D’ençà del 14 d’octubre el país ha fet un gran canvi, les conseqüències del qual s’aniran veient més clares de dia en dia. La sentència contra els dirigents polítics del procés independentista i l’onada repressiva desfermada amb les detencions, primer de membres dels CDR i després de joves manifestants, han acabat la paciència de la gent i han obert pas a una confrontació mai vista. Les imatges d’ahir, amb milers de persones condemnant la presència del Borbó a Barcelona i impedint que pogués fer amb normalitat un acte de propaganda, ho diuen tot. Fa un mes eren poc imaginables. Ara, en canvi, sabem que seran el panorama habitual, fins que la situació faça el tomb definitiu.

En tot això que ha passat, hi ha un factor determinant: l’estat espanyol ha perdut el control del carrer; i més en concret, qui l’ha perdut és la seua policia –tinga l’escut que tinga. Els ciutadans ja no els tenen por i la violència, sense por ni capacitat real d’exercir-la, és molt poc eficaç. Aquest és, ara per ara, el resultat més important d’allò que alguns han anomenat ‘la batalla d’Urquinaona’. Quan, després de cinc nits d’enfrontaments, la policia es va retirar i va renunciar, impotent, a continuar enfrontant-se a uns manifestants que no podia dominar a la força, tot va canviar d’orientació.

De fet, allà es va tancar el cicle que s’havia obert el 20 de setembre de 2017, quan les autoritats espanyoles van obrir unilateralment una fase nova del procés cap a la independència. Una etapa caracteritzada per l’ús de la violència de l’estat, és a dir, per la priorització de la resposta violenta del poder espanyol en l’intent de sotmetre la societat catalana.

Tanmateix, la renúncia al diàleg i la negociació ha abocat l’estat espanyol a un cul-de-sac exigent, on s’ha trobat finalment encallat. Si l’estat creu tan solament en la violència però amb aquesta violència no té capacitat de frenar el país, aleshores la crisi és cridada a créixer. Simplement perquè la gent s’envalenteix davant la impotència policíaca. Es fa més gran. Mireu, si no, les imatges d’ahir. No hi veureu pas extremistes, anarquistes italians ni bascs perillosos –fent servir alguna d’aquelles descripcions delirants que volen brandar alguns per explicar tot aquest canvi.

No. Ahir, dignament plantats davant el rei d’Espanya, hi havia ciutadans normals de tota classe i condició. I contra això poca cosa hi té a fer, ja, l’estat. Immediatament després de la sentència, a l’aeroport de Barcelona, Espanya va confiar que els colps frenarien la resposta i féu servir la violència. Si ho haguessen aconseguit, si haguessen doblegat la gent, és probable que ahir no haguéssem vist la protesta que vam veure davant el Palau de Congressos de la Diagonal, un palau que es va convertir durant unes hores en un búnquer on els happy few monàrquics que van poder entrar-hi es regalaven les orelles, neguitosos. Pretenien fer veure que vivien en normalitat. Però no n’hi havia, de normalitat. I es va tornar a demostrar que la pèrdua de control del territori determinarà el final del procés cap a la independència, segurament molt més que no ens podem arribar a imaginar avui.

Especialment perquè, paral·lelament, la crisi institucional és immensa i ho continuarà essent després de les eleccions de diumenge. No hi haurà cap govern possible que no siga PSOE-PP. I aquest govern fins i tot ells saben que ensorra la transició i tots els seus mites. I només els faltava això. Sense control del carrer i amb la gent que ha perdut la por, les setmanes i els mesos que vénen es faran molt llargs per a un estat espanyol impotent que veurà créixer i créixer la protesta, que veurà augmentar la capacitat de la gent, que veurà avançar l’autoorganització popular, sense tenir cap eina eficaç per a frenar-la, sense saber com aturar aquest tsunami democràtic que, en la seua incapacitat crònica de veure la realitat, la cort borbònica encara es pensa que és un grup o una organització.

 

PS. Si han tingut vostés la moral de seguir el debat entre els candidats espanyols supose que ja són conscients d’una cosa molt important. Que no només van a seguir equivocant-se pel que fa a Catalunya sinó que van a equivocar-se encara molt més. Tenint en compte l’evidència que el principal motiu del creixement de l’independentisme són els seus errors des del 2010 la veritat és que reconforta. Carrer d’una banda i errors de l’altra. A partir de diumenge això es posarà molt interessant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb