Qualsevol conflicte és sempre dialèctic, un flux d’intercanvis entre les parts que va obtenint un equilibri constant, però alhora renovador de tot allò que passa i creador de noves oportunitats –i els entesos ja em disculparan l’excés de vulgarització. Per això, en qualsevol conflicte no importa ni compta tan sols què fas tu, sinó també què fa l’altre. De fet, molt sovint, compta tant o més què fa l’altre, els errors que comet, que no pas què ets capaç d’arribar a fer tu.

Específicament, la major part dels processos d’independència tenen l’origen en la crueltat del país de què el nou estat acaba separant-se. Des del pamflet excels de Paine als poemes d’Ho Chi Min, tot és reaccionar. Sis estats actuals dels Balcans deuen la seua independència als cretins intel·lectuals serbs que, encapçalats per Dobrica Ćosić, van elaborar un memoràndum que incendià l’ex-Iugoslàvia. A Alger l’arribada de Massu i els seus paracaigudistes va semblar que ofegava durant mesos la revolta de la casba, però l’esclat definitiu de les banderes verd-i-blanques va nàixer un matí del no-res, impulsat per la impossibilitat material de resistir més temps aquella fatxenderia, aquell menysteniment dels drets més elementals. Els errors dels opressors acaben esperonant els oprimits, més que no pas els encerts propis. Algú ho pot trobar trist i em semblarà comprensible. Però és cert i real. Contrastable.

És evident, per exemple, que en el nostre cas l’esperó de l’adversari ha ajudat en totes i cadascuna de les fases del procés cap a la independència. Sense la sentència del Constitucional sobre l’estatut no seríem on som avui. Sense la provocació falangista i judicial contra el referèndum d’Arenys de Munt allò no hauria esdevingut el fenomen nacional que va arribar a ser. Sense la recollida de signatures ‘contra els catalans’ impulsada per Rajoy tot hauria anat més lent. Sense la repressió del Primer d’Octubre la independència potser no s’hauria proclamat dies després.

Els polítics intel·ligents, i els estats seriosos, saben que l’estabilitat va vinculada a la calma i al bon tracte, a l’atenció, al respecte i la dignitat. Si hi ha nacions, perfectament homologables a la nostra que, emperò, no pensen en la necessitat de ser independents és perquè enlloc no s’ha escrit que cada nació necessite un estat. Això depèn, sobretot, de la comoditat amb què et trobes en l’estat on t’ha tocat de nàixer. En conseqüència, hi ha nacions que pensen que no val la pena l’esforç perquè poden créixer sense traves i n’hi ha que no tenen, que no tenim, cap més remei que guanyar, perquè altrament no podrem ni viure. El resultat és que les nacions derrotades sempre ho són perquè no saben contenir la seua ira contra els qui viuen dins el mateix estat i són diferents. I en això Espanya és, de fa segles, un exemple de manual.

Ahir ho vàrem veure, una altra volta, reflectit en dos espais diferents. Per una banda, a la sala de Tribunal Suprem en les declaracions, diguem-ne al·lucinògenes, dels guàrdies civils que van reprimir el referèndum d’autodeterminació. En qualsevol societat la policia té un poder que els ciutadans no tenen i és per això que ha d’estar especialment preparada per a exercitar-lo. Per a administrar-lo amb prudència i pensant sempre en el bé comú. En canvi, escoltar aquells guàrdies civils, ahir i durant tota la setmana; constatar-ne el baixíssim nivell intel·lectual, la indissimulada fòbia política i personal; comprovar la inconsistència dels seus arguments i les seues explicacions no pot sinó indignar i exasperar la gent. Que les vides de la presidenta del parlament, de mig govern i dels dirigents d’Òmnium i ANC pengen de la fantasia i les mentides d’aquests minúsculs rois de la brousse fa feredat, fa molta feredat. Sobretot perquè són ells els violents i són ells que haurien de ser jutjats i condemnats per allò que varen fer aquell dia. Per això la ràbia de veure’ls vantar-se i gallejar en un tribunal que saben que és parcial i els protegeix és pura benzina.

Com benzina és la decisió de la Junta Electoral de portar davant la fiscalia el president de la Generalitat, multar-lo i ordenar als Mossos la retirada de no se sap ben bé què –sembla que de totes les pancartes i cartells que puguen trobar en els locals públics, a l’engròs! Ahir vaig ser clar, crec, explicant què pense sobre tot això, però avui la dialèctica, com és evident, ja ha canviat coses. La persecució del president del govern per un afer de consciència –que això és el que fa un òrgan simplement administratiu– és d’una gravetat que supera el límit que pot tolerar qualsevol país democràtic. Torra fa la sensació de tenir a prop gent que voldria frenar-lo, però, equivocant-se o no en les formes, no es pot negar que entoma el conflicte amb totes dues mans i no s’està allà per a fer política i deixar passar els dies. Per això intenten fer-li mal i activen des del primer minut tots els mecanismes que tenen a l’abast per reprimir-lo, per mirar d’apartar-lo.

Amb això, amb aquesta reacció completament desproporcionada, fora de lloc, de la Junta Electoral espanyola, es revifarà inevitablement un xoc que l’independentisme oficial hores abans semblava que volia evitar, o si més no atenuar. Sant tornem-hi, doncs i tothom a fer força. Que la gent i el carrer són el motor que no ha fallat mai en el procés cap a la independència, però els errors constants de l’estat espanyol gairebé sempre han fet de benzina.