he de dir que estem absolutament satisfets d’aquests gairebé de 200.000 vots que no solament representen una consolidació, sinó un creixement de gairebé 90.000 vots més respecte als suports electorals que la CUP va aconseguir quan va aparèixer com a alternativa electoral el 2012. Vol dir que tenim una consolidació del nostre vot més ideològic. L’aritmètica parlamentària també ha volgut que aquests quatre diputats siguin molt importants i nosaltres ens ho farem valdre. Sobre les interpretacions que s’han fet sobre el resultat, n’hi ha moltes i totes són vàlides.

Quines?
—És veritat que el 2015 vam tenir vots procedents d’ERC que no volia votar una candidatura on hi havia Artur Mas, i un cop ERC presenta una candidatura pròpia, aquest vot els torna. D’altra banda, també hi va haver un vot de solidaritat antirepressiva a ERC i Junts per Catalunya, i també hi va haver un vot útil cap a ERC perquè semblava la formació independentista que tenia més opcions a quedar per sobre de Ciutadans, encara que després no va ser així. I per últim, el missatge de restitució del legítim govern encapçalat per Puigdemont jo crec que també va fer que milers de persones que pensaven votar la CUP es decantessin tàcticament per Puigdemont. Vull dir, que de cara al futur, la CUP té molt camp electoral per recuperar i en què créixer. I més, després de tot això que va passant.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]