‘Si als Països Catalans parles en català amb normalitat, cada dia reps’, diu el poeta mallorquí Carles Rebassa. I, efectivament, ell i el seu home van rebre el proppassat 20 de juliol un reguitzell d’insults i d’amenaces per haver volgut parlar en català en un restaurant de Ciutadella. Rebassa va publicar aquest article relatant els fets; un text que des d’ahir va tenir una gran difusió a la xarxa i que va fer que molta gent es solidaritzés amb el poeta i condemnés un cas més de discriminació lingüística. Hem parlat amb ell per saber com se sentia ara, què pensava fer en relació amb aquest cas, i què opinava del fet que cada vegada hi hagués més denúncies de casos semblants.

—Passats uns quants dies després d’aquells fets, quina sensació us ha quedat?
—La sensació avui és de molta satisfacció, en veure la quantitat de gent que ha mostrat solidaritat arran d’uns fets inacceptables que es donen sistemàticament i amb impunitat total.

—Heu presentat alguna reclamació? O teniu pensat de fer-ho?
—De moment no n’hem presentada cap. Drets.cat i Plataforma per la Llengua s’han ofert a assessorar-nos i gestionar la reclamació. Vam voler publicar el relat dels fets perquè es fessin públics. Pensam que la primera reclamació és difondre uns fets que ocorren tan sovint i cada vegada amb més sentit impositiu.

—No confieu que denunciar-ho a la policia sigui efectiu?
—Unes altres vegades hem denunciat casos similars, tant al Principat de Catalunya com a les Illes Balears, i sempre ens hem quedat amb un pam de nas. No s’hi ha fet mai absolutament res. Als llocs on hi ha una legislació favorable als drets lingüístics dels catalanoparlants, aquest reglament és paper mullat. No hi ha cap cobertura legal real contra aquestes situacions de xenofòbia. I cap govern del nostre país no té intenció de fer-hi res de manera efectiva. Veiem ben clar que, ara per ara, les reclamacions importants han de ser populars i multitudinàries.

—Podríeu presentar una denúncia per amenaces, potser.
—No ho sé. Certament ens van amenaçar contundentment sense ni tan sols voler saber la nostra versió dels fets. El sistema policial i judicial espanyol sempre ha actuat contra els drets lingüístics dels catalans, o no hi ha actuat.

—Heu rebut alguna resposta del restaurant arran de la publicació del relat dels fets?
—Cap ni una.

—Dieu que havíeu anat en aquest mateix lloc aquests últims anys. No hi havíeu tingut mai cap problema?
—No, a l’inrevés. Tant si ens atenien en català com en castellà, no ens havien pretès mai d’imposar una llengua. Era un lloc que ens agradava. No sabem si enguany hi ha hagut canvis, perquè abans dels atacs, mentre sopàvem, havíem comentat que la cuina havia canviat i havia perdut qualitat.

—Us heu trobat en alguna altra situació semblant d’agressió lingüística?
—Durant la nostra vida conscient, moltíssimes vegades, sistemàticament. Si als Països Catalans parles en català amb normalitat, cada dia reps, d’una manera o d’una altra, no sempre amb aquesta violència. Sense anar més lluny, en una setmana a Ciutadella n’hem comptades quatre. Cada vegada es fa més freqüent de sentir que això és Espanya i que aquí s’hi parla allò que ells en diuen ‘espanyol’. A Formentera, aquest juliol, vam partir un cas greu en un forn de Sant Ferran, on també feia anys que anàvem. El dependent, que ens havia venut esmorzar cada matinada, atenia uns clients italians sense cap problema. Quan ens va tocar a nosaltres, aquell dia devia detectar que li parlàvem en català i va començar a cridar i a sortir-nos amb la cançó que això era Espanya. Com que no ens vam tòrcer, els seus companys formenterers ens van començar a dir que érem uns mal educats, etc. Calcat de l’altre dia a la pizzeria Oristano.

—Vam veure el cas de Cris Juanico, i hi ha gent, a les Illes Balears, al Principat de Catalunya, al País Valencià, que s’ha anat trobant casos semblants. Per què penseu que passa tant?
—A Baleària nosaltres també hem tingut dues agressions, una vegada al bar i una altra amb el personal del vaixell. Fèiem la ruta Palma – Barcelona i Ciutadella – Barcelona, i ja no hi hem tornat més. Passa tant perquè la ideologia cultural i lingüística d’Espanya durant la dictadura continua vigent, amb un model colonial i supremacista castellà. Per a molta gent és impensable que en un territori espanyol tu et puguis expressar, fins i tot viure, en una de les llengües de la colònia. En canvi, sí que ho pots fer en anglès, o en més llengües romàniques.

—I per què s’hi fa tan poc?
—S’hi fa tan poc perquè no hi ha hagut mai cap govern que hagués considerat que revitalitzar la llengua catalana era una prioritat política. Mas, Armengol, Puig, etc., s’estimen més de repetir que aquí no hi ha conflicte lingüístic (perquè ells, com tants, no mantenen la llengua i no s’hi troben), que no agafar el bou per les banyes, acceptar que aquí hi ha una situació de catalanofòbia asfixiant (no tan sols al sector dels serveis) i fer política perquè sigui possible viure plenament en català, i mantenir la llengua a tots els àmbits quotidians de la nostra vida. I aquestes polítiques s’han de fer a l’escola, als centres de formació ocupacional, a les administracions, als mitjans d’informació públics, etc. Avui dia parlar en català és marcat i susceptible de ser agredit. Cal treballar perquè deixi de ser-ho.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb