Lluís Cabrera, dimecres a la plaça del Dubte de Barcelona (Foto: Albert Salamé)

Lluís Cabrera (1954), fundador del Taller de Músics, que fa evolucionar el jazz i el flamenc d’aquest país, acaba de publicar una novel·la biogràfica. La vida no regalada (Roca Editores). Amb un alter ego, hi repassa els primers anys de la seva vida, fins que funda el Taller de Músics  a Barcelona. Són els primers trenta anys de Cabrera, on coneixem els seus pares, de caràcters tan diferents, la seva arribada a Barcelona provinent d’Arbuniel (Jaén), la descoberta del català i d’Enrique Morente, el seu trànsit del marxisme a l’anarquisme. Descobrim violacions no consumades dins comissaries franquistes, retrats familiars impactants, matrimonis entre paios i gitanos, mitjançant una de les veus més lúcides i independents d’aquest país. Cabrera és capaç de ser crític amb Súmate i, a la vegada, implacable amb el manifest Koiné, temes per a una altra entrevista. VilaWeb va entrevistar dimecres passat el senyor Cabrera al número 34 del carrer de la Cendra, seu del Taller de Músics. Asseguts a recepció, Cabrera parlava de la seva intensa vida i anava obrint la porta del centre que havia fundat, saludant visitants, personal i veïns.

Novel·la biogràfica. Quina part és certa i quina inventada?
—La veritat i les mentides són dues cares de la mateixa moneda. Hi ha una part que són experiències de Lorenzo Almendro, alter ego de Lluís Cabrera. Però tamisades, perquè la memòria és selectiva, i et pot trair.

Però per exemple: el retrat que feu de la mare, una dona a qui la vida amarga i que acaba amargant els altres, és molt cru i tendre a la vegada. Va anar així?
—Molta de la història d’Ibèria té a veure amb el desenllaç de la guerra, que provoca diferents graus de trasbalsos i ferides en els perdedors. I els nostres van ser perdedors. A mitja guerra, quan l’avi es mor, la família deixa València per anar-se’n a viure Jaén. La mare deixa el col·legi de la institució lliure d’ensenyament, on aprenia en català i castellà, deixa els padrins benestants, deixa d’anar al teatre de l’Ateneu de València. I amb nou anys, tornen a la casa de la família, a Arbuniel (Jaén). Al llibre en dic Zimbra. El tren avançava de nit, sense llums, per evitar els bombardeigs. Tarden deu dies a arribar. Per a la meva mare, tot això és un cop molt dur. Un desterrament. La va ensorrar. Tenia idolatrat el seu pare, i la seva pèrdua la va traumatitzar. Nena de ciutat de platja, va arribar a un poble de muntanya on no coneixia ningú. Tenia nou anys. I això la va marcar.

Llegint el llibre he pensat: surt de València, amb classe mitjana, i arriba a Arbuniel, on no hi ha classe mitjana. O rics, o pobres. I queda entre els pobres.
—Exactament. I això va conformar un tipus de personalitat amb un caràcter agre, orgullós. Als fills ens portava molt rectes. Jugaves a futbol i tornaves amb les vambes desfetes: pallissa que va. A mi em passa igual però al revés.

Feu un viatge a nou anys, a Barcelona. I no us amargueu.
—Al principi rebo un cop, perquè el poble on vaig néixer és idíl·lic: 900 metres d’altitud, amb aqüífers, crancs de riu, mates de jonc, mandrons per a caçar ocells, llibertat total. I amb nou anys me’n vaig i em trobo en un carrer de Verdun, a Nou Barris, on jo no veia cases de blocs, hi veia monstres i formiguers. Massa gent vivint junta. Els carrers sense asfaltar, i amb desnivells, i escombraries per tot arreu. Però després del primer temps d’impacte, ens hi vam anar adaptant.

Al llibre surt un pare més seriós que no pas trist.
—El meu pare estava enamoradíssim de la meva mare. Per ell, ella era la més guapa, la més intel·ligent i la més neta del món. En canvi, jo penso que la meva mare no va estar enamorada del meu pare. Era jornaler, i havia d’anar a la plaça, com altres homes, a veure si els terratinents el triaven. Tu sí, tu no. El Manolillo. Li dedico el llibre. Allà era Manolillo. Aquí, senyor Manuel. Canvi simbòlic. Qui empenyia el carro per venir a Barcelona va ser la meva mare, i el pare va acceptar de venir. A contracor, però va acceptar. Aquí el meu pare s’adapta. Lluita perquè els seus fills puguin avançar i progressar.

I a Barcelona fa tota la vida de metal·lúrgic?
—No. Va començar a la metal·lúrgica de la família Gonçalvo, que havien jugat al Barça. Gràcies a això aconseguíem entrades a tribuna. I allà segut recordo pensar, home, això és una altra cosa. El món es veia diferent. De Manolillo a senyor Manuel. No hi vam anar mai més, quan va tancar la metal·lúrgica, el meu pare va treballar a Servicios de Contratas y Construcciones, que sempre guanyava la neteja de la ciutat de Barcelona. Va fer d’escombriaire. Ben feliç, va ser, molt més que a la fàbrica. Feia vuit quilòmetres cada dia. Es va afiliar a Comissions Obreres.

El  llibre l’escriviu quan el vostre pare es mor?
—Sí. El començo el 2006 quan el meu pare es mor. I per això començo el llibre amb la seva mort. I faig una introspecció familiar. I vull saber què havia passat amb l’avi matern. Un tema tabú que ningú ens explicava. El meu avi matern era carrabiner, cos que va ser fidel a la República. Militar destinat a Mallorca, primer, i a València, després. L’avi era un home militar, molt recte, d’ordre. Però demòcrata. I a l’avi, els franquistes el van afusellar a Toledo, on havia anat de voluntari, per lluitar al front i defensar la República. Van tardar anys a explicar-m’ho, això. Anys.

Expliqueu la descoberta de la llengua catalana a Barcelona.
—De fet, la meva mare va oblidar el català après a l’escola de València, però no les cançons. Mira com és la música. És l’hòstia. Ella a casa parlava castellà, la família era andalusa. Jo amb els fills sí que he parlat català. El vaig descobrir quan era petit i vaig arribar al carrer quarter de Simancas, veia els edificis, que eren monstres i formiguers. Però hi havia una casa al costat que no era cap edifici. De les poques famílies que s’havien negat a vendre la parcel·la perquè hi fessin un bloc. Nosaltres vivíem al 34, tercer quarta. Diuen que el 3 i el 4, seguits, és sort. I en la música el compàs de tres per quatre és molt important. Doncs en el 36 hi ha aquesta casa d’una sola planta. Els nens jugàvem al carrer, i jo sentia que a l’hora de dinar, la senyora deia “Joan, vine a dinar”. I la meva deia “Luis, ven a comer”. Em va cridar l’atenció. No sé per què. I la fixació va ser fer-me amic del Joan. Encara que fos amb fòrceps. I ho vaig aconseguir. I encara som amics. Amb ell vaig aprendre català.

Només?
—I a l’escola. Vaig dir al González, professor de l’escola, escolti, González, em dirà algun cognom que s’acosti al català, que aquí tots som números? Perquè a l’escola no anàvem per cognoms. Anàvem per números. L’1, el 2, el 3, el 4. En funció de les notes. Ajudi’m, qui té un cognom català. Va ser Jorge Navarro Arnau. Que venien de València. I ell també em va ajudar.

Expliqueu al llibre que, essent el número u de la classe, el nen amb més bones notes, a tretze anys deixeu el col·legi i no hi torneu més. Mai més?
—Mai més. Jo veia que amb la setmanada que rebia el meu pare no n’hi havia prou. Això m’arribava a l’ànima. Em feia patir molt. Molt. Molt. I un paisà d’Arbuniel va agafar la licoreria Prat. I em va donar feina. Els clients al·lucinaven quan els feia el compte sense paper ni llapis. Sumes llargues de xifres, els clavava la suma. “No, no, apunta.” Ho apuntàvem, i clavat. Alguns pensaven, potser sí que ens interessa que aquest parli català. Ha! Perquè molts cops els clients es reien de mi quan el parlava. Nen, què fas, que no en saps, de parlar. Senyora, jo vull ser com vostè! No vull ser diferent. Per tenir les mateixes possibilitats que té vostè! Per això vull que em parli català. El vaig acabar de perfeccionar al tèxtil, on vaig treballar del 1970 al 1974, i la família que ho portava era catalanista.

El 1972 la policia us deté. Setze anys i militant antifranquista. Expliqueu dues coses molt bèsties. Primer, que a comissaria van estar a punt de violar-vos.
—Al final, no, però poc els va faltar punt. Quan ja tenia els pantalons abaixats i el policia darrere, vaig donar el nom de Fígols. Un policia important de la secreta que coneixia de la fàbrica tèxtil. Això el va frenar. Això em va salvar. I no em van violar. Estava molt espantat. Molt. Però es va frenar.

I la segona cosa: que la policia volia saber qui eren els líders de Bandera Roja, l’organització on militàveu. I els vau respondre: si voleu, canto, però canto en català.
—Sí, senyor. I em donaven hòsties. Amb la mà oberta. És més humiliant. Jo veia que amb el català els posava nerviosos. Ja al cotxe Zeta ho vaig notar. Vostès són catalans? Això els va posar nerviosos. Nosaltres hem vingut d’Andalusia. Com tu! I a treballar. Res de Franco ni rotllos. Un nen d’Andalusia com tu, què fa? Jo cavil·lava, no cantis, que si cau el comitè de Nou Barris, potser cau la direcció. Tenia disset anys. Vam ser nens fent feines d’homes. Durant les 72 hores que em van tenir detingut, em van deixar sense menjar, o amb un caldo marró que em debilités molt. I això afecta el coco. I pràcticament no dormia. Cel·la de ciment. I et donaven una manta que feia pudor de gos mort. La debilitat era brutal. Però al final em van deixar anar.

Anys vivint a Nou Barris. I critiqueu la idealització que es fa del barri.
—Una cosa era la lluita per tenir zones esportives, el CAP, asfaltar els carrers, metro. Les lluites eren conjuntes. Però ai, amic, les qüestions personals. No idealitzem el barri, tampoc. Jo i la Maria Isabel vam anar a viure junts a tocar del castell de Torre Baró. Ella, d’aquí, amb família andalusa i el pare gitano. Jo feia les feines de casa com ella. Planxava, cuinava, netejava la casa. Doncs em van convertir en “el maricón”. I dic, ui, el barri. No idealitzem el barri. Que això també és barri.

Quants anys teníeu?
—Jo vint i ella divuit. O jo dinou i ella disset. Com que el pare era gitano, no ho volia. I vam haver d’escapar allà dalt durant sis mesos. Al pare no li semblava bé el matrimoni. Però ell també s’havia casat amb una paia! En els codis gitanos, si t’escapes, si te’n vas, significa que ja no ets verge. I aleshores la família ha d’acceptar el fet consumat. No tenen escapatòria. Quan ens va tornar a veure, ens va dir: sis mesos fora, heu estat? D’aquí a tres mesos em fareu avi, oi? No, vam dir tots dos. Tardarem setze anys. I així va ser. Vaig ser pare amb 36 i ella, 34. Ho teníem pensat. Volíem fer viatges, anar a Llatinoamèrica, Europa. No ens havíem unit per tenir fills. Amb el temps vam millorar la relació.

Com la vau conèixer, la dona?
—Per la clandestinitat. Bandera Roja tenia el magatzem de propaganda al costat d’una xarcuteria, on treballava la meva dona. La gent em veia tot el dia al magatzem, però de fet jo anava a la xarcuteria. Jo ja n’estava fins als nassos, de llegir coses que no m’interessaven i els seus patracols i el seu rotllo marxista i que tot s’explica per les condicions objectives i el centralisme democràtic. Bah! Jo tirant fullets que em doneu vosaltres? Si en tiro tot el dia, els escric jo. Em deien individualista. No entenien que anés al flamenc, per exemple. La música es veu que era de petit burgès.

D’on ve, la vostra atracció per Enrique Morente?
—Això va ser al tèxtil, on posaven la ràdio: “Romero y su tocadisco flamenco”, Radio Juventud. Un dia hi sento una cosa diferent. És el disc homenatge d’Enrique Morente amb textos de Miguel Hernandez. El poema “Sentao sobre los muertos: Varios tragos es la vida y un solo trago es la muerte”. Aquest paio és diferent. I el vaig voler conèixer. I a l’associació de veïns vaig proposar de muntar una penya flamenca que portés el nom de Morente. Primer, perquè vaig quedar al·lucinat amb Morente. I després, perquè sempre érem els mateixos. Quatre de la LCR, cinc del MC, tres del PSUC que no podien entrar perquè, ui, eren de dretes. Som quatre gats i amb més sigles que a l’abecedari! Que vingui gent nova, els deia, i un cop muntades les vetllades sabatines, muntem també una escola social. I vam fer-ho. Professors: Pasqual Maragall (Economia), Àngels Pasqual, Josep Maria Balcells (català) Manel Rius (Cinefòrum), xerrades sobre sexualitat…

Amb Morente us vau fer amics?
—Amics? Com germans. Els nostres fills es diuen “primo”. Des de l’any 1970 fins a la mort.

I finalment expliqueu com arribeu als moviments llibertaris.
—Per la gent veterana del tèxtil, obrers cultivats. Cenetistes educats en ateneus llibertaris. Molt cultes. I això és el que m’agradava. Literatura, música. És el que jo volia. I no una societat com la que tenim! Aquest analfabetisme il·lustrat que tenim. Aquests obrers són els qui em diuen: Luis, estàs tu sol repartint fullets amb la teva motocicleta després de treballar set hores. Et lleves a les cinc. Has de manxar Nou Barris (“manxar” era tirar fullets) per demostrar que Bandera Roja sou per tot arreu. I sou quatre! Acabaràs malament. Luis, com és que et diuen que anar al cinema és burgès? I la música, i el flamenc. Tot això és burgès? Aquests em van dir que hi anés. Que no esperés. Pots llegir encara que Franco sigui viu. No has d’esperar a les llibertats per posar-te a llegir. Pots fer-ho ara! Però si ens deien que beure un whisky era burgès. Hòstia, els maoistes dels collons. La penya flamenca era la meva escapatòria.

I dels llibertaris, a Salvador Puig Antich.
—Quan el van sentenciar a garrot vil, els llibertaris vam dir d’organitzar alguna cosa. I no responia ni Déu. Deien que ells i els del MIL eren petits burgesos. “Les organitzacions obreres que liquidarem el capitalisme i la dictadura no atraquem bancs.” Jo al·lucinava. No va haver-hi res. No es va fer res. Els grups llibertaris escampats, i encara. I amb un punt de caos, quan l’anarquia és la màxima expressió de l’ordre. S’ha entès malament. Per això, amb la penya flamenca Enrique Morente vam decidir fer un acte simbòlic. Vam anar a la subcentral de la FECSA a la Via Favència i vam deixar sense llum Verdun, a Roquetes. Ningú no entenia res. Tot a les fosques. I vam posar unes grans espelmes, uns grans ciris, amb l’ajuda del mossèn Manel Folch Ribas, que en tenia a l’església. Vam estar tota la nit cantant a cappella. La gent sentia cantar i s’acostava seguint les espelmes. I entre cançó i cançó, n’explicàvem el perquè. Demà està previst l’assassinat de Puig Antich. I en vam fer la vetlla. I el vam acompanyar. Fins al final.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.