30.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 31.07.2023 - 12:17
Bloomberg · Gearoid Reidy
TÒQUIO — Què podem pensar quan un país dubta sobre quan –o si– es pot projectar el drama de la Segona Guerra Mundial Oppenheimer?
Aquesta biografia, un film de Christopher Nolan, que ja és un èxit de taquilla, es va estrenar als Estats Units just després de l’aniversari de la prova Trinity, la culminació del Projecte Manhattan el 16 de juliol de 1945, que va obrir pas a la Pax Americana de l’època de postguerra.
A Corea del Sud, es projectarà en els cinemes el Dia Nacional de l’Alliberament, que commemora la rendició de Tòquio el 15 d’agost, fet pel qual l’explosió de les dues bombes atòmiques va ser essencial.
Però, en canvi, al Japó, que commemorarà els 78 anys d’ençà que es llancessin les bombes Little Boy i Fat Boy a Hiroshima i Nagasaki, el film encara no té programada cap data d’estrena.
Contràriament a què s’ha dit, Oppenheimer no ha estat prohibida al Japó –alguns països asiàtics prohibeixen sovint els films amb contingut políticament sensible, però al Japó això és poc freqüent. Tanmateix, el distribuïdor del film encara no ha programat cap data d’estrena; i si finalment s’estrena serà quan hagin passat els homenatges a les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki, dels dies 6 i 9 d’agost.
Es pot interpretar aquest fet com una mostra més que el Japó tendeix a evitar de debatre sobre l’ús de la bomba atòmica i sobre la seva posició en la Segona Guerra Mundial i sobre què hi va fer.
Però això no vol dir que els seus ciutadans tinguin una posició uniforme sobre aquestes qüestions. Una enquesta del 2015 feta per la radiotelevisió pública NHK va fer avinent que el 40% de la població estava d’acord que els Estats Units no tenien cap més opció que usar la bomba. Sorprenentment, a Hiroshima aquesta xifra era del 44%, més alta que la mitjana del país, i superior a aquells que consideraven que l’atac havia estat imperdonable.
Tot i això, podria passar que quan el públic japonès tingui l’oportunitat de veure el film, s’obri pas finalment una discussió sobre l’actitud ambigua, si no contradictòria, que el Japó té respecte de les armes nuclears –una tecnologia que rebutja públicament, però que al mateix temps necessita per a sobreviure en un entorn com més va més hostil. I això en un moment en què el país es prepara per a un augment històric de la despesa de defensa.
Un titular de Kyodo News, força representatiu del sentiment de la premsa japonesa, sobre l’estrena als EUA d’Oppenheimer, diu: “Estrenen la biografia del ‘pare de la bomba atòmica’; no retrata la devastació d’Hiroshima i Nagasaki.”
Això és així, efectivament, però les al·lusions al sofriment del Japó sovint manquen de context històric i tendeixen a presentar una visió només sentimental dels individus afectats pels esdeveniments. Les atrocitats sofertes pel país i les comeses pel Japó en uns altres llocs són tractades gairebé com un desastre natural.
Segurament és així perquè mentre als EUA encara es continua discutint sobre si calia usar la bomba en aquell moment, el Japó, simplement, ha acceptat la realitat de la postguerra. En una enquesta recent, un 90% dels enquestats elogiaven l’aliança entre els Estats Units i el Japó.
L’any passat, Tòquio va estar a punt d’iniciar un debat seriós sobre si calia mantenir els seus “tres principis no nuclears”, en virtut dels quals el govern es compromet a no posseir, produir o permetre l’entrada d’armes atòmiques al país. I a primers del 2022, Shinzo Abe va suggerir que calia posar a debat l’acollida d’armes nuclears nord-americanes.
“No cal considerar tabú la discussió sobre com es manté la seguretat mundial”, va dir Abe en aquell moment, fent referència a l’alarma causada el 2006 quan un dirigent del LDP, Shoichi Nakagawa, havia suggerit de discutir la construcció d’armes nuclears com a resposta a la primera prova nuclear de Corea del Nord. Per estrany que pugui semblar ara, en aquell moment les preocupacions giraven més al voltant de la remilitarització del Japó que sobre l’increment de poder de la Xina, i aquests comentaris van causar alarma internacional. Uns quants anys abans, un subsecretari de defensa havia hagut de dimitir després de fer comentaris semblants.
D’aleshores ençà, al Japó han canviat moltes coses, però aquest debat no ho ha fet. La idea de compartir armes va ser rebutjada rotundament pel primer ministre Fumio Kishida, que prové d’una família d’Hiroshima i ha estat partidari sempre de la desnuclearització. I Abe va ser assassinat. Sense una veu significativa que proposés el debat, la discussió sobre la nuclearització del Japó mai no ha tingut lloc, realment.
El maig, el primer ministre va portar els mandataris del G7 a veure en persona les conseqüències de la bomba a Hiroshima, i tots els primers ministres es van comprometre a treballar per “l’objectiu d’un món sense armes nuclears, amb seguretat per a tothom”. Cosa que contrastava amb les afirmacions alarmistes de l’ex-secretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, que havia dit que el Japó “anava pel camí de convertir-se en una potència nuclear en cinc anys”. Aquesta ha estat una vella preocupació de Kissinger, que durant dècades s’ha mostrat preocupat pel perill d’un Tòquio remilitaritzat i ha instat als EUA a acostar-se a la Xina per contenir-lo.
Kishida no té plans d’aquesta mena. Cap ni un. Però no pot descartar el debat. En un món on el conflicte entre els EUAi la Xina sembla com més va més possible, el Japó no ha de tenir por de debatre sincerament com respondria en una situació així, quin paper jugarien les armes atòmiques i què passaria si el paraigua nuclear dels EUA ja no s’estengués sobre el país. El conflicte d’Ucraïna ha demostrat que algunes de les suposicions de l’època postguerra freda eren equivocades i el Japó no pot permetre’s de quedar-se dècades enrere quan el conflicte al voltant de Taiwan sembla més a prop que mai.
Així, Oppenheimer pot haver generat en molts països una reinterpretació de la Segona Guerra Mundial. Però, en el cas que els espectadors al Japó tinguin l’oportunitat de veure-la, potser podrà ajudar el país que va viure aquelles atrocitats de primera mà a entendre millor el món d’avui.
