Els bitllets de cent de la Barcelona provinciana

"Si l’autonomisme ha consistit a regalar la Generalitat a Madrid, ara ve l’espoliació, que consistirà a lliurar-li Barcelona"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
30.03.2022 - 17:52
Actualització: 30.03.2022 - 19:52
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Si l’autonomisme ha consistit a regalar la Generalitat a Madrid, ara ve l’espoliació, que consistirà a lliurar-li Barcelona. Madrid no vol una Barcelona pobra; vol una Barcelona provinciana. Vol forçar-ne tant com pugui el rendiment econòmic sense fer-la prosperar, vol una màquina de fer tants bitllets de cent com Barcelona pugui fer sense ser una capital. Mentrestant, per a corroir-ne fins al fons el poder polític, cal girar-la d’esquena a la seva tradició i desmanegar tot el territori que, en el curs dels segles, s’ha estructurat al seu voltant reconeixent-la com a capital. D’aquí ve, per exemple, la idea dels jocs olímpics al Pirineu, d’aquí ve que siguin compartits amb l’Aragó i d’aquí ve que la disputa vagi fins a extrems tan irrisoris com l’ha duta avui Javier Lambán, que ha reclamat que l’esquí alpí es disputi a l’Aragó i no pas a la Molina i la Masella.

Quan la consellera Laura Vilagrà va dir “si l’Aragó no se sent còmode quan diem que Catalunya ha de liderar la candidatura, hem de dialogar”, una frase que hauria de passar a la història, no va ser un descuit ni únicament un gest mesell. La gràcia és que la riquesa que Barcelona pugui generar miri cap a Madrid i s’hi quedi per a inflar la capital d’Espanya, en lloc de mirar cap a la mar perquè retorni per inflar la capital de Catalunya. El “diàleg amb l’Aragó” i el “lideratge de Catalunya” no eren elements absurds, en la frase; Vilagrà no els hi degué pas posar expressament, però revelen la força del moviment de fons que Espanya va impulsant, amb la connivència dels partits independentistes, sigui per estultícia, sigui per pur interès. El sentit de la trama econòmica, de Barcelona cap a l’esquí alpí de l’Aragó, s’ha d’acompanyar d’un marc mental de vassallatge.

Fa temps que l’elit espanyola de Barcelona fila el discurs que l’independentisme ha abandonat el creixement de la ciutat i que, per tant, la ciutat ha de créixer al marge dels polítics. És un argument per a tractar-la com una fàbrica: no han cregut mai en una ciutat anarcocapitalista, sinó que volien dir que, tal com els polítics de la Generalitat s’han convertit en maniquins de Madrid que tan sols poden obeir Pedro Sánchez, també hauria de passar a Barcelona. La batllia d’Ada Colau els ha anat com l’anell al dit, perquè ha respost exactament a aquests esquemes: una Barcelona deslligada del país, amb l’amistat de Madrid com a preferent i paralitzada per una propaganda ideològica alienadora i pueril. No és casualitat que els comuns arribessin a l’ajuntament en el moment de màxima eclosió nacional i que, en canvi, no arribessin al govern espanyol fins després de l’octubre del 2017.

Espanya malda ara per un trencament entre Barcelona i el Pirineu, entre Barcelona i el teixit comarcal de Catalunya, tal com ha maldat tots aquests segles perquè desaparegui el fil que uneix València i Barcelona, tal com ha fet que a un valencià que vol anar-se’n al nord d’Europa li surti més a compte passar per Madrid. No és una idea nova ni de bon tros; París ja va detectar fa segles que si el trànsit de persones i mercaderies entre Perpinyà i Barcelona era fluid, no podrien evitar que Barcelona funcionés com el pol d’atracció de Catalunya Nord i més enllà. Esperança Camps ho ha explicat fantàsticament en aquesta peça (“Per què València no vol veure ni en pintura la Copa Amèrica que es farà a Barcelona”): avui el batlle Joan Ribó ha recordat que València encara en paga els deutes, tot i haver-s’hi fet fa dotze i quinze anys.

Com els jocs, la Copa Amèrica és un salt per un penya-segat. Madrid vol treure tan profit com pugui del festival econòmic que es va obrint a Barcelona, tal com el va voler treure de la València de Rita Barberà. L’altra cara de la moneda són els mandarins de l’autonomia i els partits independentistes: quan llaures l’autonomisme perquè Madrid no et toqui la butxaca personal, la política s’esfuma, i tan sols resta l’opció d’enriquir-te, tu també, amb els calerons que s’emporta l’esquí alpí de Saragossa. És curiós, el despullament econòmic, perquè la lliçó evident de totes dues cares –la provincianització madrilenya i la reculada autonomista– és que la prosperitat econòmica només té un sentit si al darrere hi ha un projecte de país. De nació. Si no, corrupció. Corrupció i prou.


Dimensionant bé les cites

L’operació és tan perillosa que requereix molta publicitat. Tant La Vanguardia com el diari Ara han reivindicat amb entusiasme la celebració de la Copa Amèrica a Barcelona. Per als primers, els arguments segueixen exactament la idea d’una renaixença econòmica després del desert del procés. Per als segons, “Barcelona i Catalunya mantenen la seva ambició global”.

La Copa, fa l’editorial de La Vanguardia, “brinda a la ciutat una nova oportunitat de projecció internacional, sempre benvinguda per a rellançar Barcelona, i encara més després d’anys marcats per successives crisis econòmiques, sanitàries i bèl·liques, que han minvat les possibilitats de promoció en l’escena internacional”. És curiós l’últim adjectiu, “bèl·liques”: si els el retreu ningú, diran segurament que es refereixen a Ucraïna, cosa que és doblement significativa, perquè vol dir que ja no els cal ni esgrimir el fantasma del nacionalisme empobridor. La segona raó de celebració és la “suma de forces entre institucions públiques i el sector privat, en favor d’una unitat crucial per inclinar la balança a favor de Barcelona”: allò que dèiem, la Generalitat i l’Ajuntament, units per a fer diners a fons perdut.

És esfereïdor fins a quin punt sembla un editorial calcat del de l’Ara, que feia així: “És un bon símptoma que les institucions tornin a sumar esforços entre elles i amb el sector privat per fer avançar el país projecte a projecte, pas a pas”. Tal com fa La Vanguardia, l’Ara vol identificar-hi també una reverberació de l’energia cosmopolita dels Jocs Olímpics del 1992, però encara gosa anar més enllà i reivindica, a més de la Copa Amèrica, el pacte per a la candidatura olímpica amb l’Aragó. L’editorial de l’Ara, a més, hi pot afegir el vernís catalanista que necessita la provincianització: “En aquest cas, l’aspiració territorial és semblant, enfocada a les comarques pirinenques, que compartirien protagonisme amb Barcelona, on es farien els esports de gel.” Això sí, “sense eufòries innecessàries, dimensionant bé les cites i tocant de peus a terra”.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies