L'advocat i activista August Gil Matamala (fotografia: Albert Salamé).
Coberta del llibre ‘August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra’.

August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra‘ (Sembra, 2017) és una biografia d’aquest advocat i activista que condensa ‘tres anys de República, tres de guerra, trenta-nou de dictadura i trenta-nou de democràcia formal’. És un llibre escrit per Anna Gabriel i David Fernàndez, que en algun moment de les seves vides es van trobar amb ell. Així explica Fernàndez la raó del volum: ‘A través d’un itinerari íntim, fem un relat col·lectiu. Quan parlem de l’August, parlem de moltíssima gent que va mantenir la combinació de compromís, convicció i coherència.’ Gabriel ho confirma d’aquesta manera: ‘La seva figura cristal·litza tota una història invisibilitzada en la història oficial de les esquerres i també de l’independentisme.’

‘Ha estat una feina constant de condensació. Tan sols la transcripció de les converses eren tres mil pàgines…’, explica Fernàndez, que es resisteix a destacar un període concret de la vida de Gil Matamala. Finalment, accepta d’assenyalar el moment en què l’advocat abandona el PSUC i el relat sobre el seu pare. Anna Gabriel destaca ‘tota la tasca d’acompanyament de familiars i entorns de presos obrers, militants comunistes i activistes independentistes, que mai no és prou reconeguda’. Tots dos autors expliquen que tenien la voluntat d’omplir el buit de la història oficial de l’esquerra. ‘La història l’escriuen els vencedors, també en el camp de l’esquerra’, diu Fernàndez.

Hem parlat amb August Gil Matamala, que, amb la discreció extrema que el caracteritza, ha acceptat de fer aquest recorregut col·lectiu per la seva vida i avui també ens obre alguns porticons de la seva memòria. Parlant de la seva vida, parlem del nostre present. I l’experiència ajuda a posar una mica de perspectiva a la batalla trepidant dels nostres dies.

L’agenda ens ha portat a fer aquesta entrevista un 20-N…
—Efectivament…

… quaranta-dos anys després. Potser ara ha quedat més clar que mai que el franquisme no es va morir amb Franco?
—Des d’un punt de vista de consciència àmplia social, penso que sí. Que ara es va descobrint una cosa que alguns ja dèiem quaranta anys enrere. Però érem pocs. I ara sembla que és una reflexió assumida per molta gent i molts comentaristes. Hi ha unes persistències molt consolidades de tradició franquista.

Fotografia: Albert Salamé.

Més enllà de les actituds, formes i maneres de pensar, hi ha una vigència també en les elits dominadores de l’estat espanyol? Queda clar que no hi va haver ruptura?
—No hi va haver ruptura. I també constatem que hi ha una continuïtat des d’abans del franquisme. Aquestes famílies que dominen l’estat espanyol vénen d’abans del franquisme. Ja hi eren abans. El franquisme és un episodi de la història d’Espanya que recull i porta a un estat d’exacerbació unes constants que vénen de molt temps enrere, no sé si del ‘Siglo de Oro’. Aquest concepte d’Espanya com a entitat que s’ha de defensar perquè no té una base prou sòlida i cal imposar-la des del poder. És aquesta idea d’hipertrofiar el sentit patriòtic de la unitat d’Espanya des del poder. Això no ho va inventar Franco.

Vau néixer quinze dies abans de la insurrecció del 6 d’octubre, en plena revolta dels miners d’Astúries, quan el nazisme s’escampa al centre d’Europa… Deu marcar el caràcter néixer en aquest context…
—Vaig néixer el 19 de setembre de 1934. Al cap de quinze dies es declarava l’estat d’excepció. En el moment del naixement hi havia un govern de dretes, amb tocs feixistitzants, a la República espanyola. A quinze dies de néixer, els militars van entrar a ocupar Barcelona. Curiosament, un dels militars que va venir a ocupar la ciutat era un germà del meu pare, que era militar africanista.

Caram!
—Sí, sí… Hi ha una fotografia que encara conservo en què apareix el meu oncle vestit de militar amb la meva mare. Tot era molt complicat. La història és molt complicada.

La consciència devia anar prenent forma amb aquestes experiències primerenques…
—Sí. A la infància es forma el caràcter, la manera de ser i de pensar. És clar que la infància marca molt. Per part meva, va ser molt marcada per la guerra civil. Per això el llibre va agafar aquesta frase com a títol i com a punt de referència. La guerra civil em va agafar molt petit –devia tenir cinc anys quan es va acabar–, però em va marcar clarament. I especialment, la postguerra, els anys quaranta, van ser decisius per a la meva personalitat.

La postguerra és un pare a l’exili…
—Va tornar l’any 44. S’havia incorporat al front, a la seva lleva i, per tant, ja va ser absent durant la guerra. Va seguir la retirada de l’exèrcit republicà. Com que havia estat regidor de l’Ajuntament de Sallent per la UGT i comissari de cultura durant la guerra com a afiliat al PSUC, era prou marcat políticament per a no poder tornar aviat. Una part dels qui van marxar a França van tornar pensant que no els passaria res i van ser afusellats. El meu pare es va quedar a França i va seguir una trajectòria complicada amb l’esclat de la Guerra Mundial, l’ocupació alemanya, la participació en la resistència francesa… Va passar uns anys complicats. I quan va tornar, l’any 44, ho va fer com a militant d’una agrupació guerrillera (els maquis). Per tant, va tornar a continuar la seva guerra. Això també ha marcat molt la meva infància.

Fotografia: Albert Salamé.

Qui ens havia de dir que ara caldria tornar a fugir a l’exili per escapar de la repressió de l’estat espanyol… Havent conegut l’exili d’aleshores, trobeu excessiu o inadequat que es parli ara de president i govern a l’exili?
—La paraula ‘exili’ és vàlida sempre que ens trobem amb una opció que pot ser una exigència de pura supervivència o pot ser una fórmula d’evitar la repressió per motivacions polítiques. La paraula ‘exili’ és vàlida per a aquestes persones del govern que són a Bèlgica. És evident que les condicions són diferents. No cal dir que l’exili dels republicans de l’any 39 no va ser acollit precisament gaire bé. Van ser tancats en camps de concentració durant molts mesos. El meu pare va ser tancat en aquests camps de concentració i, quan en va sortir, va haver de fer totes les feines del món per sobreviure. Des de llenyataire fins a qualsevol cosa. Ara hi ha un exili perquè és la manera de sostreure’s d’una repressió evident i comprovable per motius polítics, però amb unes condicions afortunadament més favorables.

Així, preneu consciència en aquest pas per la infància i abans d’entrar a la universitat?
—La meva consciència es va formar a còpia de bufetades. I les meves van ser fortes. Vaig conèixer el meu pare en una cita clandestina. M’hi van portar amb la meva mare. Ell estava absolutament amagat perquè lluitava clandestinament amb l’agrupació que dirigia Miguel Núñez, cap dels guerrillers de Catalunya. El primer record del meu pare és d’una cita clandestina. Això ja marca una mica. I la segona vegada que el vaig veure va ser a la presó. El van detenir i va passar una temporada llarga a la presó quan jo tenia deu i onze anys. A casa es vivia amb molta intensitat la situació política. No era una família de les que callaven. No vaig viure el silenci que es va produir a moltes llars. Ho vivíem tant de prop que no podia fer com si res. El franquisme era el nostre enemic natural. No vaig haver de fer cap evolució ideològica per saber qui havia destrossat la meva família i la meva vida en particular.

I quan us decidiu a ser un militant actiu?
—Això ja és a la universitat. En l’època del batxillerat, vaig anar formant una certa cultura més enllà d’allò que m’ensenyaven a l’escola. Tenia més fonts d’informació. I ideològicament em sentia molt en contradicció amb l’opressió religiosa, per exemple. Els anys quaranta, més que una opressió política, que també hi era, hi havia una opressió religiosa que creava una situació de contradicció amb el sistema educatiu i amb una vida pública. A casa, la família era d’esquerres i no tenia contacte amb la vida religiosa. A la universitat vaig entrar en una militància concreta els últims anys de la carrera de dret.

Teniu un Pi i Sunyer de professor; un Trias Fargas, que us suspèn l’única assignatura suspesa de la carrera; un Macià Alavedra company de classe… Surten molts noms destacats d’aquell pas per la universitat.
—La meva promoció de dret va ser bastant rica en noms. Era la promoció que va entrar el 52 i va sortir el 57. Almenys els qui vam acabar la carrera en cinc anys, tal com era pensada. És una promoció que d’una manera o una altra ha anat destacant en camps molt diversos. Al llibre hi ha una relació de noms prou llarga. Vaig ser company d’en Jordi Solé Tura, en Francesc Vallverdú, en Goytisolo, en Jaume Lorés, en González Casanova, en Llibert Cuatrecasas, en Piqué Vidal…

Vau ser molt amic de Solé Tura. Autor de la teoria sobre l’origen burgès del catalanisme…
—Sí. La seva tesi no la compartia ni la comparteixo. Penso que s’hi ha donat massa importància. S’ha exagerat la importància d’aquell llibre, que era més una crítica al nacionalisme burgès, hegemònic en aquell moment, i una defensa d’un catalanisme popular.

A la universitat us vau afiliar al PSUC. I en vau sortir pocs anys després.
—Vaig ingressar al PSUC clandestí amb una colla d’amics. La forma d’entrar en l’antifranquisme actiu era a través de les organitzacions existents. El PSUC representava l’opció més combativa i organitzada. Semblava que tenia una capacitat d’actuació més gran. Però tenia una formació marxista o ideològicament comunista molt pobra. Hi havia una voluntat de lluitar contra el franquisme. Nosaltres vam formar la cèl·lula universitària amb gent de la Facultat de Dret i la Facultat de Lletres. A partir d’aleshores, alguns van començar a treballar amb més coneixement ideològic marxista i comunista. Va tenir molta influència en aquesta tasca en Manuel Sacristán, que ens va fer de mestre. Va convertir una colla d’amics amb ganes de fer coses en una organització clandestina amb rigor i disciplina.

Fotografia: Albert Salamé.

En vau sortir perquè ja anticipàveu les renúncies que es van acabar acomplint?
—Quan nosaltres vam entrar en la militància activa, jo creia sincerament que un partit comunista tenia per objectiu el canvi de les estructures socials en cerca de la llibertat, l’alliberament de la potencialitat que l’ésser humà té en tots els camps una vegada s’ha eliminat l’explotació de l’home per l’home. Tot això, jo m’ho creia. I tenia un concepte del partit com a eina per a fer la revolució social. Que hi havia un problema polític previ, que era el franquisme amb una estructura feixista que privava de llibertats les classes populars i el conjunt de la societat, això també ho enteníem. I calia lluitar prèviament per enderrocar aquesta situació. Però això no es podia fer a costa dels objectius. Jo tenia responsabilitats d’una certa importància dins el PSUC i, si m’hagués mantingut disciplinat i sense portar problemes, n’hauria tingut més. Però uns quants que formàvem aquest sector d’intel·lectuals i professionals, que jo dirigia políticament, vam pensar que la cosa derivava cap a una política d’anar-se acomodant mitjançant unes aliances amb els sectors evolucionistes. S’acceptava d’evolucionar cap a la instauració d’un sistema parlamentari vulgar i corrent i acceptable per tothom. I deixaven per a un futur remot les reivindicacions socials. És aleshores, l’any 68, quan deixo el PSUC.

Una decepció absoluta.
—Efectivament, quan es produeix la transició, el paper que juga el Partit Comunista d’Espanya de Santiago Carrillo –i el PSUC com a annex sense cap independència política del PCE– és de perfecta integració als pactes amb el franquisme. Només cal recordar en Carrillo, vestit pràcticament de jaqué, acceptant la monarquia, la bandera i l’himne franquistes. Per alguns, això va ser massa. Va significar un trencament definitiu. Només ens faltava veure el besamà d’en Carrillo a en ‘Juan Carlos primero’ al Palacio de Oriente.

Aquella experiència us porta a tenir una actitud més escèptica o d’alerta davant la situació actual a Catalunya? Temeu que torni a haver-hi renúncies?
—Sí. És clar. El problema és saber detectar allò que es vol i allò que es pot aconseguir. S’ha de lluitar per allò que és possible sense renunciar als objectius que donen sentit a la teva lluita. Una cosa és una posició radicalment revolucionària que no accepta la realitat tal com és i que no accepta els límits que posa la realitat. Això és un aventurisme que porta a clavar-se cops de cap contra una paret, petar i desaparèixer. I aquesta és la història de molts grups polítics. Però abandonar els objectius és una altra cosa. Tu pots considerar que no pots sortir a proclamar la República catalana si no tens el suport de base social i els elements de força necessaris. Jo no ho sé si hi són, aquestes condicions. És una cosa que han de valorar els qui ho porten. Si amb tota sinceritat veus que no tens els elements per a imposar allò que tu vols, és lògic que facis un replegament que no implica cap renúncia. Potser cal buscar uns altres camins o saber que s’ha de treballar molt més i fer un esforç més gran de penetració social. La renúncia inadmissible seria que d’ara endavant s’acceptés de fer el paper de trist gestor.

I aquelles renúncies de la transició són les que us van acostar a l’independentisme?
—Els meus orígens i la meva formació són molt catalans. I el catalanisme sempre ha estat una cosa molt assumida per mi sense fer-ne una opció política. Al PSUC, aquest debat no se’m planteja. Perquè en tots els partits que havien format part de la Tercera Internacional i procedien del leninisme, el dret d’autodeterminació era un dret reconegut que no es discutia. Es donava per descomptat. Una altra cosa és que a la pràctica es reconegués. El PSUC donava per fet que Catalunya era una nació amb el dret d’autodeterminació reconegut. L’independentisme no era un tema en si mateix. La transformació social que propugnava el comunisme resolia el problema de les nacions sense estat. Almenys això era el que teníem al cap aleshores.

Fotografia: Albert Salamé

Però després sí que us hi vau aproximar.
—Després, a final del franquisme, de la mateixa manera que vèiem que la ruptura per la transformació social es feia inviable perquè els partits d’esquerra no volien la ruptura, ens semblava que el punt de ruptura podia ser precisament la reivindicació nacional catalana. Ens semblava que aquest punt donava possibilitat d’incidir i continuar lluitant sense abandonar la reivindicació social. La independència de Catalunya és un element que el sistema que surt de la transició, que ha estat capaç d’incorporar-ho tot, no pot digerir de cap manera. De mica en mica, aquesta constatació em va portar a tenir contacte amb els grups i col·lectius que es manifestaven com a independentistes. Sortien del Front Nacional de Catalunya, del PSAN…

Tota aquesta trajectòria la vau fer amb una intensa activitat professional defensant lluitadors de diversos sectors.
—Sí. Tota aquesta activitat política anava molt vinculada amb l’activitat professional. Durant el franquisme, des del 1960, em va tocar defensar gent del PSUC, de Comissions Obreres, de Bandera Roja, dels grups autònoms, assemblearis, obrers, fins que, amb l’arribada de la democràcia, assumeixo la defensa dels activistes independentistes catalans, armats i desarmats, i també, de rebot, els bascos. Vaig tenir una activitat intensa en la defensa dels activistes de Terra Lliure fins que s’acaba tot allò amb el judici de l’operació Garzón, el 95. I no vaig deixar de defensar activistes de causes fins que no em vaig jubilar, el 2007. Ara ja fa deu anys.

Molta gent que s’ha incorporat ara a la lluita política descobreix aquests dies la cara més dura de la repressió. Us sorprèn?
—Em sorprèn la sorpresa de molts. Això sí que em sorprèn. Però té a veure amb la falta de memòria i amb l’amnèsia social immensa. Si alguna intenció té aquest llibre és de recordar que hi ha una continuïtat repressiva en l’estat que ve de molt lluny. Que té moments culminants, però que és reactiva i repetitiva. El plantejament de l’estat espanyol és que si tothom calla i es conforma amb allò que té no hi haurà repressió. Però hi ha unes generacions que han nascut en una situació de certa tranquil·litat i comoditat i benestar, amb escoles on han estat ben tractats, on la pressió religiosa ja no existeix… La democràcia permetia una certa sensació de llibertat… I això ha fet que molta gent no tingués experiència o no tingués record sobre què implicava plantar cara a l’estat espanyol. S’havia intentat de fer una certa pedagogia si es volia anar de debò.

Ens havíem refiat…
—Hi ha massa gent que pensa que quan tens raó al final te la donen. I els que fa anys que lluitem sabem que això no és cert. L’estat espanyol ha afusellat i ha tancat tota la vida a la presó persones carregades de raó. Aquesta sensació que la raó sempre s’acaba imposant és fruit d’una cultura admirable, que és la cultura democràtica. Jo hi estic a favor. Però aquesta mentalitat no té sentit enfront d’un estat com l’espanyol. No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol. Les coses s’aprenen a cops d’experiència. Es fa difícil d’explicar. Potser aquest llibre serveix per a fer-ho.

Pensàveu que s’arribaria a l’extrem actual, amb mig govern i dirigents socials a la presó?
—Estic disposat a acceptar teòricament qualsevol cosa del caràcter repressiu de l’estat espanyol. Sé perfectament que té estructures mentals, polítiques i de concepció del poder i l’autoritat jeràrquica vinculades a la unitat d’Espanya. Si he de ser sincer, no pensava que pogués arribar a aquests extrems. I no ho pensava perquè, sense cap confiança especial i tot l’escepticisme del món respecte de la Unió Europea, creia que establiria uns certs límits a les actuacions de l’estat espanyol. Jo crec que en aquesta confiança hi ha caigut tothom, fins els més crítics amb el projecte comunitari europeu. Tots havíem cregut la frase ‘hi ha coses que no es poden fer en el marc de la UE’. Ha quedat clar que anàvem equivocats.

Fotografia: Albert Salamé.

Hi confieu, en el recorregut legal de Puigdemont en la justícia belga? Us sembla una bona jugada?
—Em sembla l’única cosa que s’ha fet per mantenir una mica de dignitat i no deixar-se engarjolar així d’una forma tan còmoda i tan fàcil com que t’enviïn un fax perquè et presentis a l’Audiència Nacional i tots cap allà.

Trobeu que van anar amb el lliri a la mà?
—No sé què hi duien, a la mà. No sé si es pensaven que tornarien en llibertat. Si s’ho pensaven, tenien realment molta confiança en ells mateixos. Això de Bèlgica no té precedents. I és difícil d’endevinar com pot anar. És una situació inèdita. Però Bèlgica és l’estat i el sistema judicial més garantista i meticulós que hi ha a la Unió Europea. El sistema d’extradicions i d’asil polític el porta un organisme judicial completament autònom. Si van escollir Bèlgica és perquè algú els va assessorar molt bé.

Com veieu el lideratge polític actual a Catalunya?
—Un moment com l’actual és molt complicat. És d’una complexitat molt gran. I requeriria polítics d’una talla excepcional per sortir-ne ben parats.

Us sembla que els tenim?
—… expresso un cert escepticisme, és clar.

En els autors del llibre, Anna Gabriel i David Fernàndez, sí que hi confieu. Potser també en el seu món polític, la CUP?
—Sí, però bàsicament amb aquestes persones. Jo vaig estar vinculant amb la prehistòria d’aquestes candidatures en l’últim intent d’intervenció política de la meva vida. Era una cosa que es deia l’Assemblea d’Unitat Popular. En aquell moment, hi vaig participar. És quan van sortir les primeres candidatures d’unitat popular. Es van aconseguir dues o tres alcaldies… Arbúcies i Sant Pere de Ribes. És una història que he seguit amb interès pràcticament des del seu naixement. M’hi sento a prop. Sense haver participat en cap dinàmica orgànica ni res de res. Vaig tancar una llista electoral, però ho vaig fer per la bona amistat que tinc amb en David Fernàndez. Considero que és una persona de talla intel·lectual i política enorme. Em sembla desaprofitat, d’alguna manera. La CUP, com a organització política concreta, la veig amb simpatia, però sense poder-ne dir res més. Dels dos autors del llibre, puc dir-ne que els aprecio molt i que hem establert una relació personal molt intensa. I m’hi sento molt a gust, amb ells. Han fet una feina que no era fàcil. Em sembla que és un llibre molt ben escrit. Han sabut transmetre allò que jo no havia aconseguit de fer en primera persona, en unes memòries que no aconseguia d’escriure. Jo tenia un deure d’explicar-me davant els meus fills. I em sembla que el llibre m’ho permet.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]