14.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 15.12.2021 - 12:24
Els ecosistemes de muntanya tenen funcions vitals per a la vida humana. Les muntanyes netegen l’aigua i l’aire, capturen CO₂ i regulen les inundacions. A tot el món, proporcionen el manteniment de més de la meitat de la societat humana.
El canvi climàtic és especialment greu a les muntanyes. El relleu pronunciat de les serralades origina molts microclimes, que afavoreixen l’aparició de nous ecosistemes i, consegüentment, serveixen d’espai vital per a nombroses espècies. Moltes d’aquestes espècies, de fet, solament es poden trobar a les muntanyes.
Els científics, tanmateix, preveuen que les àrees d’alta muntanya s’escalfin molt més ràpidament que no pas les regions litorals. Al Pirineu, sense anar més lluny, s’ha registrat un escalfament de 0,57 °C per dècada; en canvi, a les terres baixes de l’estat francès l’escalfament ha estat de tan sols 0,18 °C.
Els augments de temperatura a les muntanyes són difícils de predir amb certesa, però al Pirineu es calcula que la temperatura mitjana anual és 2 °C més càlida que no pas l’any 1970, cosa que contrasta amb l’augment –comparativament menor– d’1,2 °C a la resta de l’estat francès. Molt probablement, aquesta diferència encara s’accentuarà en el futur.
L’augment de les temperatures a les regions muntanyoses disminueix la quantitat de neu que hi cau, fa que la neu i el glaç s’hi fonguin abans i hi accelera el desglaçament, de manera que, d’any en any, les glaceres reculen en extensió i en gruixària.
L’augment de les temperatures també accelera les reaccions bioquímiques, com ara la fotosíntesi en les plantes, i fa créixer el ritme de nombrosos processos biològics i ecològics, com ara la descomposició i la sedimentació, la mineralització del carboni orgànic, el creixement dels organismes (per exemple, el temps que transcorre des de l’eclosió d’un ou de capgròs fins a la metamorfosi en granota) o bé la producció de biomassa (per exemple, el temps que triguen a rebrotar els prats de pastura).
L’efecte del canvi climàtic en les muntanyes
Així doncs, ens és possible de predir que a les muntanyes, a mitjà i llarg termini, hi haurà profundes transformacions ecològiques arran dels augments de temperatura que s’hi produeixen. També podem afirmar, sense cap mena de dubte, que aquestes transformacions en trasbalsaran els ecosistemes.
Les muntanyes europees, com ara el Pirineu, disten molt de ser els paratges verges i remots que sovint imaginem; moltes, de fet, mostren signes inequívocs d’activitat humana durant segles i segles. Les activitats mineres pràcticament han desaparegut del Pirineu, per exemple, però continuen tenint-hi un gran impacte: avui dia, nombrosos indrets de la serralada reben l’efecte tòxic dels metalls pesants que, havent-se acumulat en torberes durant anys d’extracció minera, ara emergeixen a la superfície amb les inundacions que el canvi climàtic ha fet com més va més freqüents.
Alhora, les condicions atmosfèriques (penseu, per exemple, en el procés d’evaporació de l’aigua, els núvols, el vent o les precipitacions) transporten els contaminants orgànics tòxics des de les planes fins als sensibles ecosistemes de muntanya. Algunes altres activitats, com ara l’ús d’insecticides pels pagesos i els turistes en àrees muntanyoses o de la vora, hi tenen un impacte similar.
Mentrestant, els nivells de mercuri als llacs de muntanya no paren d’augmentar arran de la introducció d’espècies externes de peixos riques en mercuri, un metall conegut àmpliament pels perjudicis en el sistema nerviós dels animals i els éssers humans.
La introducció de peixos als llacs de muntanya també produeix un procés d’eutrofització, en què els sistemes aquàtics es ressenten a causa de l’excés de nutrients. Juntament amb l’augment de les temperatures, això hi afavoreix l’aparició d’algues, que redueixen l’oxigen en els cursos d’aigua circumdants. Aquestes algues, a més, produeixen substàncies verinoses anomenades cinotoxines, sovint en concentracions prou altes per a causar malalties en animals i humans.
El canvi climàtic a les muntanyes farà perillar els ecosistemes d’aigua dolça als rius que en flueixen, que, com és evident, constitueixen una font crucial d’aigua potable. La qualitat de l’aigua en molts d’aquests ecosistemes ja ha disminuït, de fet, si bé la prevalença de toxines en l’aigua potable que n’extraiem encara no s’ha esclarit, principalment perquè les molècules tòxiques en l’aigua són difícils de detectar.
Canvi transformador
Atès que la salut humana va inextricablement lligada a la salut animal i ambiental, és crucial d’entendre que el Pirineu –i moltes altres serralades– no és pas tan saludable com molts ens pensem: en el futur, és possible que en deixi de proveir l’aigua potable, l’aire net i nombroses funcions més que els nostres ecosistemes necessiten amb urgència.
Cal, per tant, un nou enfocament per a tractar els ecosistemes de muntanya. És per això que molts experts i organismes, com ara la Plataforma Intergovernamental Científico-normativa sobre Diversitat Biològica i Serveis dels Ecosistemes (IPBES), en reclamen un “canvi transformador”.
Aquest nou vocable substitueix l’anterior paraula de moda, “desenvolupament sostenible”. Perquè el “canvi transformador” va molt més enllà: com que hem esperat tant a fer petits passos cap a un futur sostenible, ara n’haurem de fer de molt més grans.
És molt probable que molts de nosaltres se’n ressentin, d’aquests passos: haurem de reduir dràsticament els desplaçaments, modificar els hàbits alimentaris (com ara reduir o eliminar completament la carn de la nostra dieta) i renunciar a moltes comoditats de la vida moderna.
Al Pirineu, concretament, aquest “canvi transformador” podria incloure, per exemple, la restricció de l’accés de turistes i pagesos a paratges amb un important valor natural, la reducció dels ramats d’ovelles i de vaques i la prohibició d’insecticides, tant si són d’ús agrícola, com veterinari o humà.
Perquè tingui efecte, doncs, el “canvi transformador” haurà de repercutir en totes les facetes de la nostra vida. La societat, en definitiva, s’haurà d’adaptar per a salvar els ecosistemes de muntanya com els del Pirineu i mantenir els serveis essencials que ens proporcionen.
Dirk S. Schmeller és professor de biologia de la conservació a l’Escola Superior Agrònoma de la Universitat de Tolosa III – Paul Sabatier. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
