Barry Sussman, el tercer home del Watergate que la història oblidà

Més enllà de Richard Nixon, el cas Watergate –que culminà en l’única dimissió que hi ha hagut fins ara d’un president dels Estats Units– ha passat a la posteritat per dos noms: Bob Woodward i Carl Bernstein, els dos reporters del Washington Post, aleshores desconeguts, encarregats de destapar l’escàndol que havia de marcar un abans i un després en la política nord-americana.

Però aquesta parella era un tercet, originalment: això diuen les capçaleres de l’època, que parlen de “els tres de Watergate”. En el cinquantè aniversari de l’escàndol, recuperem la figura injustament oblidada de Barry Sussman, l’editor que va fer d’una notícia d’abast local –el robatori a la seu del Partit Demòcrata– un escàndol d’espionatge polític de proporcions veritablement nacionals.

El cervell que hi havia rere la investigació periodística del segle

El dissabte 17 de juny de 1972, Barry Sussman era encara al llit quan va rebre una trucada del seu cap, Howard Simons, convocant-lo a l’oficina: fonts judicials acabaven d’informar-lo que hi havia hagut un robatori a la seu del Partit Demòcrata, aleshores situada en un dels edificis del complex Watergate, a Washington, i calia que algú cobrís el cas. Sussman delegà la notícia a Al Lewis, periodista veterà especialitzat en temes policíacs, i Bob Woodward, un redactor novell que no feia ni un any que hi treballava. Poc després se’ls afegí el jove Carl Bernstein, que aquell matí era casualment a la redacció, tot acabant un article que havia d’haver lliurat el dia abans.

L’endemà era diumenge i Sussman optà per donar festa a Lewis i mantenir Woodward i Bernstein cobrint en el cas. L’olfacte editorial de Sussman l’alertà ràpidament que les repercussions potencials del cas anaven més enllà d’un mer robatori. Aviat, el tercet s’abocà a treballar a preu fet en la investigació, a desgrat dels superiors de Sussman, que s’estimaven més assignar el cas a periodistes amb més experiència.

No és exagerat de dir que Sussman es convertí aleshores en el veritable cervell de la investigació. Ho corroboren no solament els incomptables llibres que s’han escrit en les dècades posteriors al cas, sinó també Woodward i Bernstein mateix, que en un passatge molt i molt citat resumeixen d’aquesta manera el paper de l’editor en la investigació:

Sussman tenia l’habilitat d’apoderar-se dels fets i classificar-los a la seva memòria, on romanien sempre a punt per a ser recuperats. Més que qualsevol altre editor al [Washington] Post, o que Bernstein i Woodward, Sussman es convertí en un compendi ambulant de coneixement sobre el Watergate, una font que havia de ser citada quan fins i tot l’arxiu no donava l’abast. Quan s’acostava l’hora del tancament, Sussman abocaria tots aquests fets per tal d’aconseguir un corpus d’informació prou important per a apuntalar allò que altrament seria una revelació més aviat insubstancial. Al seu cap, tot encaixava. El Watergate era un trencaclosques, i ell no feia sinó col·leccionar-ne les peces.

Aquesta particular condició de compendi de coneixement ambulant, tanmateix, no el salvà de ser progressivament apartat de la investigació, els mesos següents, a mesura que el cas s’anava eixamplant i la cúpula del diari, encapçalada pel mediàtic director Ben Bradlee, s’hi anava implicant amb més afany.

Exclòs de llibres i films

El 1973, quan ja era evident que el Watergate faria època, el gegant editorial Simon & Schuster proposà als protagonistes de fer-ne un llibre, que es va acabar titulant All the president’s men (Tots els homes del president), per a explicar de primera mà les seves experiències. La idea original de Simon & Schuster era que tots tres col·laboressin en l’elaboració del manuscrit, però Woodward i Bernstein van decidir d’excloure’n Sussman perquè, segons que explicaren anys més tard, “era una història que calia ser explicada per un periodista, no pas per un editor”.

Quan el llibre va arribar a les llibreries, a mitjan 1974, pocs mesos abans de la dimissió de Nixon arran de l’escàndol, el divorci entre Sussman i els seus dos antics subordinats –amics durant anys, tant dins la feina com fora– era total. Comprensiblement sulfurat per haver estat bandejat del procés de redacció del llibre, que es convertí instantàniament en tot un èxit de vendes, Sussman demanà una excedència per a escriure el seu llibre sobre el Watergate, que va ser publicat el desembre d’aquell mateix any. El volum fou acollit amb els braços oberts per la crítica i els experts, però l’impacte comercial i cultural que va tenir fou més aviat discret. Era massa tard: de la batalla per a fer-se un lloc a l’imaginari popular, n’havien emergit clars vencedors Woodward i Bernstein, no pas ell.

Fou aleshores que Hollywood trucà a la porta de Simon & Schuster: Warner Bros volia fer del fenomen literari All the president’s men un fenomen cinematogràfic, amb Dustin Hoffman en el paper de Carl Bernstein i Robert Redford fent de Bob Woodward. La incògnita de qui representaria Sussman es va resoldre el dia de la pre-estrena: ningú. L’editor, far de la investigació, no solament no apareixia en cap escena del film, sinó que ni tan sols se n’esmentava el nom. Tres editors del Washington Post –Howard Simons, Harry Rosenfeld i el director Ben Bradlee– no tan sols hi apareixien, sinó que eren representats per actors de prestigi.

Alan Pakula, el director del film, explicà més tard que durant el rodatge tant Simons com Rosenfeld li insistiren que “si hi ha una persona al [Washington] Post que mereixeria el Pulitzer pel seguiment que el diari va fer del Watergate, és Barry Sussman”. L’omissió de Sussman al film no fou ben païda pel personal del Washington Post –un dels reporters es negà a veure el film quan va saber que l’editor no hi sortia–, ni tampoc per la crítica, que s’hi acarnissà. Però la decisió de la productora era definitiva: tres editors ja eren prou editors i no calia incloure-n’hi cap més.

Qui tampoc no encaixà bé l’exclusió fou, és clar, Sussman, que tallà d’una vegada per totes el vincle que encara mantenia amb Woodward i Bernstein. Dècades després, quan la periodista Alicia Shepard li demanà per la seva relació amb els dos periodistes, l’editor es limità a apuntar que no tenia res de bo per a dir-ne.

“Hi tenim un deute enorme”

Poc després de l’estrena del film, Sussman plegà d’editor i es convertí en el cap d’enquestes del Washington Post fins a abandonar el diari, l’any 1987, per a anar a fer d’editor en cap de l’agència United Press International, un càrrec que va deixar pocs mesos després en protesta per una onada d’acomiadaments. Els anys següents fou consultor periodístic en diversos diaris europeus i, finalment, editor del Projecte Nieman de la Universitat de Harvard, una iniciativa impulsada amb l’objectiu de monitorar i promoure la qualitat i integritat del periodisme dins els Estats Units i fora.

Va morir per causes naturals a casa seva, a Rockville (Maryland), fa quinze dies, a vuitanta-set anys. En una entrevista al New York Times amb motiu de la seva defunció, Carl Bernstein procurà d’enterrar la destral, gairebé mig segle després del seu cisma amb Sussmann. “Hi tenim un deute enorme”, digué. I afegí: “Era un gran editor.”