16.11.2015 - 02:00
|
Actualització: 16.11.2015 - 07:58
No obris els canteranos. No pugis a les golfes. No manyuclis els guarda-robes. No cerquis dins els rebosts. Puja sobre la pluja i esbrinaràs els secrets dels calendaris, les roses místiques seques embolicades amb un mocador de randa, els quinqués abandonats amb les bolles de vidre color d’ambre, la corona de casament al fons d’un calaix, aquell feix de cartes d’amor que puden a violer, l’innombrable deixant de les tristeses.
Reunió d’oronelles damunt el pati: mires com ballen uns vols alimentaris amb el vigor dels atletes. Un acord profund entre les teranyines plenes de rosada i aquest pantaix que em deixa fet un eccehomo. No creguis ni una paraula del que et diran: prometen blat i et donen zitzània, prometen pau i et donen carnisseries, prometen amor i t’assassinen. Si no anam vius ho liquidaran tot.
Em digueres: La presència de l’afectiu és capital en la meva vida. Com la del riure. Em digueres: Els fets i l’emoció no són més contradictoris que l’acció i el pensament. Em digueres: No tenc qualitats, només fragilitats. Em digueres: Cal anar amb compte, no ho oblidis, les paraules no poden tornar enrere. Em digueres: Quan el pou de l’escriptura sembla sec, esgotat, només hi ha un remei: fer-lo més fondo, buidar i remenar sense repòs l’arena de l’ésser fins a trobar el filet de la font.
Em digueres: Els antics varen viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a ell mateix. Em digueres: Fes servir la llengua com un instrument musical. Em digueres: Assaboresc aquesta boca on creix el teu nom. Em digueres: Parlar calla.
