Bernardo Atxaga és possiblement l’escriptor basc més conegut arreu del món. Creador d’una llarga obra de ficció molt aclamada en la seva vessant novel·lística, però especialment important tant en la seva vessant de creador de literatura per a infants i joves com en la de poeta, Atxaga és membre de l’Acadèmia Basca des del 2006. Nascut el 1951 a Asteasu, acaba de publicar Etxeak eta Hilobiak, potser la seva novel·la més ambiciosa i la que assegura que n’és l’última. Traduïda al castellà, encara no té versió catalana i no serà a les llibreries fins el 2022. L’entrevistem just després de la seva intervenció al festival Mot d’enguany, en què va conversar amb Anna Guitart durant una hora que varen semblar tan sols cinc minuts. Atxaga és encara aquell nen a qui li brillen els ulls de la mateixa manera en què ho feien quan llegia les aventures que explicava Dostoievski a Crim i càstig, que va llegir mentre es perdia un ball de festa major “que potser ho podria haver canviat tot”, diu. “Però llavors era un romàntic turmentat i res no em semblava més bo que Dostoievski.”

La fleca de Miguel, el primer escenari de la vostra novel·la, deu ser el lloc on es menja més bé del món.
―Les fleques per a mi són llocs edènics perquè a molta gent la transporten directament a la infància, quan encara no hem tastat l’arbre del bé i del mal i som innocents; associo fleca a innocència i infantesa, crec que el pa allà, el de Miguel i el de quasi totes les fleques, és deliciós.

Però aquesta té cuinera inclosa, que no se n’està de fer delícies com ara el bacallà i en una festa molt especial hi ha fins i tot cinc ampolles de Dom Perignon…
―Ah… El Dom Perignon i tot allò que arriba a la fleca amb aquestes ampolles ja és la vida després del bé i del mal. L’ampolla de xampany és el final d’un assumpte que té a veure amb el mal. En aquell paisatge hi ha un lloc de la innocència, que és la fleca, i un altre que és el món exterior, que és l’arbre del mal i la vida real, perquè amb el Dom Perignon arriba un canvi a una família, però estic d’acord que a la fleca s’hi menja molt bé.

Aquesta novel·la és un gran cant als treballs manuals, als oficis, no tan sols a la fleca, sinó que veiem uns nois molt joves fent vaixells de fusta amb molt d’esforç, vaixells que pinten curiosament de verd, vermell i blanc, els colors de la ikurriña.
―Això té una arrel que no és política. Jo no sóc de zona marinera, però el meu oncle era pescador i vaig passar molt de temps a Hondarribia, i els vaixells bascs tenen una peculiaritat a la pintura: la imatge dels vaixells bascs està associada als colors blanc, vermell, blau i verd. Per tant, el 1972, quan els nois fan vaixells, els colors no remeten a la política. És l’època dels treballs manuals que, com bé has assenyalat, pertany a un moment anterior a la política, que al llibre, molt més tard, sí que hi apareix, perquè un dels bessons és sindicalista, per tant la política és al final del llibre i al principi hi ha la innocència. Al principi hi ha la fleca i al final hi ha el sindicat.

Aquests oficis que s’han revalorat durant la pandèmia, quan tothom es va convertir en forner a casa i va passar a ser constructor de coses. Vós també heu reivindicat l’ofici d’escriptor moltes vegades.
―Efectivament, ho considero un ofici, és una tasca que s’emporta el temps de la teva vida, no és una tasca que es pot fer per hores, no pot ser subsidiària ni res que es fa els caps de setmana. Igual d’important que treballar en una fusteria per a un fuster és per a mi escriure al meu estudi. I sé que hi ha persones i escriptors que reneguen d’aquesta idea i que fins i tot se’n vanten i diuen que és millor ser professor i després escriure… Jo no hi estic gens d’acord, la meva vida ho demostra. Treballava en un banc i ho vaig deixar perquè no em permetia d’escriure. Vaig fer-me professor i tampoc no podia escriure, per tant ho vaig deixar tot i, per sort, he pogut treballar molt; per exemple, tinc el rècord de conferències a pobles petits, ningú no ha fet més conferències que jo a pobles petits, i ho he pogut fer perquè això forma part de l’ofici.

La pandèmia també ens ha fet a tots més addictes a les pantalles, unes pantalles que apareixen tímidament a Ugarte, en aquest 1972, amb gent esperant per veure el resum dels jocs olímpics i que després impregnaran el llibre amb el pas del temps.
―Al llibre, una de les tesis latents és que amb l’arribada de la televisió canvia el món. Quan arriba la televisió a Ugarte representa un canvi de vida radical. Per a mi la televisió és l’invent més decisiu de la història; el principi de les pantalles va ser la televisió i ha canviat completament la societat, sobretot als pobles més petits; ho ha canviat radicalment tot, ha posat fi a costums atàvics, ha deixat un munt de gent a les cases i molta gent no distingeix entre la realitat i la ficció televisiva.

Un bon problema…
—Davant això crec amb fermesa en la superioritat de la lectura com a forma de coneixement, crec que la lectura és fonamental, bàsica i que és molt superior el coneixement i la part formativa, i fins i tot l’entreteniment, que aporta la lectura que no tota la resta. La televisió és quelcom de fàcil, però algú ha après res de la narrativa televisiva, de les sèries? Les sèries són plenes de Deus ex machina, no tenen lògica, en molts casos és una narració barata. No vols llegir, no llegeixis, pitjor per a tu, algun dia ho lamentaràs.

Quan hi va haver els jocs olímpics de Munic, el 1972, vós teníeu vint-i-un anys, però heu tret un munt d’atletes de l’oblit i n’heu recordat les gestes, tot i que molta gent tan sols en recorda un assalt terrorista. Per què aquells jocs?
―Mira, jo tinc gravades al cap diferents carreres: la marató de Roma que va guanyar Abebe Bikila el 1960 em fascina, m’emociona i fins i tot en alguna lectura poètica l’he posada, va córrer descalç, va acabar la carrera i va continuar corrent com a reivindicació etíop contra la Itàlia feixista. De jove m’emocionava moltíssim. Els jocs de Munic els segueixo perquè sóc molt aficionat a les carreres de 1.500 metres i de 5.000 metres. Em fascinen els moviments i les estratègies i he seguit molt l’atletisme. Munic era molt interessant per a mi perquè narrativament és un moment molt important de la vida i la literatura et permet això. En lloc de fer una tesi li recordes a la gent una cosa que va passar i tens molta incidència.

En aquesta novel·la, la vostra ambició era atrapar el món?
―T’agraeixo l’apreciació perquè és exacta. He volgut abraçar un món sencer, tenia la sensació de poder aspirar a tot. Si en un conte pots recollir un moment de la vida, amb una novel·la pots crear un món més gran, amb més vastitud i tenia la necessitat de fer quelcom de més panoràmic i d’abraçar més, com qui puja una muntanya i se li obre tot el paisatge i el pot abastar. Volia crear un quadre, en què poses ara una pinzellada aquí i ara una altra i després prens distància, veus el conjunt i apareix la figura. Volia fer amb diferents traços un llibre que abasta mig segle. Crec que a la literatura hi ha l’afany de dir per crear una espècie de resum del món, però és un resum molt especial perquè ningú no se n’ha d’adonar, que és un resum, ha de semblar que el món és així.

També és un gran cant a l’amistat i no hi ha moltes novel·les que ho siguin, prioritzen uns altres sentiments.
―Per a mi, de tots els sentiments, el primer i el més important és l’amistat, si a més a més té un component que pugui ser físic i és amor… Com vulguis, però el sentiment bàsic, la proximitat d’una persona a una altra, és l’amistat. Per a mi l’afecte autèntic, que no és molt generalitzat, és l’amistat. L’amistat i la confiança són molt importants, crec que confiança i amistat van sempre junts. Hi ha una relació que es diu amor, però moltes vegades és plena de desconfiança i és una altra cosa. Sempre dic que quan el matrimoni va bé és la millor forma d’amistat. És una forma més d’amistat. Lamento molt quan no he tingut cura dels amics i me n’alegro molt de quan ho he fet, em refereixo a mantenir aquesta amistat. Em commou quan vaig a sopar amb els amics de fa més de cinquanta anys i tot continua igual, com sempre, no hi ha escriptor, ni pelotari, ni res, tan sols nosaltres.

I tota la creació d’aquest món i d’aquests sentiments la feu en èuscar, una llengua que, com el català, sembla que molesta.
―Crec que les llengües són fonamentals si vols ser centre de la teva vida. Les llengües fan centre, creen universos i dins aquests universos hi vivim un seguit de gent. Em sembla fonamental tenir una llengua pròpia que creï un centre, que sigui com una àncora lligada a una societat, a un paisatge, a una història, és molt important la sensació de ser centre de la teva vida i de viure en una comunitat que té el seu centre i que per descomptat no és la província de la metròpoli. Això s’ha acabat! Ara hi ha un eixam a Madrid en què estan tot el dia parlant-se entre ells i entrevistant-se ells, però aquest eixam no té efecte ni a Catalunya ni al País Basc.

Fa mal de definir-se, però què sou? Un escriptor basc, un escriptor espanyol en èuscar, un escriptor bilingüe?
―Sóc un escriptor bilingüe. En el primus inter pares la llengua basca és la més important, és la llengua guia, amb la qual comencen tots els meus texts, però després aquests texts es converteixen també en texts bessons, que són els texts en castellà. Aleshores sóc escriptor bilingüe en dues llengües, tot i que no dues llengües d’igual valor per a l’autor: per a mi té més valor la llengua basca.

Heu dit que aquesta serà la vostra darrera novel·la i heu deixat molta gent molt trista. Per què?
―No hi ha edat en el subjecte que escriu, però a partir dels setanta potser ja no tens la frescor necessària que tenies a vint anys. Fixa’t que molts dels autors que diuen que volen deixar de publicar ho fan quan arriben a aquesta edat i això no pot amagar un fet, que és que escriure és una feina molt feixuga i que quan t’enfrontes a fer quatre-centes pàgines arriba un moment en què cada dia penses que no tindràs temps d’acabar el llibre, fas el càlcul i veus que has de deixar d’escriure, o com a mínim de publicar, també perquè hi ha una certa sensació de cansament d’un mateix i ara escriuré d’una manera no tan socialment necessària.

Què voleu dir?
―Doncs que moltes vegades els gèneres són una resposta a la pressió social i quan t’alliberes d’això ets més lliure. Quan deixes la novel·la ja saps que te’n vas al marge, perquè si no fas novel·la, una editorial gran no et publicarà i això qualsevol escriptor ho sap. Ho deixes, deixes d’escriure també perquè n’estàs fart i perquè estàs disposat a anar a la marginalitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.